Despres de diversos intents trobem el camí d’accés a l’inici de la senda, comencem uns 800 metres del lloc marcat, deixem els cotxes al costat d’un panell indicador de les diferents rutes. El panell inclou la ruta del GR-236 o del Monestir, a peu, a cavall o amb BTT.
Som 6, el dia lluminós, promet calor, i veurem el que ens oferix el dia. Comencem a caminar cap avall, la qual cosa es traduïx que el final sera en pujada, com sempre “no hi ha sendes planes”, al principi camins de terra de bon caminar, la primavera comença, gladiols encara escassos, lli blau, en matolls, són les flors més visibles en el camí, a poc a poc anem pujant el desnivell, esperem que no siga molt pronunciat, s’acaba el camí i comença la senda, destrossada pel pas de les motos de trial; no tenen consciència, només disfrutar encara que siga arrasant i destrossant les sendes.
Pugem en zig-zag, amb alguns dubtes, la senda no esta senyalitzada, o siga que a la bona de déu i fiant-nos del track, pujant, sempre pujant, no és pesat però cal apuntalar els peus, per a evitar esvarons en eixa mescla de terra i pedra solta provocada per les pujades de les motos de trial. 
A mitja senda, ens girem i veiem els motociclistes pujant, com competint i sense respectar res, uns minuts més i ens apartem del trajecte, ens avancen, seguim i de sobte un motocicliste parat, donant-li a l’arrancada, ho passem i no preguntem, els seus companys perduts de vista i de soroll, insistix, no arranca, busquem un lloc per a prendre l’esmorzar, ho trobem i continuem sentint al motociclista donant-li al pedal, seguix sense arrancar, nosaltres al que anàvem, esmorzar lleuger, tots pensem el mateix, sense dir res, somriures, de sobte el silenci, deu d’haver abaixat la costera amb la moto arrastres! Esmorzem i seguim. A les nostres esquenes la Vall d’Albaida, amb els seus pobles dispersos, alguns els identifiquem altres no, reconeixem la cima del Benicadell, vigilant de dos valls, el Comtat i la Vall d'Albaida, seré, inconfundible, omnipresent, ens acompanyara tot el camí.
Rodejats de matoll baix, i alguns pins dispersos, seguim la senda, una xicoteta baixada entre dos barrancs que ens porta a una pista forestal, ara plena de clots, ara plana com la palma de la mà, girem a la dreta.
Cami ample i pedregos, ¡pero cami! deixem darrer la senda estreta i esvarosa, ens reagrupem i continuem xarrant, la muntanya sinuosa, pujant i baixant, de sobte a l'esquerra la mar, el Montgo i el Monduvér i les seues antenes, de front el Azafor i el seu circ, una meravella de vistes, la mar plana, algunes boirines, no poden vorer Eivissa, con he dit avans el Benicadell omnipresent, el paissatge val la pena, una llàstima el haber-me quedat sense bateria a la camera de fotos, tinc que gastar el móvil i no es el mateix, sempre ens quedara en la retina les imagens del paisatge quéns envolta.
Seguim avant, ara definitivament de baixada, s'han acabat les pujades, poc a poc anem baixant, veiem camp abandonats, els arbres secs, fa decennis d'anys que no es treballen, la modernor a portat l'abando de cultius de secá, trobem un encreuament, a l'esquerra una caseta menudad “Villa Bota” amb el número 6, ¿aires de grandea? o guassa, girem a la dreta i tornem al GR-236 o ruta del monestirs, caminen tranquil.lament per camins de terra, volen les perdius al voltants, com avions en vol rassant, abocanse als barrancs , fuguint de les persones i per a protegir le niuada, casetes, xalets, unes per a guardar les eines altres per a viure, antigues unes modernes les altres, es nota la civilització, el cami esta fet a trossos de formigó, per no relliscar en les pujades, ja estem a prop dels cotxes, unes pujadetes mes i ja estem a prop, girem a l'esquerra per cami conegut, uns metres d'esprint i apleguem, planejem la senda de la propera setmana, per açi per alla, i veiem un cartel GR-236, 7.7 km fins a Pinet, per senda de caballeria, decidim fer una circular i que es la seguent: Lluxent – Convent de Sant Domenech – Pinet – Llutxent, hi ha que buscar la senda o seguir les indicacions, de Llutxen a Pinet, per el convent no hi ha cap de dubte, ¡la tinc!, sols tindre que buscar la de tornada, la part coneguda no te cap de dificultat, un pujadeta de res, del poble al convent i algo més, de Pinet fins a Lluxent per senda de cavalls no crec que tinga cap de dificultat, es més, per on passa un cavall passen persones.
No hay comentarios:
Publicar un comentario