16/02/2019 Caserio de Benali - Rio Grande

         

   Hui en som dos, amb ganes de caminar, com sempre cafè i marxa, hui anem a recórrer una ruta desconeguda per a nosaltres, com sempre amb l’ajuda del gps.

            En aplegar al “Caserio de Benali”, no cal dir que era una antiga alqueria musulmana, sols el nom ja ens dona la informació. Deixem el cotxe a una campa a la dreta i comencem a caminar, “dreta o esquerra?”, diu el guia, “en dona igual!”, contesta el company, “a la dreta!”, anem per pista forestal, de terra, de baixada suau, deixem a l’esquerra el caserio on tornarem.

            “Com anat el viatge?”, diu un company, “de meravella, una experiència mes, he anat a Argentina, Chile, Uruguay, Paraguay, Brasil i Bolívia, he fet un viatge ben aprofitat!”, contesta, “has fet senderisme?”, pregunta el guia, “si, he fet senderisme per el Fitzroy a l’Argentina, el parc natural de Les Torres del Paine, per el desert de Atacama Chile i el llac de sal de Uyuni a Bolívia, també he visitat les cataractes d’Iguazu, des de Brasil i des de Argentina!”, contesta el company, “vaig estar tres dies caminant per el desert de Atacama, i al tercer dia vaig pensar que no volia deixar el meu crani per eixos paratges!”, contesta; “recentment han publicat un article en una revista sobre l’extracció de Litio a partir del salar de Uyuni, l’article versava sobre el problemes que tenien en l’explotació del salar, ja que el govern bolivià no vol dependre de multinacionals que exploten els seus recursos i no deixen cap de benefici, al final pareix ser que han trobat una empresa que explote el salar i faça us de ma d’obra del país!”, contesta el guia.

 

            Veiem que a dreta i esquerra estan netejant de matolls la vora de la pista, i tallant algun pi que esta de sobra, o en perill de que caiga,  i així que faça de tallafocs, “per la Casella estan fent el mateix!”, comenta el guia.

            Seguim caminant i xarrant, deixem a la dreta el senyal “al Corral de Bru”, nosaltres seguim avant, caminem a bon ritme, “parat!”, diu el guia mirant el gps, “tornem arrere, ens hem passat un centenar de metres del desviament que teníem a l’esquerra!”. Tornem arrere i girem a la dreta per una senda molt ombrosa, anem cap avall de manera suau, i de sobte la baixada es torna mes pronunciada, hem recorregut un kilòmetre aproximadament i ja estem al “Rio Grande”, el nostre objectiu, “un amic meu esta per aquesta zona, fent una ruta, per on esta el abric de Voro?!”, comenta el company, “el tenim a la dreta, riu avall, i aquesta zona no la reconec!”, comenta el guia, entrem en el riu i anem cap a l’esquerra, per camí de terra ample, anem canviant de vora ara i a des, hi ha alguns waypoint tant a la dreta com a l’esquerra, son cases en ruïnes, que poden servir de refugi en cas de tempesta, les parets del riu altes i llises, “per ací podem vorer cabres, el fons del riu es de pedra llisa, “el terreny esta molt sec, ja fa mesos que no plou per la zona!”, comenta el company, votem un bassal d’aigua al mig del camí, “per ha hi, hi ha una font, mira con goteja la paret!”, comenta el guia, “es estrany que no hem vist bicicletes de BBT, pues la zona dona per poder transitar amb tranquil·litat!”, comenta el company, “mira ha hi, hi ha rodades de bici!”, comenta el guia.

 

Creuem el riu i anem a l’esquerra, “ha hi tenim un llac menut!”, comenta el guia, “no veig peixos en el llac, de segur que hi ha una font que brolla per algun lloc, pues ja fa temps que no plou!”, comenta el company, anem a la dreta per un caminal i tenim que girar a l’esquerra; veiem rodades de cotxe i alguna de BTT,; tenim davant una pujada prou empinada, de pedra solta i plena de reguerols fets per la pluja, ens dificulta la pujada, que resulta ser curta però intensa. “esmorzem ?o esperem a trobar un lloc amb vistes!”, comenta el company, “per mi d’acord!”; anem amunt, “ a la dreta hi han molins de vent!”, comenta el company, “per la zona on estan deu de ser terme de Aiora, pues l’altre grup que conec esta cap a Navalon, i queda a l’esquerra!”, anem cap amunt i en un no res eixim de la senda empinada que es torna en una pujada suau i de bon caminar.

 

Anem entre un bosc de pins i de tant en tant algun camp de cultiu, “en pareix que no hi ha cap de lloc amb vistes on podem esmorzar, en aquesta cap podem menjar-nos l’entrepà!”, comenta el company, “un bon lloc!”, comenta el guia. Gaudim dels entrepans, de la fruita i del dolç, en acabar seguim avant i cap amunt, apleguem a un caserio on han fet una nau nova sobre parets velles, passem per davant i a la dreta veiem tres cotxes, un dyane 6, un R-18 i el que pareix un Crysler, dos estan en bon estat i el tercer es un munto de ferro, mes avant ens be el dubte, “esquerra o dreta?”, diu el guia, “pareix que a la dreta!”, diu el company, anem cap a la dreta entre ametlers, resulta ser un camí i no un camp de cultiu, anem amunt i el gps en porta cap a l’esquerra per dins de un camp llaurat; “esta acabat de treballar, es massa tard per a sembrar cereals, però si plou encara es poden sembrar gira-sols!”, comenta el company, anem per la vora del camp, pugem per algun camp sense treballar i poc a poc anem eixint dels camps, a l’esquerra veiem el caserio, apleguem a un caminal i davant tenim una piscina d’aigua neta i una font que l’alimenta, anem cap a l’esquerra i passem per davant de l’ermita de Sant Antoni de Padua i el grup de cases; en un cartell podem llegir que tenen bar, entrem i un jove holandes ens serveix unes cerveses i en acompanya per a visitar la casa rural, “os voy a mostrar las habitacions de la derecha, una casa comunal, otra casa en la que caben hasta 13 personas, y la ultima esta ocupada por un grupo que esta haciendo yoga, la comida que servimos es vegetariana. Esto es un lugar privilegiado, el silencio es atronador, mucha gente de Ciudad cuando viene le cuesta dormir la primera noche!”, ens comenta, hem gaudit de la conversa, del paisatge, un dia per a no oblidar.

Pasados los verdes pinos,

casi azules, primavera
se ve brotar en los finos
chopos de la carretera
y del río. El Duero corre, terso y mudo, mansamente.
El campo parece, más que joven, adolescente.

Entre las hierbas, alguna humilde flor ha nacido,
azul o blanca. ¡Belleza del campo apenas florido,
y mística primavera!

(Antonio Machado, 1875 Sevilla – 1939 Collioure, França)