20/09/2014 Senda per Llutxent

            Hui som 5, ha fallat la cadena de comunicació, el últim aplegat per els pels, coms sempre cafè i marxa, anem cap a Llutxent, apretats “ no trobe el cinturó, el tinc a l’anca, trau-me el colze de l’ull” unes quantes rialles per animar el mati, i allà anem, el viatge es fa curt, les xiques brillen per la seua absència, el seu silenci es atronador.

            Deixem el cotxe dins del poble i enfilem la pujada per el calvari cap al convent de Sant Domenech, el dia bo, de moment no fa calor, el camí empedrat, trobem un pou amb una fonteta i te aigua, no hi a cap de cartell, amunt el principi es acollidor en un no res estem dalt, ens fem una foto en la garrofera, arbre gran, apuntalat per pilarets de rajola, del 4, les vistes impressionants, el Benicadell, el cim del Azafor i la Vall d’Albaida en tota la seua amplitud. El capdavanter ens despista, ha vist un ametler i vol menjar-ne , el seguim, “che que per ahi no es” les ametles estan amargues, tornem arrere i mengem unes figues, dolces com la mel, per a compensar el mal sabor de boca.

            Tornem arrere per anar al castell de Xio, anem un tros per el GR-236 o dels Monestirs, que connecta Gandia amb Alzira, seguint el Monestirs de San Jeroni de Cotalba en Alfahuir, Sant Domenech en Llutxent, Santa Maria de la Valldigna a Simat de la Valldigna, Aigües Vives a la Barraca de Aigües vives en terme de Carcaixent, i el de la Murta a la vall de mateix nom al terme d’Alzira. Veiem dos forns de calç, un d’ells ven conservat, el l’altre estan restaurant-lo.

            El castell de Xio, esta en ruïnes i conserva les sues les defenses fermes i poc deteriorades, l’aljub ple de matolls, els seus murs no son de pedra treballada sinó de morter, se poden vorer les juntes i la forma rectangular del “prefabricat” en el que el van fer els moros, abans de ocupar-lo els cristians, que acompanyaven a Jaume I.

            Deixem el GR-236 i seguim avant cap al camí del Rafal, hem passat de camí de terra a l’asfalt, de moment no fa calor, alguna gota es desprèn del núvols, i no mata ni la pols, seguim avant, trobem les “Cases del Rafal”, pereix un antiga alqueria habitada asta no fa molts anys, conserva un forn de pa ben conservat, en encaminem a la font de l’alqueria, esta seca, la sequera esta fotent moltes fonts on abeuren els animals, esmorzem de bona gana, pebreres en samorra, pastes, fruits secs, un plaer, la bota de vi, i com diu un company “eren el pastor i el gos i la bota no parava”.

            Tenim company de senda.  Un gos perdut, jove, no sabem si esta abandonat, porta collar i esmorza amb nosaltres, continuem avant, ara esta la típica senda trencacames; pujar, baixar, girar, ara a la dreta, ara a l’esquerra; gps en ma per no despistar-nos.

            La senda plena de encreuaments, ens orientem per el castell Xio, i el convent, ja que a l’esquerra esta el poble, creuem barrancs, camins, sendes, al final volent acurtar la senda girem a la dreta i uns obrer ens diuen “per ahi no, anireu a la carretera de Pinet, d’on sou? pregunten, d’Alzira, l’Alcudia i Carcaixent contestem, ¡esteu lluny de casa!, ¡ve pluja!, no passa res ¡volem pluja!, ells segur que no, estan posant les teules de una casa nova”, seguim avant per un barranquet o millor dit una escorrentia que ens porta a una de les fonts del poble, veiem el escarabat verd, ens banyem la cara, uns glops d’aigua, i s’acaba la senda. Un altra al terme de Llutxent, a poc a poc anem coneixent els nostres pobles i les seues sendes.

30/08/2014 El Portet de Beniganim

            Hui son 6, tenim dos convidats, a les 7 fem marxa cap al Portet de Benigànim, on recorrerem la senda, la coneixem, i segur que podem tindre alguna “surprise”, el segon vehicle com sempre va despistat, ja el vam perdre un dia i hui no serà menys, bon xic i de bones costums, el whatsap soluciona el problema, un control d’alcoholemia , con tenim cara de bons xics ens deixen passar. La senda a recórrer es per les serres que separen les comarques de La Vall d’Albaida i La Costera, la hem recorregut casi tota, El Buixcarro, La serra de Quatretonda, la senda Andalusa, El Portet de Lluçia, un mon de sendes.

            Camí de Xàtiva, le deixem a la dreta, creuem Genovés i en un no res estem al Portet, aparquem el cotxes, i a caminar, la primera en el front, baixem per la carretera i no per la senda que ens marca el aparell, i com sempre tot te solució, girem a la dreta mirant si be algun cotxe i trobem la senda i com sempre cap amunt, no es dificultosa però sí empinada, camí conegut que baixa del Pla de Benavent i enllaça baix en la carretera en l’Andalusa, la pendent es el 16%, esgarrifosa però de bon caminar, els comentaris “la coneixem, sempre l’hem fet de baixada es la primera vegada de pujada”, el dia nuvolós, calor i humitat, la samarreta mujada, i xorrant, coronem el pla i la baixada cap a la font de Miralles, esta seca es la segona volta que la veiem i sempre esta igual, ¡seca!, seguim avant, ara senda desconeguda, passem de senda neta apta per a falda i de colp, la cosa es posa agra, argilagues, coscolla i demes matolls, “¿ cossí no dies que era bona?”, “aprofita per a depilar-te les cames”, “esta nit te poses leotards i no cal lluir les cames”, la baixada dura amb una pendent de mes de 16%.

            La baixada lenta amb molta precaució, no podem fallar, una equivocació pot ser fatal, una culada, caure de cap. Tardem prou en baixar, i al final esta el premi, ¡ un barranc! Tranquil,  de bon caminar, amb pendents suaus i cap amunt, tornem cap al “Raco Tancat”, el dia continua nuvolós i sense pluja, els homens del temps l’han errat, no se sent ni un tro, amunt sense parar, pujadetes i baixadetes continues, un trencacames, es fa hora d’esmorzar, el lloc que triem es impossible al costat d’una pedrera i camp ple de fem, segui avant buscant un lloc millor, el trobem i al bocata.

            Tenim bota nova a joc amb la natura ¡es de camuflatge! El vi bé de mol lluny, ni mes ni menys de un poble anomenat Icod de Los Vinós a l’illa de Tenerife, suau, de bon paladar, un puntet dolç, molt al fons, que dir una meravella, eu sentim molt per els companys i companyes que no han vingut, el vi es irrepetible.

            Tornem unes passes arrere i cap amunt, la pendent bona, del 15 %, fa calor humit, l’aigua la consumim sense parar, la necessitem per no deshidratar-nos, hui poques fotos, el dia no acompanya, els núvol baixos, no deixen vorer els cims del Benicadell i del Montcabrer, apleguem a l’Alt de l’Hedra i el deixem de costat, estem a prop del fi de la senda, veiem a la dreta la Costera i a l’esquerra la Vall d’Albaida, el embassament de Bellús esta desdibuixat per les boirines, la senda de l’Ermita de la Solana, camins que ens recorden la rialles i les bromes dels companys i companyes, els bons moments passats a l’ombra d’un arbre, sentats en un banc improvisat, una font al mig del camí per a refrescar-nos. Un dia bo.

09/08/2014 Pla de Corrals (Valldigna) - Pinet )Vall d'albaida)

Com sempre a 7 del matí cafè i marxa, anem a recórrer la senda o més bé pista forestal que en anys no molt allunyats comunicava part de la Vall d’Albaida i Xativa.

Hui som 2, la resta ns/nc, ells i elles no gaudiran d’aquesta senda de bon caminar, ampla amb ombres en el trajecte i com no, un esmorzar de lo mes bo.

A les 7.50, o vull dir les 8 menys 10, ens posem en marxa, en uns mesos ha canviat el paisatge, noves tanques, la boirina matinera ens despista i dubtem, la pedrera ens orienta cap al camí, la pedra o millor dit el marbre d’aquesta mina es coneguda per el nom de “rosa Valencia” o “del Buixcarro”, ja que esta a l’ombra del cim del mateix nom. De bon mati i calor, la humitat ens banya, i seguim avant esperem que a la tornada el sol ens acompanye.

Deixem les primeres vivendes a dreta i esquerra, en el primer encreuament eixim de dubtes, dreta a l’alberg de La Bastida, recte cap a Pinet, allà anem, com sempre amunt, amb silenci, i de vegades xarrant de les coses de la vida, dels polítics defraudadors, hi han esperances que algun dia els polítics se renoven o ens anirem al poll.

Les boirines no ens deixen vorer el paisatge, alguna foto se pot fer, anem amunt, a l’esquerra deixem la pedrera i un ramat de gossos, a mesura que anem pujant veiem millor la pedrera, els blocs de pedra tallada alineats com a soldats esperant el desfile. Apleguem el estret de Vinyavella i comença a canviar el paisatge, del matoll baix passem al pi blanc i al roig, els primers de verd clar en cara de malats, els rojos de color verd obscur intens, deixem el avenc a l’esquerra i retrobem el camp amb la tanca ecològica, tota ella feta amb somiers metàl·lics rodejant un camp ple d’arbres, hi han ametlers, algun xiprers, oliveres i altres arbres que no distingim per estar allunyats del camí, seguim avant, son les 9 i 10, estem apropam-nos a Pinet, allí esmorzarem, apleguem al encreuament de Barx, un indicador ens senyala a l’esquerra Barx, al recte Pinet, veiem moltes figueres sense fruits, una llàstima ja que averem gaudit menjam-nos les figues , a la dreta un camp perdut amb el fruits sec, que s’han deixat perdre, uns mesos abans i averem gaudit com bons caminants que som, sols agarrar fruits del camps abandonats.

Ja prop de Pinet a uns metres abans de l’encreuament del GR-236 que ve del convent de Sant Domenech a Llutxent, veiem una mena de sequiol fet per la mà del home, el camí el trenca, ens preguntem ¡que serà!, la incògnita a hi es queda, llegim el cartell del GR-236 “Pinet –església, bar, farmàcia, tenda”, no hi a cap de dubte, els 4 elements per a viure, per al creient el primer es el mes important per cuidar l’espirit, i els altres tres el cos, deixem el primer a banda i ens dedicarem a la resta.

Primera faena a Pinet, rentar-nos la cara a la font de la plaça, segona a per el entrepà, sorpresa ¡ ja no estan les germanes al bar! hi ha uns altres, la clientela com sempre fidel, els del poble i els ciclistes, els entrepans de figatells com a menjar principal i per acompanyar truita a la francesa i l’espanyola, cervesa fresca, cacau torrat amb corfa i amanida del temps (tomaca, enciam, olives i ceba), el entrepans en saben a gloria, acabem amb un cafè, i a caminar, la foto de rigor a la plaça, i tornem cap al Pla de Corrals, la pujada suau, a poc a poc tornem arrere, el sol brilla, i encara no fa calor, caminem xarrant de tot un poc, ens apleguen fotos del Teide per whatsap, tenim companys de vacances per allí, passen ciclistes, “adéu, bon dia” i seguim, el Benicadell i la vall no se veu, la boirina esta a hi, a poc a poc va eixint el sol de les boirines, foto i seguim a la nostra esquerra de tornada el pins ens sembla que estem als pirineus, girem la vista i tornem a la realitat, paisatge mediterrani. Al company li apleguem noticies del fill, esta bé, esta de Erasmus, la beca que li donen sols pot pagar el lloguer del pis, el avio, el menjar i demes te que eixir de la butxaca dels pares, l’avio no es capritxo, te que creuar el xarco. El govern die que dona beques internacionals per estudiar al estranger i els ompli la boca, ja sabeu els que tinguen fills que vulguem estudiar al estranger ¡ a rascar-se la butxaca !. Seguim avant i ja estem a l’Estret de Vinya Vella, comentem que mes avant farem una circular del Buixcarro, un company coneix una senda. Estem a la baixada, mes ciclistes, al senda no es fa pesada, el dia que tinguem nets els contarem les anades i tornades per este camí anomenat “Camí vell de Xàtiva”, ara veiem el tall de la pedrera, verticals, pensem que com podrien traure abans marbre per a fer el David de Miguel Angel o el Moisès, ara son maquines, abans amb trocolés, cordes i força bruta, ara una serra d’aigua, una maquina elevadora i ja esta. No un no res estem baix al cotxes, son les 12 i 20, la senda bona, i l’hora millor. Aquesta senda tenim que fer-la tots els anys, no sols per el entrepà, també per el paisatge, les vistes meravelloses, hem vist La Costera, la Ribera Alta, La Safor, la Valldigna i la Vall d’Albaida, els cims del Monduver i el Penyalba, El Cavall Bernat, i entre boirnes el Benicadell, hem creuat la serra de Quatretonda, hem anat de la Valldigna a la Vall d’Albaida en un no res, senda completa.

02/08/2014 Clasica de la Murta (circular)

 

A les 7 café i marxa, en dirigim a La Murta, vall existent al municipi d’Alzira, el nom li ve donat per la planta “Murta” molt abundant a la vall, en castellà “Mirto” i el seu nom botànic “Myrtus comunis”. Lloc també conegut per “La vall dels Miracles”, fou visitat per el rey Felip II i altres personatges de diferents èpoques, el pont que hi a l’esquerra per accedir a la monestir porta el nom d’aquest rei.

Aquesta vall, rodejat per cims de no molt alts, però agrestes i de pas dificultós, per accedir als cims i fer la circular, hi han sis sendes, El Cavall Bernat i baixar per la torrentera, des-de el Monestir cap a la Creu del Cardenal, de Llauri per el Pas de Sant Sofi, des-de la vall de la Casella, des-de l’Ouet per el Llom del Matxo flac i senda de la solana. Hui farem per a nosaltres “La Clàssica”, pujarem per la dreta.

Hui som 6, comencem la senda per darrere de la casa del guarda, cap al Pas del Pobre seguint la senda de la solana, de pendent no molt forta i continuada, en la primera part deixem un forn de calç a la dreta, a poc a poc la senda va fent-se estreta. La senda va formant un túnel frondós. Rodejats de pins, freixes de flor i romers, anem cap amunt, caminem de presa volem fugir de la calor, fa fresca, bufa el ponent, lo que vol dir que farà calor mes tard, xarrem, “no seguirem la senda del pas del Pobre, girarem a l’esquerra, on diu que no se pot seguir”, abans d’aplegar al encreuament, passarem per una zona amb alguna de dificultat, hi a que valdre’s de les branques dels matolls poder pujar, seguim avant, hui sense femines, que estan de vacances.

En encreuament a l’esquerra i anem cap al barranc obscur, paral·lel al barranc fosc, comprovem que la senda esta en bon estat, te molt de transit, esta neta, coronem on se separen les vall de la Casella i la murta, deixem baix el Pas del Pobre, les vistes com sempre impressionants, a la dreta la Murta, a l’esquena les Orelles del Ase, a l’esquerra la Casella, la Barraca d’Aigües Vives, entre boirines veiem El Benicadell i el Montcabrer, la Ribera Alta, La Costera, la Vall d’Albaida, en fi ens deixa bocabadats. La pujada cap a la base de primer orella del Ase, per dins del barranc es prou empinada, sempre amunt, “hui tornarem per un altre lloc i acurtarem la senda, han netejat una tros d’oliveres a prop de la casa vella de la Murta”, fotos i mes fotos, hi ha que aprofita el dia, la primera vegada que vaig pujar a la Creu del Cardenal, era en ple hivern i la boira no en va deixar vorer estos paisatges. Apleguem a un xicotet pla que el creuem en un no res, una pujadeta mes i estem a la zona plana gran que ens senyala que la primera zona de “puja com puges”, ha acabat, girem a l’esquerra i comencem a buscar la cresta que ens portarà a la Creu, tenim a la dreta la Ribera Baixa i l’esquerra la Murta i la Ribera Alta, es una zona de caminar tranquil i vorer on possés el peus, deixem la Creu a la dreta i seguim a buscar el Pas de Sant Sofi, i comença la part amb dificultat, seguim cap a la torrentera i fem una trepadeta, fora de la senda marcada, abans estava senyalat per unes marques roges, la senda baixa a poc a poc cap a la base la torrentera, no es dificultosa la baixada, però sí tens que baixar-la amb precaució.

Ara sí que hi a que pujar, no es molt llarga, a trossos se por pujar planta i altres agarrant-se de les pedres i matolls, hi a que tantejar les pedres ja que hi ha algunes soltes i podíem caure, en ¼ d’hora estem dalt, la dificultat no es molta però si exigent, a la part final hi a que pujar per la dreta, hi a un xicotet pla i una altra trepadeta i estem dalt, la fita del Cavall Bernat la tenim davant. Hora d’esmorzar, gaudim de les vistes impressionants, el esmorzar com sempre l’agarrem amb gana, ens venen a la memòria amics i familiars que han faltat i en ve a la memòria un epitafi d’un poeta de la Ribera de nom Al Zaqqaq, que va nàixer abans de Jaume I, que va nàixer a Valencia, nebot d’una altre poeta riberenc de nom Ibn Ben Jafaya, i que diu:

De vuestro lado me robo la muerte, inexorable ley de los humanos. En ella os precedí; però a la postre, no tardaremos en hallarnos juntos.

Decid, por vida vuestra y por mi sueno; ¿ no fue nuestro vivir una delícia?

Ore por mi quien por mi tumba pase, y pague a la amistad la fe jurada

Descansem un poc i seguim ara cap avall, la primera part de la baixada tranquil.la, ja tindrem temps de baixar amb tots el sentits alerta, mentre podem gaudim del paisatge, s’acaba el pla i tenim davant la baixada molt pronunciada, sols el 22% de pendent, com he dit abans “la baixada amb tots el sentits”, lentament baixem, mirem al davant sempre, es fa llarga la baixada, apleguem al poste que indica a la dreta la “Malla Verda”, un altre tros de baixada i girem a la dreta, davant el Tallat Roig, fa uns anys el vam recórrer, a la paret roja hi a una zona d’escalada, veiem la senda de baixada a la dreta de la muntanya.

Estem al Pla de Pouet i trobem la font, esta seca, seguim avant i travessem un barranquet sense importància, una baixada més amb dificultat, curta però intensa, els caminants capdavanters esta a l’ombra d’un cartell indicador, zona ja mes tranquil.la i cap avall, en el indicador al Racó de Les Vinyes girem a la dreta i avant, zona de xarrada i de bon caminar, per caminals en dirigim al pàrquing on hem deixat el cotxe, girem a l’esquerra i apleguem a la zona d’oliveres, treballades per el home i temps al temps, acabaran fent un dossel verd-gris, creuem un pontet i ja hem acabat la senda, fa calor, son les 12 i10 del mati, objectiu complit. Hem gaudit de la senda amb un final diferent als altres, uns glops d’aigua i quedem per a la setmana vinent ¿a on anem? Prop de casa, la clàssica de la Penya, Pla de Corrals (Simat de la Valldigna) de la comarca de la Valldigna, fins a Pinet a la Vall d’Albaida, son 14 quilometres sense dificultat. Adéu fins al dissabte.

26/07/2014 Cami de Benali - Torrentera - Vereda - Tallafocs



Cami de Benali – Torrentera – Tallafocs

La ruta de hui, desconeguda, hem recorregut el voltants a la zona de la Guarronyera, les serres poblades de pins, envoltats d’oliveres, ja no son de secà, ara les reguen gota a gota. Hem matinat per fugir de la calor, i ara sabem que la volta ha segut bona.

Entrem a Enguera i busquem el desviament cap a les Cases de Benali. Deixem el cotxes al desviament de “Faraguat”, entre el quilometres 7 i 8, a la dreta, hi ha un cartell indicador de color verd. Aparquem i a caminar, al cap d’un mestres apareixen un gossos abandonats, portem collar i van perduts, famèlics, alguns d’ells malats, en segueixen, i els fem fugir, costa però al final sen van. Anem per camins de terra, de bon caminar, a l’ombria dels arbres, de moment no fa calor, com sempre xarrant alguns estan contents després d’uns quants anys d’espera i de judicis han aplegat les resolucions bones. Els ulls alegres per haver acabat l’espera. Caminem per camins de terra, ¿com es la senda? No se, com sempre la he baixat de wikiloc, ¡he vist que es dura!, no la he mirat, ja vorem com es. La senda promet, la calor també, fins al moment es por aguant encara no son les 9 del mati, ja portem 5 quilometres, ¿esmorzem al bar?, podríem reservar taula, encara es prompte, mes avant vorem, el membres de la penya sen van de vacances, a Cullera, a França, a Xile, a casa, a treballar; tots tenim alguna cosa que fer.

Seguim el camí passen uns ciclistes de MBT, per caminals aptes per el seus aparells, fotos, algun trago d’aigua, el cap davanter es para i com sempre encerta ¿a la dreta?, el gps no enganya, ¡SI!, una torrentera digna de menció, de pendent forta i pedres soltes, xino-xano un passet darrere de l’altre i amunt, es curta però en lleva el alè, pugem com podem, en zig-zag , sense presa, no es esgotadora però poc en falta, fem cim , si es pot dir “cim” i agraïm el final, una baixadeta, una pujadeta i girem a la dreta, estem a la Vereda de la Carretera, uns glops d’aigua a l’ombra d’un pi i seguim la vereda, es ampla de bon xafar, anem de presa, comença a fer calor, s’acosten les 10 hora d’esmorzar, ¿on parem? ¡Mes avant!, un soroll fort ens senyala les 10, busquem ombra i zona pla, sense matolls per gaudir del bocata, les olives, el pimentó en samorra, els fruits secs, els rollets d’anis, coca de llanda, torrons de gat, el vi, meló d’algers, de tot l’any; no ens privem de res, tots i totes son de bon menjar, el cafè i un xorret de brandi, i a caminar, de sobte cara avall, a la travessa, no hi ha marques de cap tipus, en zig-zag, vorejant les argilagues, els matolls, estem al talla-focs, les pedres soltes esvaroses, se fa pesat, la baixada curta i intensa, s’acaba la baixada, girem a la dreta i seguim, a l’esquerra i tornem al camí, anem de baixada, llarga i lenta, comença a fer calor, son les 11 i ¼, hem caminat 9.8 quilometres, este casi al final de la senda d’uns 11.5, ens alegrem d’haver matinat, falta no res, el gossos no han tornat aparèixer, per a tranquil·litat de tots, veiem una tanca elèctrica, ¿que farà ací? ¿ramat? ¿de quin tipus? Veiem una yegua i el seu cadell, ella blanca, ell jove de color marro, les bromes comencem ¿com serà el pare? ¿obscur? ¿entreverat? Fem unes fotos, el jove es deixa acariciar, ara té explicació la tanca, els animal en llibertat total.

Seguim, estem al final de la senda, a la part de dalt les oliveres sense reg, ara gota a gota, un hidrant per als bombers, una basa de reg, com canvien el temps, ara sols es preocupa la producció, no la qualitat, comenten que abans per a criar les oliveres i que produïren se seguia el sistema de deixar descansar un any els cultius, l’olivera te tendència a la “veceria”, es a dir un any bona collita, i l’altra dolenta.

¿Que fem la setmana vinent, jo estic a Cullera si es a prop vinc, jo a França es difícil que vinga, jo a Xile a vorer a la meua neta, a la nora i al fill. Farem senda a prop de casa, la clàssica de la Murta –casa del forestal_senda botànica de l’ombria_Pas del Pobre_barranc Fosc_Creu del Cardenal_torrentera_Cavall Bernat_Pla de Pouet. Algo dureta diria jo. Hem aplegat al final, veiem el cotxes, ¡ bona senda! Son les 11.45, l’excepció la pujada de la torrentera i la baixada del tallafocs, hem gaudit de terrenys nous, ¡tornarem!. Per als desentrenats sempre podem pujar a la Creu del Cardenal i de a hi a la torrentera, Cavall Bernat i baixar per el Pla de Pouet, menys forta, i com sempre interesant.

12/07/2014 Cami Vell de Xixona - Font de Vivens - Alt de La Martina

12/07/201 Cami Vll de Xixona - Font de Vivens - Alt de la Martina

Hui som 6, i sense el gos. Matinet i marxa cap a Ibi, arrepleguem a la resta de la gent Alberic, el dia promet no fa calor de bon mati. Eixirem de les antes que hi ha a l’esquerra d’Ibi, a la serra del Quartel, al peu del cim del mateix nom, hem recuperat a un company que ha estat treballant a l’hivern. Deixem el cotxes aparcats i com sempre cap amunt. “No hi ha sendes planes” tindren que posar-li de nom a la penya, senda de pedra solta, arrosegada per les motos trialeres i no per la pluja, sera la primera mitja pujadeta, de pujar suau i sense problemes, coronem la lloma i recordem haber fet la baixada des-de el cim de la Carrasqueta, deixem el cim del Quartel a la dreta i ens endinsem al barranc de la font de Vivens, la baixada fora de la senda destrossada per les motos, anem vorejant-la, al menys es curta, la pendent normaleta, hi ha que baixar molt pendent de les pedres soltes i així evitar les caigudes.

Apleguem a la font de Vivens i esta seca, la sequera esta fent molt de mal, els pins estan mol secs, la muntanya es un polvorí, una xispa, un cigarret al apagat i tot serà una flama, girem a l’esquerra i comença la pujada que falta de la pujadeta i mitja per dins del barranc, es pedra ferma i esta net de argilagues, de colp ens apareix una zona de recreo, en els seus bancs a l’ombra del pins, hi ha de nous i de vells, podem triar el que volem, la font esta seca, l’aljub també, la bomba de ma no trau aigua, son les 9.30, ¿ esmorzem ?, allà anem, hi ha que aprofitar l’ocasió, no sempre podem trobar un seient de fusta, es un plaer poder sentar-nos còmodament, i no damunt d’una argilaga.

El esmozar bo, com sempre, fruita i com no “els susus” apareixen d’amunt la taula, algunes persones es farà dentetes, no haver vingut hui. Son un plaer per als sentits, son d’una senzillesa espectacular, reblits de crema suau. El amo de bota estaba preocupat ja que la te en molta estima i pensaba “estos salvatges son capasos de desfer les costures, de girar-la per poder buidarla del tot i deixarla seca”. Continuem el camí ara la pujada de valent, la pendent forta i de bon caminar, apareixen els primers símptomes de les persones desentrenades, agarren aire de tant en tant, un paronet i avant, en zig-zag. En un creuer, equivocació al canto, un altre zig-zag i algo de camp a través i tornem a la senda. Ja estem a l’Alt de la Martina, hi ha una caseta de guarda, les vistes espectaculars, a la dreta el Migjorn, davant l’Alacanti i l’esquerra el Cabeço d’Or, darrere a la nostra esquerra la Carrasqueta, fotos i avant ara anem de baixada, curta però intensa, xarrem de tot un poc, no fa calor, em triat molt be el dia, molta ombra i bufa una briseta agraïda, la baixada rapida apleguem a un creuer i la dreta, cap al refugi dels Esbarzerets, ¿ens hem equivocat? ¿no ens porta al cim de la Carrasqueta?, tirem avant a vorer que pasa.

La senda amb poca pendent de pujada, anem cap a la Carrasqueta, de colp girem a l’esquerra, cosa que ens allunya del refugi, una miradeta al gps i confirma que anem be i per bon camí, una baixadeta i anem per camí conegut un altra volta, es la senda de torna de la Carrasqueta, unes pujadetes mes i comencem a baixar, ara fins al final, xarrem, fotos, ¿falta molt? Un no res, estem al “camí Vell de Xixona”, tornem a la pedra solta, mirem on posem el peus, ens apropem al final, podem qualificar el dia com a bo, la senda apta per a minifalda, sempre passa igual, dia que no venen les xiques no hi han matolls, i no es un comentari burlesc, la senda de hui es sense argilagues, hem gaudit de la senda, sense cap de lesió.

La comissió permanent no tria les sendes amb pujades fortes, amb baixades, amb argilagues, es qüestió de sort. Crec recordar que hi han mes sendes a la zona, les buscaré, esta zona esta resultant bona per a gaudir de la muntanya, hem fet dos al Carrascar de la Font Roja a la vessant d’Ibi, i ara dos mes a la Carrasqueta. Hem vist el Reconco damunt d’Onil, pot ser un del objectius a fer, hi ha una senda que promet a la carretera que va d’Ibi a Banyeres de Mariola, la farem un altre dia.

Hi ha que gaudir de la Muntanya i passar sense deixar petjades, ni fem, ni deixalles. Si fotem la muntanya que deixarem al nostres fills, als nostres nets ¿algo pelat? Que abans era un bosc de pins.

05/07/2014 Riu Frare o Fraile

Comencem com sempre davant del cafè, hem retardat l’hora normal d’eixida, hui serà a les 8, tenim previst aplegar a Quesa a les 9 del matí, esmorzarem com sempre al bar “La Parra”, som puntuals i preparem el cos davant d’un bon esmorzar i així poder resistir el primer impacte de les aigües fredes del riu.

Es compleix el horari a les 11 estem al riu, ens esperem unes quantes hores dins de l’aigua al principi freda, i una vegada el cos acostumat ens sembla que no esta tan freda. El nivell mes baix que l’any passat i bo, per gaudir d’unes hores divertides, caminant, nadant, algun que altre colp de les pedres amagades baix l’aigua.

El riu nom esta molt transitat, nosaltres som 19, alguns sols vindran hui, son el amic del amic del amic, ¡benvinguts! A un dia per a gaudir d’un dia d’aventura, emocionant, amb sorpreses. Deixem els cotxes tots plens de pols i al riu, freda com he dit abans, les risses comencem ¡esta freda! Ja te passarà avant ¿quant tardarem? No eu sabem? ¿i la tonada?, mitja hora a un ritme alt 3/4 d’hora a ritme cansi no, ara al riu i a gaudir. El forçuts apuntalant la pedra, després el mes forçut de tots ell sols sostenint la pedra ¡en un dit!, nadant, caminant, avancem per el riu, fotos davant, darrere, el somriure de la gent, que gaudeix de l’aigua.

Apleguem al primer pou, comencen els bots des-de la pedra, els valents i les valentes no seu pensen, es un rosari de bots, joves, i no tan joves, fotos dels bots, volen com papallones i al final la gravetat exerceix el seu dreta, ¡xof!, seguim avant apleguem a la zona del banys, una cadena de xicotets bots, que pareixen banyeres terapèutiques, alguns les gaudeixen, jo també, relaxant, fa goix quedar-se tot el dia, però hi ha que seguir avançant, apleguem a la zona de aigües baixes, sols tapa fins al turmell, passem la carretera, fem un trencall i a la senda, anem cap a la cascada gran, la penya gran al mig del riu vigilant el pas de la gent, unes fotos i seguim, busquem la baixada cap a la cascada per l’esquerra, un grup de cascades menudes i ja estem a la gran, com sempre perillosa si no la coneixes, la corda ferma, baixem el primers i fem fotos de tota la penya, els mes àgils baixen en un no res, altres no acostumats amb algun refrego que altre, afortunadament sense llastimar-se ningú.

El nivell baix de l’aigua ajuda molt, l’any passat la baixada va ser mes perillosa. L’aventura menuda es així. Nadem per l’estret, alguns es queden bocabadats de vorer el xicotet canyó que ha format el riu al llarg de milers d’anys desgastant la pedra. Seguim avant, el riu es fa ample, baixa el nivell caminem per dins de l’aigua, estem a la catarata gran, ens retardem esperant al rezagats, baixem per la dreta, els mes aventurers per la corda de la catarata, després al ¡gran bot!, impressiona com sempre, els atrevits i les atrevides, estan botant, una i altra vegada boten. Son les tres, un xiulit a tornar cap al cotxes, ens espera mitja hora de senda, els afortunats tornen amb cotxe la resta a peu, la calor es deixa sentir, anem fresquets, tots mullats i així no la notem tant, però fa calor, el sol omnipresent cau a plom, apressa cap als cotxes.

Apleguem als vehicles uns glops d’aigua freda i cap a casa, fins a l’any vinent, ara buscarem sendes d’altura, fresques, a les zones de bosc, per fugir del sol, matinarem com sempre, hui ha segut un dia excepcional. No hi han lesionats, sols algun que altre colp. Ha segut quatre hores de brega amb l’aigua, esgotadores mes que una caminada de la mateixa durada. Ha segut un dia ¡molt bo!