Hui som 5 caminats, anem a fer una ruta per la serra
de Gúdar, a 8.30 eixim camí del poble de Gúdar, en aplegar al lloc d’eixida;
hui el guia habitual sols donarà suport al guia principal; comencem la ruta i
com no cap avall per un reguerol format per les escorrenties de la pluja, de
caminar dificultós degut a les pedres arrossegades per les aigües de pluja, “tindrem que travessar unes quantes tanques
fins aplegar al fons de la baixada!”, el poble queda darrere, esta dalt
d’un penyot, “la ruta es circular,
entrarem al barranc d’umbrias i tornarem al poble per una llarga pujada que
comença per on eixirem del los Caños del riu Alfambra!”, comenta el guia.
En
aplegar al camí girem a la dreta, “per
ací esta el pilo de pedra on l’any passat deixarem els cotxes?!, pregunta
un company, “si, ha hi dalt a la dreta!”,
contesta el guia; anem per llocs coneguts que ens porten records la baixada del
barranc, apleguem al rierol que travessem sense cap problema, “recordes que l’any passat tinguérem que
passar-lo amb aigua?!, li diu el guia a un company, “efectivament portava prou aigua i aquest any esta totalment sec!”,
a la dreta en l’umbria hi ha neu, el riu te algun tros gelat, “esmorzarem a l’àrea recreativa que hi ha,
on en estiu fan acampades!”, a la dreta trisca un ramat de cabres
salvatges, un espectacle, però no dona temps a fer fotos, augmenta el grossor
del gel, el guia fa la proba i tira una pedra prou grossa, rebota com una
pilota, comencem a tocar neu verge, “es
la meua primera vegada que xafe neu!”, diu una companya, “ tambiè, es mi primera vez!”, diu un
altre company, les cascades de gel van fent la seua aparició en el riu, algunes
son espectaculars, el gel penjant de la pedra; altres semblen un catifa de gel,
una meravella.
El
guia grava un video per al seu àlbum personal, en eixe moment fan la seua
aparició un ramat de bous i vaques, “son
per a carn?”, pregunta un company, “sí!”,
contesta el guia, el bestiar ens mira de reüll, una companya, “ a mi el animals no en fan gens de gracia!”,
comenta fugint, la seua cara es un espectacle digne de menció, anem avant i
apareix la resta del ramat, el guia habitual encapçala el grup i va fent soroll
amb el bastons i els animal van cap l’esquerra. Anem per la vora del rierol i
continua gelat, el gel es gruixut, i sols on es mes fi corre l’aigua per
davall, passem de senda a pista forestal, que es per on pugem el vehicles a
l’àrea d’acampada.
Apleguem
a la zona d’acampada hi ha esmorzar, com sempre gaudim dels entrepans, del vi,
de les galetes dolces i de cafè, fa frescor i la capa externa que portàvem ens
la tornem a posar, no fa dia per estar quiets i enseguida ens posem a caminar,
anem cap a l’esquerra buscant la senda que puja dalt del barranc i un altre
ramat de cabres ens eix al davant, les petjades de les cabres en la neu verge. En
un dels plans que trobem a la senda la neu verge ens convida a fer travessures
i jugar amb les boles de neu, a mes d’un company li entra per el coll i es
queixa de lo freda que esta la neu.
Tenim que eixir del barranc cap a
l’esquerra perquè amb el gel per dins del rierol congelat pot ser perillós i perillós,
fem xicotetes trepades i guanyen altura, ara podem vorer el barranc amb tota la
seua plenitud, la temperatura baixa però no fa fred, sols un poc de vent
molest, anem per dins del barranc, ara sense aigua, “mes avant tenim que anar a la dreta pues quant calcularem la ruta
xarra que xarra seguirem la senda i ens despistarem, gracies a un waypoint
anomenat abeurador tornarem al track original!”, comenta el guia, en
el lloc comentat anem a la dreta i efectivament davant tenim un abeurador fet
de planxa. Anem seguint la senda marcades per el bestiar i poc a poc anem
aplegant a la granja, aquesta es de ovelles, ha hi girarem a la dreta fins
aplegar a la carretera, la boira fa acte de presencia, dos companys es queden
ressagats i tenim fer ullades cap arrere. “Ha
hi davant tenim la carretera que porta ales pistes de Valdelinares, quant ens
vam despistar la companya que havia gastat totes les seues energies i li havia
entrat una pajara es va esperar a que jo tornarà amb el cotxe i en un hora no
passa ningú, però no hi ha que confiar-se!”, comenta el guia. Entre la
boira apareix el guarda-rail, creuem la carretera amb precaució.
“Ara tenim davant una baixada d’uns 2
kilòmetres de llarga i després una pujada d’uns 5 kilòmetres i estarem a al
poble de Gudar!, comenta el guia, xino-xano anem baixant, poc a poc les
boirines desapareixen, i podem vorer la neu a les ombries de la serra, taques
blanques de neu verge, quant de temps durarà?, qui sap, no fa temperatura per a
que es mantinga. La praderia esta seca, el fred de dies passats ha matat l’herba,
la baixada la fem rapida i apleguem a unes cabanyes on hi ha una taula feta de
pedra, girem a la dreta i veiem un mas impressionant, “por la cantidad de puertas i ventanas debian de vivir varias familias
en sus buenos tiempos!”, comenta un company. “No es eixa la paret on esmorzarem l’any passat per aquestes dates?!,
pregunta un company, “efectivament, per
ha hi eixirem de Los Caños del riu Alfambra!”, contesta el guia. A la dreta
un pastor guia al ramat de vaques cap a una tanca de pedra, al xiulit el gos
obedient fa caminar de presa a unes vaques ressagades. Girem a la dreta a l’altura
d’un poste que ens indica que entrem en el PR-TE 29.
La
pujada suau i de bon caminar, hi ha trossos de gel, que xafem amb cura, uns
xarren, altres tancats en el seus pensament, anem cap amunt, en un moment donat
deixem la pista i entrem en senda que poc a poc va convertint-se en un altra
pista, veiem a caminant que va cap avall, el saludem i contesta, hi ha altra
vegada boirines i el vent torna a molestar, el desnivell continua, els pins,
els matolls i sobretot la sabina rastrera entapissa la serra. Veiem a dos
parelles amb gossos, i la companya canvia de banda, “els tinc molt de respecte!”, comenta, “ ha hi estan les antenes i el poble esta baix!”, comenta el guia,
en eixe moment comencen a entrar missatges de watsap al movils, que han estat
molt de temps en silenci. En aplegar a l’altura de les antenes, apareix el
poble de Gudar, penjat de la roca, una baixada pronunciada per carrers estrets
i en un no res apleguem al poble, “quants
kilòmetres hem fet?”, pregunta una companya, “a mi en diu que 18,150 kilòmetres!”,
diu el guia, “a mi 18,220 kilòmetres” contesta l’altre company, “poca diferencia!”, esclaten els dos. Final
de ruta. Hem gaudit de neu verge, d’un temps agradable. Una bona senda!.
¡Qué cortesía!
Hasta la nieve
es fragante
en Minamidani.(Senda
de Oku, M. Basho)
No hay comentarios:
Publicar un comentario