04/10/2014 Senda de La Barcella (Salem)

            Hui som 9, matinet i sense cafè, la puntualitat primer, en encaminem cap a la Vall d’Albaida, on sempre queden racons i sendes per descobrir, anem al poble de Salem, no hi a que confondre’l amb el poble del mateix nom al EE.UU., famós per les seus bruixes. La guia de carreteres ens envia creuant per la travessa, nosaltres anirem per bona carretera, direcció Albacete, Túnel de l’Olleria, després cap a Gandia i ens eixirem per Castello de Rugat, o com diu la gent major Castello de Les Xerres. Unes gotes de pluja fan dubtar algun membre de la Penya, “ a esmorzar al bar si plou”.

            Afortunadament deixa de ploure, i poc a poc va guanyant el sol, encara que hi ha boirines matineres.

            Deixem el cotxes al poble i el primers moments dubte, el gps no a tina, algú esta trastocant els satèl·lits, al fina bona senyal, i fer la senda de la Barcella, anem per dins del poble, buscant les afores, i per un carrer estret i de nom “L’Estret”, eixim a camp obert i trobem una font i el llavador del poble, a la dreta la figura imponent i impressionat del Benicadell, cim mític de la Comunitat, línia divisòria entre Alacant i Valencia, 6 vegades e pujat al seua cim, la primera des-de Beniatjar, tres des-de la Casa de Les Planisses, una des-de Gaianes i l’ultima des-de Adzaneta d’Albaida, val la pena pujar al cim i gaudir de les vistes.

            El nom de Benicadell (beni fills de) es d’origen morisc, el Cid quant va recórrer a questos paratges l’anomena Penya Cadiella, a nosaltres sempre ens quedarà el nom de Benicadell.

            Xarra que xarra, anem amunt el dia bo, comencem passant per el costat de la planta embotelladora de “Font Salem”, es propietat al grup comercial “Dam”, seguim avant per camins de terra, i en el que alguns trossos son de ciment, passem a la terra i de sobte a la senda pura i dura, entre el kilòmetres 2 i 3, hi ha un desnivell mig del 13%.

            Caminem a buscar la font de la Barcella, fem uns glops d’aigua i agarrem la senda que va pujant poc a poc cap a la pista, conreus abandonats, no de ara si no de temps allunyats, a la dreta tenim el barranc de les coves, aguaitem i en efecte pareix un formatge de gruyer, entre bancal i bancal la senda va fent zig-zag. Ens parem en una casa ruïnes, que en cas de pluja no estaria gens mal per a refugiar-se de les tempestes.

            Seguim avant i girem a l’esquerra, ara per camí de terra, el gos com sempre carrera amunt, carrera avall, els crits se senten, el gos a la d’ell. La senda esta ben marcada, de tan en quant algun fites de fusta amb les marques verd i blanques de SL, en els creuers senyal explicatives, deixem a la dreta el desvio al Mirador de la Foia i anem cap al castell i cava de la Barcella, son 10 minuts, es prompte per esmorzar, en un no res estem a la cava de la Barcella, a la dreta tenim el castell, no pujem ja que no veiem senda transitable.

            La cava es impressionant, al cartel ens conta la seua construcció i qui eren el seus amos, i Alcoi; que negociaven la construcció i l’explotació amb famílies de Salem.

            Al peus tenim el poble de l’Orxa, tap per les boirines, veiem a l’esquerra el cim de l’Azafor, i enfront l’Aitana, fem fotos i tornem arrere cap a l’altra cava; es fa hora d’esmorzar, tornem al encreuament i girem a l’esquerra, 10 minuts per a la cava del Paller, en un no res estim allí, les vistes impressionants, El Benicadell, El Montcabrer,  el poble de Beniarres i el seu embassament, en fi El Comtat al nostres peus.

            A esmorzar de bona gana, el vi, el cafè, les pastes, els dolços en general. No tenim presa, el camí de tornada es el mateix de que el d’anada, es curiosa una foto que ens parla de un tros de l’historia, dos francesos que treballaven de nevaters o millor dit carrejant neu premsada. La migració del humans es no te límits. Abans eren ells, ara som nosaltres.

            Gaudim de les vistes i com no del Benicadell, dels presents sol hi a un que ha pujat, però pujarà, mirem l’espina de la muntanya i veiem la canal, es transitable i no descartem pujar, mes be prompte que tard.

            Desfem el camí i anem cap al poble, xarrant, callats, la baixada bona no tenim gens de presa, foto per a si foto per allà, la terra esta farcida d’aigua, les pluges han segut beneficioses, prompte apleguem al primer desvio, caminem cap al segon, la ment distreta, no tenim que mirar on posem el peus, segon desviament i a la dreta, deixem la casa en ruïnes, i anem cap al bancals, deixem de vorer el cim a passem a vorer el barrancs, en un no res apleguem a la font de La Barcella, ens refresquem i a seguir, a un centenar de mestres un company torna arrere buscant les ulleres, baixem el ritme, parlem de la ment i el seus poders no ben sempre aprofitats, una qüestió a debat i molt interesant en els temps que corren, el estrès al que estem sotmesos; la faena, el jornal, les mil i una cosa que ens fa anar de cap. Recorde  un programa de la tele que dia que un geni com Albert Einstein, sols aprofitava el 10% de la capacitat del seu cervell i que una persona normal menys de 1%. Quant recorreguem les sendes ens oblidem de de tots el mals de cap diaris. No hi a res com bona companyia i acabar cansat. Al menys per unes hores deixem el problemes de costat.

            Tornem al poble i un veí ens diu com pujar per un carrer mes pla i no tan empinat. Hem gaudit de una bona senda, relaxada i no fatigosa. Una bona cervesa i a casa. La setmana vinent deu dirà lo que farem, però segur que en farem un altra, millor o pitjor, però senda serà.