Segon
dia de ruta, de bon mati a caminar, anem a seguir la ruta que ens portarà al
refugi de Bujaruelo, passant per la bretxa de Roland i el refugi de Serradets
que esta en França.
“Au
cacau!”, es crit de començar la senda, junt al de “gaudiuuuu, gaudiu!”, son el
crits i senyals de la Penya l’Argilaga. Eixim per la part de darrere del refugi
i anem per senda de bon caminar, el guia ens compta la llegenda de “Las tres
Sorores”, “diu la llegenda que un dia
tres xiquetes que vivien al poble de Torla, no feren cas al pares i sen anaren
a la muntanya, cosa que tenien prohibida, al fer-se de nit i no aparèixer, van
eixir a buscar-les, passa un dia, passa un altre, i al tercer dia van vorer a
les tres xiquetes petrificades i es convertiren en tres cims, El Perdido, el
Cilindro i el Sound de Ramond!”, ens compta el guia.
Un
company es para i assenyala un lloc en la praderia, s’escolten un xiulits molt
curiosos i forçant la vista veiem una marmota (marmota marmota), el xiulits son de les cries que estan amagades
entre un munto de pedres on tenen el amagatall. Anem escalfant poc a poc, girem
la vista arrere i veiem un ramat d’ovelles, entapissen la part de dalt del
refugi, “com les pujaran o millor dit com les baixaran?”, seguim avant, la
praderia esta plena de flors, variades, boniques, encara que son de vida curta
degut a l’altitud, estem a uns 2372 metres d’altura, els boscos ha deixat pas a
la praderia, tot verd, una meravella.
Trobem
a una parella de francesos, que van a un ritme diferent al nostre, pareix que
tenen presa, “hola, Buenos dies!”,
els diem, “hola!”, contesten, prompte
els perdem de vista, van a seguir un ruta diferent a la nostra, passem por un
lateral d’una velleta on hi ha un pluviòmetre i sorpresa podem parlar amb la família,
“deu de ser una estació automàtica i per
ací te que haver algun enllaç de satèl·lit i estem al canal exacte!”, seguim
avant, amunt, sempre amunt, “esmorzem?”,
pregunta algú, “en trobar un poc
d’ombriu!”, contesta el guia, veiem la parella que ha creuat la vall i puja
perun altra costera, les vistes son impressionants, darrere tenim “ El Monte
Perdido”, “El Cilindro i darrere “El Soun de Ramond”, “a dos o tres kilòmetres tenim la Bretxa de Roland!”, diu un
company, “La Brecha de Rolando (Breca
Roldán en aragonés, Brèche de Roland en francés) es un estrecho collado de 40 metros de ancho y 100
metros de altura, situado a una altitud de 2.804 metros en el macizo del Monte Perdido. Según una leyenda local, fue abierta por Rolando, el sobrino de Carlomagno, mientras intentaba destruir su espada Durandal golpeándola contra la roca al final de la batalla de Roncesvalles”, parem a esmorzar a
l’ombra d’una pedra, “tenim tabbulè per a
dinar, una poma, una barreta de muesli, un suc de taronja, fruits secs i
caramels!” diu una companya, “jo fas
el tabbulé amb cous cus, verdures, panses i menta, es fàcil de preparar”
comenta la mateixa companya, mengem la fruita i bevem el suc, “agre com el ferro no ens pujarà el sucre!”,
es el comentari general, dalt de nosaltres hi ha un ramat d’ovelles, “on estarà el pastor?, no es veu per cap de
costat!” diu una companya, “no estarà
el pastor, però de segur que estarà el gos per algun lloc!”, repleguem les
motxilles i seguim la senda, davant una serralada de color curiós, de color
marró tirant a carabassa, “on esta la
bretxa?”, preguntem, “ deu d’estar a
la dreta, es la primera vegada que vinc per aquesta ruta!”, diu el guia.
Una parella es uneix al grup, xarrem
un poc i segueix una ruta diferent a la nostra, va avall per un altra senda,
nosaltres amunt, per la ruta que ens indica el gps, de moment la senda es bona
de caminar, no sabem com serà mes avant.
Pugem per un turó i ens apareix el mite, a l’esquerra la
falsa bretxa i la dreta la verdadera, pareix que la que la tenim a la ma, però
es fals. Apleguem a un lloc on hi ha que decidir, anar per la dreta o baixar, a
la dreta hi ha un pac compromès “baixarem
primer les motxilles a replà i després de u en u!” diu el guia, passem les
motxilles i una d’elles baixa votant com una pilota, “ja l’arreplegarem!”, destrempem
i anem a la dreta, una parella ens pregunta “ vais a bajar por ahí?”, “sí, por arriba hay un paso dificultoso, es
muy estrecho, y no queremos arriesgar!”, contesta el guia, “nosotros vamos por arriba!”, en diuen,
baixem i anem a la dreta, buscant una senda en forma de mitja lluna, trobem una
parella de francesos i ens indiquen que hi ha que passar per el pas “del
arrianos”, anem junt un tros i al final la parella va a la dreta, buscant
altura, l’altra parella, puja per la zona alta de la senda, i van d’espai i amb
molta cura.
Passem per una zona on hi han simes
i neu vella, passem les restes d’una zona d’enderrocs i anem cap a la dreta,
guanyem altura i apleguem al pas, ens uneix una xica catalana, “puc anar amb vosaltres?”, “sí!”, contestem, “vas a soles?” preguntem, “no,
he deixat a la meu parella darrere, li fa mal el genoll, degut a una
sobrecarrega, pues ahir pujarem al Perdut!”, ens dividim en grups i anem
passant per una cadena, la caiguda es de vertigen, baix veiem la parella en la
que parlarem quant estàvem esmorzant, “menuda
pujada els espera, camp a través!, a l’esquerra tenen un altra pujada mes
senzilla!”, passem les cadenes sense problemes i enfilem l’ultima pujada
cap a la bretxa, espectacular!, tenim el mite davant, com un somni apleguem al
lloc, fotos i mes fotos, a soles, en grup, les retines treballen a marxes
forçades, gravem amb el ulls les imatges.
El pas esta ple de gent prenent el sol, esta molt transitat,
anem avall per una baixada molt empinada, cadascú baixa com pot, no hi ha una
baixada definida, baix hi ha un camp de gel, per on van els senderistes, en un
minuts estem baixa, agrupats, baixem xafant la neu, “aneu amb cura!” diu el guia, els senderistes pugen, els
senderistes baixen, alguns fent ski-sac, segons un company molt bromista,
consisteix en agarrar un sac resistent i deixar-se caure per la neu sentat en
ell. Deixem la neu darrere i anem cap avall, a la vista tenim el refugi de
Serradets, tancat per reformes, “a la dreta tenim la cataracta mes alta dels
Pirineus, te 300 metres de caiguda, impressionant!”,diu el guia, uns dies
desprès sabem que es la cataracta de Gavarnie, que naix al circ glaciar del
massís de del mateix nom, hi ha tot tipus de senderistes, joves, major, de
totes les edats, alguns no tenen sentit de la cama dèria, van a la seua i provoquen
caigudes a la resta de la gent.
En aplegar a un replà ens apartem de la senda i a dinar,
mengem el tabbulé de bona gana, les vistes a la dreta estan dominades per el
circ glaciar de Gavarne i la cataracta, una caiguda impressionant!, descansem i
anem a l’esquerra, omplim les botelles d’aigua d’una font improvisada que be
d’un camp de gel, cap avall com sempre, de moment la jornada no es fastigosa, a
la dreta veiem dos senderistes que baixen per una costera de vertigen, “com es possible que baixen per ha hi, la
caiguda es impressionant i molt perillosa!”, es el comentari generalitzat.
Una cataracta espectacular ens eix al pas, la tenim que travessar, aprofitem
per fotos, es una meravella, anem avant deixem les baixades de vertigen, a
l’altra banda de la vall un pàrquing, estem al “Parc National des
Pyrénées, es un espacio protegido de 45.707 ha de superfície ubicado en la zona central de los Pirineos de Francia,
en los departamentos de los Altos Pirineos y de los Pirineos Atlánticos.
Protege las cimas, circos glaciares y valles de mayor interés medioambiental de
la vertiente norte de la cordillera y hace frontera con España. Fue creado en el año 1967 y está
gestionado por la agencia pública francesa Parcs nationaux de France. El territorio protegido, que se
extiende de oeste a este
longitudinalmente, protege parajes como el pico Midi d'Ossau, el pico Vignemale, el lago de Gaube, el macizo de Néouvielle y los
circos glaciares de Gavarnie, Estaubé y Troumouse”. Com diu un company “
a l’altra banda de frontera, el francesos sempre tenen una carretera!”, anem
planejant, anem de presa, fa goig caminar per la zona, veiem els cims de nom
desconegut, ramats de cabres, pintades amb tinta verda per identificar-les, “açò en recorda la sèrie de Heidi, que quant
baixaven de la muntanya cada cabra sabia el camí de la seua casa!”, comenta
un company, veiem a la dreta una carretera de terra per la que transiten
senderistes, no hi ha cap de cotxe, a presa, sempre a presa, el company
espeleòleg es para a mirar una pedra al mig de la senda, mira atentament les
corbes que fa la pedra” ací es fàcil trobar
fòssils, ens donen les condicions perfectes!” “mireu unes ovelletes, que boniques!”, comenta una companya, “sí vols te puc ajudar adoptar-ne una!”,
diu un company, “ni pensar-o, es menjaria
tot el verd del camp!” contesta el marit, “en aplegar baix descansarem uns minuts i beurem un glops d’aigua”,
diu el guia, la baixada es de bon caminar, baix veiem el anomenat “Port de
Bujaruelo”, frontera entre Espanya i França.
La
frontera invisible que separa dos països, dos llengües, de costum i caràcters
diferents, però units per la conservació i protecció de la natura. Una última
ullada a França, i seguim cap avall, la baixada dura, les cames cansades, tenim
ganes d’aplegar al refugi i dutxar-nos, ens un somni que no tardarem en
realitzar, “de presa que no aplegarem a
hora, tenim que estar abans de les 7”, diu el guia, imprimeix un ritme
fort, el fatiga fa la seua aparició, baixem en zig-zag, encara estem alts,
estem a les praderies de alta muntanya, el bosc es veu molt allunyat, el sol
cau de ple, veiem vaques pastant, “a la
dreta tenim la línia d’alta tensió que porta l’energia des de Espanya a França,
els francesos estan revisant algunes de les seues centrals nuclears i
necessiten energia, i les empreses espanyoles estan fent el seu agost!”,
diu un company, “i damunt l’impacte
ambiental que produeix, no hi ha consideració!”, es l’opinió general, “recorde que els pobles de La Valldigna
s’oposaren que la a travessarà una línia d’alta tensió aèria, i que la volien
soterrada, pues produïa molt d’impacte ambiental i visual, al final eu
aconseguiren, esta soterrada!”, diu un company, seguim avant els quàdriceps,
els genolls, i algun turmell es ressenten!”, però no parem, baixem el ritme i
prou, canviem de guia, i el ritme millora, estem a prop del refugi, entrem al
bosc, i ara cadascú baixa com pot, alguns tallen la senda, “seguim la senda i
no retallem!, estem destrossant la muntanya!”, comentem, “al company que li
enviares el watsap – has cambiado cinco bellezas por una rubia – ha contestat?,
pregunten, “de moment no!”, contesta el missatger, escoltem el soroll de
l’aigua corrent per el riu. La baixada des de el Port de Bujaruelo, ha segut en
un zig-zag sense parar, estem al final de la ruta, davant un escultura de ferro
“Vive libre”, un pont romànic d’una factura bonica, des el començament de la
baixada des de el port, hem xafat part del “Cami de Santiago”, Los peregrinos llegan al Puerto de Bujaruelo procedentes
de la localidad francesa de Gavarnie (1.357m). En Gavarnie se ubicaba el
Hospital de Santa María de Gavarnie, que pertenecía a la orden de los
Caballeros Hospitalarios de San Juan de Jerusalén. Actualmente, sólo se
conserva su iglesia de Saint Jean-Baptiste (Patrimonio Mundial-Caminos de
Santiago en Francia) se venera a Notre-Dame-du-Bon-Port (Nuestra Señora del
Buen Puerto), que porta en la mano una calabaza de peregrino. Desde allí, se
toma un sendero que, tras 6,5km, llega al puerto de Bujaruelo (2.257m).Se
atraviesa el puerto y se toma el sendero de gran recorrido transfronterizo
(GR-T 30) que desciende, durante 5,5km hasta San Nicolás de Bujaruelo (1.338m).
Allí se ubicaba el antiguo Hospital de San Nicolás de Bujaruelo, adscrito a la
orden del Hospital de San Juan de Jerusalén, el puente medieval y la iglesia
románica.“El refugio,
antiguo mesón y en tiempos hospital de peregrinos, fue construido
originariamente en el siglo XII, junto a una ermita y un puente románicos (que
aún se conservan), por la Orden de Monjes Caballeros llamada "Los
Hospitalarios de San Juan", que provenían del vecino valle francés de
Gavarnie.”
Travessem el pont i a la dreta a
vora riu, esta ple de banyistes gaudint de de les aigües del riu Ara, fa goig
vorer les aigües clares, però abans una dutxa i un canvi de roba. Hem passat de
2814 metres a 1333, ha sigut una ruta llarga i al final hem aplegat a una bona
hora al refugi. Dema dia de transició, Bujaruelo – Torla.
No hay comentarios:
Publicar un comentario