23/12/2017 Volta per la Casella i la sima del "Françes"

A una hora des-acostumada i ja que estem en festes nadalenques, cafè i marxa, hui anem a fer una ruta per la Vall de La Casella, tantes vegades xafada i sempre veiem coses noves.

 

            Hui en som 5, de la resta ns/nc, deixem els cotxes al pàrquing del bar, i amunt, la pujada com sempre forta, han arreglat la pista i ara caminem a gust, de tant en tant “bici!”, sempre hi ha valents que no tenen por al fred i aprofiten per fer rutes fins al “Pla del Barber”, “hui pujarem a l’Ouet i desprès baixarem per la font de la Teula i de ha hi a la font del Garrofer!”, comenta el guia, “podríem anar a vorer una cova o sima que esta en la caiguda de la senda a l’Ouet, no recorde molt la senda, però de segur que quant apleguem la trobe!”, diu un company, “d’acord anirem, pues hui no tenim presa!”, es el comentari general.

 

            En aplegar al tancat dels cérvols estan dormint, seguim avant, pugem per la senda i deixem l’escala a l’esquerra, en aplegar al creuer anem a l’esquerra camí de l’Ouet, a la dreta tenim la serra de les Agulles, miren arrere i podem vorer algun banc de boira, “fotografiau!”, diu una companya, anem amunt cap al punt previst, es nota que hi ha gent de vacances, es un riu de persones amb ganes de gaudir de la natura. Trobem a un conegut, “com esta la família?”, pregunta un company, “la meua filla treballant a València!”, contesta el guia, “la meua estudiant també a València, no vol quedar-se allí i va i torna totes les dies!”, contesta, “records a la família!”, diu el guia.

 

            Seguim avant, el gossos “Claudio” i “Darko”, no paren un moment, carrera amunt, carrera avall, juguen, fan carreres i mai ens perden de vista, “mes avant hi ha una alternativa per a pujar a l’Ouet per les escales i no recorde on esta, monsiuer de segur que la recorda!”, comenta el guia, esperem uns minuts i ens reagrupem; per on esta l’alternativa?”, pregunta el guia, “a l’esquerra per on diu que no podem pujar!”, comenta el company, dit i fet amunt per la travessa. En un no res apleguem a punt, “esmorzem?”, pregunta una companya, “si, es l’hora!”, es el comentari general. Apareixen els entrepans, el cogombrets, la fruita, els pastissos; gaudim del moment, “bon profit!”, diu un corredor, “gracies!”, contestem, “haveu vist a mes gent pujant cap aci, porten una samarreta vermella!”, diu el xicot, “no havem vist a ningú pujar cap ací!”, contestem, “esperaré a vorer si venen!, d’on sou?”, pregunta, “d’Alberic, de Carcaixent i d’Alzira!”, contestem, “jo soc de Massalaves!”, contesta el corredor, “ha hi tenim coneguts, el amos del bar de la Rubia!”, contestem, “es menja molt be!”, contesta. “Ens pot fer una foto de grup?”, li diguem “si, per supost!”, contesta, foto de grup, “nosaltres anem a fer marxa i que tingues sort i apareguin els companys!”, li diguem, “de totes maneres baixaré i esmorzaré al bar!”.

 

            Anem avall per la baixada tradicional, “voleu que anem a vorer una sima que esta a la vora de la senda?”, pregunta un company, “anem!”, es la resposta, en aplegar al creuer girem a la dreta, i tornem arrere, “la sima no es por vorer a simple vista, un arbre indica el lloc, espere recordar on esta l’entada a la senda!”, comenta el company que ara fa de guia, quants portem uns centenars de metres girem a l’esquerra, no hi ha cap senyal que indique l’entrada a la ruta; ara podem dir on esta el inici de la senda, es una pedra gran a la vora de la senda amb les ratlles groga i blanca del PR; la senda poc definida, anem de vegades camp a traves, i al cap d’uns metres apareix una senda mes marcada, que ens porta a l’entrada de la sima, el arbre gruixut, es salvà d’un incendi dels anys 60 al créixer de dins de la sima, la baixada sense perill, sols hi ha que anar amb cura, no portem llums, i els mòbils ens il·luminem,  baixem poc a poc, alguns fins al fons, “ací hi ha una caiguda prou forta, uns 15 metres i no podem vorer res mes!” diu el guia de la cova, “no recorde el nom de la sima i tampoc el nom de l’arbre!”, comenta el company, tornem arrere i eixim de la cova.

  

            Desfem el camí i tornem a la senda, en un descuit el guia habitual perd la càmera, “busquem-la!”, tornem arrere i no veiem res, “ja la tinc!”, diu una companya, “segurament me ha caigut al llevar-me la motxilla per a canviar les piles al gps!”, tornem arrere i anem de baixada, “hem tingut sort en trobar la càmera!”, baixem a bon ritme, “per ací hi ha un arc de pedra que esta caient!”, diu un company, “jo no l’he vist i mira quantes vegades hem passat per aquesta senda!”, contesta un company, els gossos continuen anant amunt i avall, de segur que fan mes quilòmetres que nosaltres, el dia ens acompanyat, fa una temperatura agradable.

 

Anem cap a la font de “La Teula”, girem a l’esquerra, i baixem per una senda esgarrifosa, “no ha canviat en el anys!”, comenta un company, “per ací veníem a caçar els nostres familiars ja fa uns anys!”, comenta un company, apleguem a la font i esta seca, seguim caminant i en un no res apleguem a la font del “Garrofer”, aquesta si que te aigua, en el lloc no hi ha un anima, fem uns glops d’aigua i anem cap als pilars de l’entrada, caminem de presa, “per ací baixa una vegada el meu gos i vaig tindre que traure-lo amb dificultat!”, en poc de temps estem als cotxes. Ens acomiadem fins a la propera setmana.

            P.D.: el nom de la sima es “del françes”.