22/11/2014 Senda del pi Perico (Bolbaite)

            Hui som onze, anem a recórrer una senda per el poble de Bolbaite o Albait, paraula de origen àrab que vol dir caserio o albergue. Primera parada cafè i cap Alberic, ens repartim amb el cotxes, seguim a Bolbaite, en ajuntem amb la gent de Canals i cap al inici de la senda, hem vist el punt d’eixida amb Google Earth, i el trobem sense cap de dificultat, l’eixida es des-de la “Canyada Reial d’Almansa”, el pi no l’hem vist en cap moment. El recorregut es en forma de 8, i es igual començar per un costat que per el altre, l’eixida per l’esquerra, allà anem, senda plana al principi i en baixada tranquil·la, els pessimistes com sempre dient “ aço borem com acaba, en dona mala espina, tot lo que baixa es segur que puja”, anem avant a poc a poc xarrant en grupets, un company nou ens explica la seua afició al aeromodelisme i que te un model amb turbina que ens deixa bocabadats, va tan de presa que a la màxima velocitat no pot seguir-lo amb la vista, la velocitat para en aïrar-se es de 116 km. hora i la màxima fins a 300 o 400 km/h. Segur que es una meravella volar-los.

            Seguim avant xarrant, “esta senda es còmoda, no teniu sospites d'alguna cosa rara? El guia ens enganya?” seguim avant, de tant en tant se canvia de grupet, i se xarra d’altres temes. La senda es tranquil·la després de les sendes que hem fet, la pujada al Benicadell  dura, la llarga de Millars, la preparatòria de Les Tres Valls, toca relaxar-se, hui senzillament a eixit una bona, Va fent-se hora d’esmorzar, entre xarrades i mes xarrades, ha passat mig mati. Unes pedres serveixen de cadira, els entrepans, les olives, el vi, el mengem, apareix el cafè, el rollets amb aiguardent, els hojaldres menuts, uns altres rollets, la conversa es als voltants d’una tradició anomenada “Les Catalinetes” és una celebració escolar infantil d'origen incert, i que té lloc el dia de Santa Caterina als pobles de La costera, aquesta celebració consisteix a fer una excursió al camp per part dels més menuts per tal de prendre el berenar el qual sol estar elaborat amb el pa de catalinetes, un pa especial amb llavors d'anis, que sovint s'acompanya del torró de gat. es conserva encara la cançó de Les Catalinetes que diu:

"Les catalinetes juguen a boletes

els catalinots juguen a bolots.

Tu catalineta,

tu que vas i vens

dis-li a ta mare

que vinga correguents...".

            Venen el nadals i algú recorda un regal que la seua parella va desitjar, un pedrusco, i així va ser, un pedrusco artificial tingué, encara que el contingut va ser inesperat, era un pedrusco acompanyat d’un anell. Altres insinuen el regal que desitgen, posen llistes de objectes a la porta de la nevera, per ordre de preferència i al final no tenen èxit. Paciencia que algun dia aplegara el Pare Noel i ens portara lo que desitjem.   

            Prenem cafè, timonet per acompanyar els dolços i a caminar. Ara toca projectes: una circular per Barx, un altra per Canals, un altra per l’Alcudia, no hi a que confondre-la amb Alcudia de Crespins, seguim caminant, fotos hui poques, no hi ha pics que dominen la zona, el pi segueix desaparegut.  

            Caminem, algun paronet per recuperar als que van en retard, però es poc de temps, veiem allunyades unes coves, fora del trajecte i decidim anar a vorer si son abrics o forats, busquem el nivell de la cova i girem a l’esquerra, unes pujadetes sense importància i a explorar-les, no son res de l’altre mon, el sostre negre de fum i poc mes, tornem arrere i seguim.  

            Recordem la senda de Millars, molta gent vol fer-la l’any vinent, els projectes se barallen, organitzem alguna amb dinar, a la Vall de Laguar on fan un cuscús meravellós, allà anirem a fer la “Catedral del senderisme” i menjar un bon dinar, altra senda per a fer la dels “Frarets de Quatretondeta” i dinar al poble, ara anem avall, sempre per pista- forestal o camí de terra, oliveres per tots el costats, velles, joves, pinedes de tant en tant, el paisatge emboirat, no fa calor, la temperatura agradable. Un company de aspecte seriós sempre gastant bromes, i mes de u ens queda amb el dubte si es de veritat lo que diu o esta fent una broma, hui el gos no ha vingut, esta malat, ahir el vacunaren.
            A poc a poc anem apropam-nos al final de la senda i el pi segueix sense aparèixer. Veiem caçadors que tornen, gent plegant les olives, i de sobte un garrofer ( ceratonia siliqua) impressionant, ample, majestuós, de tronc no massa gros però de copa gran, el seu tronc esta reforçat amb un mur de pedres per que no se trenquen les rames, fem fotos i seguim, estem a prop dels cotxes, i en un no res apleguem. La senda bona, sense cap de dificultat. Hem acabat i ara a repondre líquids. La setmana vinent a Barx, seran uns 17 km.    
     
         Este camino
         nadie ya lo recorre,
         salvo el crepúsculo

            Este tipus poema s’anomena haikú, el autor es un japonès de nom Matsuo Basho (1644-1694). L’obra porta com a títol Sendas de Oku. Va esser un poeta-caminant que va recórrer el Japo. El llibre es un relat del seu viatge.

A. R. Tres Pins (Catadau) - Matamon - Quencall

Hui som set, no hem matinat, estem a prop de casa. Es la primera vegada que pujarem al Quencall per una senda diferent a la de Carlet, sempre hi ha sendes noves que descobrir, la llargaria esta es entre 12 i 13 km.

            Aparquem al àrea recreativa del “Tres Pins” al terme de Catadau (Ribera Alta ), uns centenars de metres d’asfalt i passem a camí de terra, el dia lluminós i molt de vent, però nos ens para, anem per una senda cremada per l’incendi que se origina al poble de Cortes de Pallas, devastador, sols el va detindré el canvi de vent. Allà anem cap amunt, a la nostra dreta en el sentit de la marxa tenim el o la Colaita, segons el poble d’origen, també hem pujat al seu cim. En bé a la memòria un dia que trobarem a un senderiste i el seu gos, anàvem a pujar per la senda normal mes llarga que la que férem eixe dia, ens convida acompanyar-lo per una senda recentment oberta i mes curta, el seguirem i va ser mes bé dura i com sempre gratificant. En aplegar dalt al costat del punt geodèsic, allí havien posat banderoles d’oració al estil de la zona del Himalaya, li va entrar pena i ens va explicar el recentment un amic d’ell havia faltat en un accident de escalada prop d’allí, i allò estava fet en la seua memòria.

            Anem avant per caminals de terra, a poc a poc anem pujant cap al primer punt el Matamon, alguna senyal de tant en tant, algunes cremades per el foc, algun camp d’oliveres, altres d’arbre fruiters, algun corral de ramat en ruines, les pujades suaus, i de colp la “senda”, una pendent del 14.60 %, fins ací un passeig, el vent no para de bufar, fort i fresc, comentem que a l’hora d’esmorzar tindrem que buscar un lloc abrigat, amunt anem, a poc a poc, el dia clar, veiem les dos Riberes, Valencia, i el seu port, els cims de la Ribera, de la Safor, del Comtat, de la Vall d’Albaida i allà ven lluny una punteta que ens sembla que pot ser el Montgo.

            Les vistes bones, clares, lluminoses, seguim avant, el gos, no para amunt i avall, no descansa, seguim avant, xarrant de tot un poc, el vent bufa sense parar,. Anem pujant cap amunt, trobem un lloc on esmorzar estem a Matamon, al costat hi a un pou per poder beure, segons ens han dit els caçadors li fiquen de tant en tan una pedra de calç per desinfectar l’aigua i poder beure-la. Els entrepans, les olives, el cacau torrat, les pebreres en salmorra no falten, per rematar la faena, coca de xocolate, timonet i unes coquetes artesanes,  hui ningú sa deixat el entrepà a casa, gaudim de les vistes. El asesor gastronòmic ens explica com poder fer uns aperitius ràpids quant hi ha compromisos inesperats (pa, allioli i formatge de cabra, en cru o gratinat al forn, per exemple) i també una companya com fer una coca de xocolate (si no recorde mal 200 de farina, 200 de xocolate, unes clares batudes i al forn, i alguna coseta mes que no recorde). Un company diu que açò son sendes, no menjar unes ametles un glop d’aigua i amunt sense parar com desesperats. Prompte aplegarem al Quencall, es curiós abans allà dalt havia una ermita dedicada a Santa Barbera, esta just al creuer dels termes de Tous, Carlet i Catadau, fa uns anys que va ser enderrocada i ara la imatge esta a Catadau, els veïns del tres pobles pujaven per a celebrar el dia, i ja sabem tots recordem a “Santa Barbera quant trona”, acabat el esmorzar anem cap al cim, senyalat per una creu prou gran de ferro, en un no res apleguem dalt i veiem els voltants, un valent puja a la creu, i baixa ràpidament perquè diu que material esta molt gelat i no porta guants, fotos i mes fotos.

            Ara cap avall, ens parem al vorer un ratlla de pedres que ens semblen molt ven alineades, i ens queda el dubte, des-de l’altra banda de la senda de baixada podem vorer millor l’alineació del les pedres, anem avall, que podrà ser, la separació del tres termes, avall xarrant, el dia ventós i no para de bufar, apleguem al lloc i veiem un ratlla perfecta de pedres alineades, i ara sabem que esta fet per la ma de l’home però per eixir de dubtes anem vorejant la senda i ens arrimem al barranc i efectivament a hi est al ratlla, perfecta, es la separació dels tres termes, es curiós que se fera d’aquesta manera, perquè el terreny no te cap de valor, pedra sobre pedra i res mes, anem avall, ara mes descansats.

            La pendent abans forta ara es una baixada suau, xarrem de tot un poc, del companys malats que van millorant de les seues malalties, del dinar nadalenc que ja s’acosta, esperem que l’assistència nombrosa del personal. Tot esta per vindre. Rememorem la senda de Millars, que a l’any vinent volem repetir. Parlem de projectes a fer, alguna llarga, borem lo que fem.

08/11/2014 XX edició L'Alcudia - Millars, per la senda de la Ceja

Senda tradicional per anar del poble de l’Alcudia a la comarca de “La Ribera Alta” fins al poble de Millars en la comarca de “La Canal de Navarres”, organitzat per el grup Amics de sendes, veredes i canyades de l’Alcudia. En total serem uns 63 caminants i un vehicle de suport.

            El acudit que diu “no hi a que canviar mai sendes velles per novelles” en este cas si que val canviar la senda vella per una novella.

            Som deu, hem tingut unes baixes imprevistes, per lesions, no per no atrevir-se a fer la senda. De bon mati desdejuni, cafè, suc de taronja i croissant, puntuals a la norià de l’Alcudia, saludar als vells coneguts i al amics de senda, que no poden acudir a les eixides sabatines. Eixim cap a la casa del vigilant en el terme de Tous, per acurtar la senda ja de sí de llargària important. En aplegar al punt d’eixida com sempre l’eixida com un tir d’escopeta, es de nit fosca les llums frontals apareixen, les ullades de la lluna quant no esta tapada per el núvols, deixa vorer el camí de terra, en grup mentre el camí es ample, poc a poc en converteix en senda, i entre totes les llumenetes pareix un cuc en moviment, dreta, esquerra, amunt, avall desapareguent, allà anem, aquesta en la XX edició de la senda, el recorregut es la segona volta que es fa per la zona, abans se tenia que creuar el riu Xúquer amb barca, ara se creua per un bado. A poc a poc va aclarint-se el dia, a vegades callats o xarrant, sense parar, a l’esquena les Riberes, i el cims del Monduver, Benicadell, Montcabrer, El Cavall Bernat i altres mes menuts. Eixim de senda i entre en una carretera asfaltada, abans de terra, anem cap al Campillo deixant a l’esquerra el Corral de la Llacuna, fem una paradeta per menjar alguna fruita, fruits secs o altres coses, son 7.49 del mati, fa calor. Alguna foto i seguim ara avall per a caminar a la senda de ponent, segons el cronograma portem uns 40 minuts de avantatge sobre el horari previst. Ara ve la senda plena de llometes, un puja-baixa però de bon caminar, anem per zona cremada per el foc que comença al poble de Cortes de Pallas, fa uns anys, a poc a poc van eixint matolls, oliveres(olivastres), tardarà en estar poblada la serra, en encaminem cap a la Fontalba, esperem que brolle aigua, es l’única en tot el trajecte. A les esquenes tenim la Ribera Baixa,, l’Albufera i el port de Valencia, le vistes impressionants.

            El cuc s’allarga perdem de vista algun company que agarren aventatge, anem xarrant de tot un poc, del fenomen polític de moda, dels problemes de les escoles publiques, dels problemes dels pobles en general, degut a la crisi econòmica que ens envolta. Xarrem de sendes, de projectes a fer, donem suport al rezagats, però caminem sense parar, anem agrumpam-nos.

            Ens espera un guia de l’organització per baixar cap a la font, de tant en tant mirem arrere i tenim un caminant que en diu que seguim, el coneix la senda, veiem cabres salvatges, al nostra esquerra podem vorer el salt Millars i la cua del embassament de Tous. També a l’esquerra el poble de Millars o Millares, el patronímic del seus habitants es “Millarecos”, abans de fer el embassament, de Tous alguns valents anaven a festejar al poble caminant per la vora del riu, en aquell temps transitable.

            Apleguem a la font i a esmorzar, alguns en porten avantatge, però enseguida els guanyem menjant el entrapa, les olives, amb  gana mengem, trobem a faltar el cafè, però tot no pot ser perfecte. Celebrem el aniversari d’un company amb bombons i mistela, xarrem, fotos i seguim.

            Estem al terme de Dos Aigües o Dos Aguas, seguim avant, sols ens quedarà fer una pujadeta algun forta abans d’arribar al poble, el camps d’oliveres han fet de talla-focs, impressiona vorer tot cremat ver-gris de les fulles dels arbre intactes, anem per senda coneguda quant vam fer el trajecte l’Alcudia-Dos Aigües, recordem la carretera asfaltada que ens va fatigar molt per la calor que fea, però això son records de temps passats. Girem a l’esquerra seguint el track, ens encarem per una senda perduda fins a trobar una mes ampla, tornem a girar a l’esquerra i anem cap a un pi enmig de la senda on girarem a la dreta, on comença la senda de La Ceja, deixem a 5 senderistes, que diuen que en tenen prou, aniran al poble en el cotxe de suport, la resta seguim, veiem vindre gent despietada que ha passat el creuer de llarg, anem baixant per una senda sinuosa i llarga, son 3,2 km. de baixada, no es dura sinó cansina, tens que mirar atentament on poses el peus, veiem el poble davant, ens hem agrupat sis membres de la penya, i xarrem del problemes del fills, lo difícil que estudiar per a fer-se un futur en este país que pareix deixat de la ma de deu. Quin futur tenen el nostres fills?, de que serveixen anys d’estudis i preparació?, sols en queda emigrar cap altres pobles estrangers? O treballs en precari i mal pagats.
Seguim avant. Davant tenim Millars i la cascada del riu “Nacimiento”, un membre de la penya ens explica la baixada per a experts, un ràpel llarg d’uns 60 metres i alguns mes curts, impressiona la caiguda d’aigua. A poc a poc anem acostam-nos al riu Xúquer, també conegut per el Devastador, la senda continua, esta abalisada de tant en tant per fites de pedra, para no despistar-nos. Apleguem al riu i a creuar-lo, ens fem descalços i a banyar-se el peus, es agraeix la frescor de l’aigua, per el nostres peus cansats, no porta molta aigua, però si la suficient per tindre que passar-lo amb molta precaució. Descansem un poc esperant a que la resta de la penya passen i ara a per l’ultima pujadeta, el primer tros per una badall o clivell a la pedra i amunt, girem a l’esquerra i tenim senda, sinuosa i de bon caminar, els cossos estan cansast, un glops d’aigua, la vista arrere i seguim, veiem la senda de la Ceja o al menys la falda de la muntanya por on va la senda, ens costa 50 minuts, quant el temps calculat de 60 minuts, a poc a poc eixim de la pujada i veiem els primer signes de població, el castell vell a la dreta, una granja, camps de cultiu, ametlers, oliveres i algun arbre fruital, definitivament deixem la senda, el asfalt en indica que ja estem prop de l’albergue on dinarem. En un dels caminals que hem deixat arrere el company ens explica que es on deixen el cotxes per fer la baixada de la cascada, jo no la baixaré per falta d’experiència i no tindre esperit d’aventurer. Caminem i ja estem, hem acabat la senda cap d’incident, son les 2.15 p.m. hem guanyat 45 minuts sobre el horari previst. La jovenalla i altres no tant joves ens esperen, saludem als coneguts, que no hem vista l’eixida per ser de nit fosca. Esta es la XX edició, en total hem recorregut 26,4 km. El ritme ha segut bo, sense preses, hem complit els horaris, sense cap de lesió, hem gaudit del paisatge, de la conversa, i si no passa res a l’any vinent tornarem, contant les batalletes als nous, per alguns membres de la penya, son 7 sendes, per altres menys, per altres la primera vegada, benvinguts a esta senda tradicional, on tot es germanor i no competició, lo important es aplegar. Ens espera al final un dinar amb el amics, coneguts i no tant coneguts. Gracies.

Una volta per l'historia, Xàtiva (PR-CV 78)

           Hui som 17, hui eixirem dels diferents pobles per trobar-nos a la font dels 25 dolls o xorros on començarà la senda.

            A les 7,45 allí estem per rebre una lliçó d’història per part del guia, hui hem canviat així també el altre descansa i gaudeix de la senda, xarrant per el colzes.

            L’eixida es cap a la part alta de Saiti o Saetabis o Madīna^t Šāṭiba^t  o San Felipe o Játiva l’actual Xàtiva. El nom de San Felipe li la va donar el rei Felip V, després de ordenar arrasar-la per la resistència que oposaren  a la guerra de les Germanies, guerra entre Borbons i Austries, d’ahi que els habitants de la ciutat també els diguen “socarrats”. També senyalar que el quadre del rei esta penjat boca avall fins que demane perdó a la ciutat.

            Ciutat plena d’història. El primer tros de senda per dins del poble i anem cap a la muralla mes nova o bé l’ultima construïda, el nucli principal esta dalt de Castell o va anar fent-se les muralles  com les ones d’una gota d’aigua en un llac. En travessar la muralla entrem de ple en la part històrica.

            El primer monument es l’ermita de Sant Josep on esta tapiada la porta on va entrar el rei Jaume I a la fortalesa de Xàtiva, en ella segons en conten pugem les falleres el dia del sant a missa per un camí ara asfalt amb el seus vestits de gala, hi a que ser valenta per anar per eixos camins. La segon parada es l’antiga Aljama de la ciutat, o també la Mezquita major, se veuen les restes o no han acabat d’excavar les runes per traure mes vestigis de les diferents èpoques, el guia ens diu que fent cates mes avall de les actuals es trobaren restes romanes. ¿Podia ser un temple roma? Els nostres avantpassats construïen aprofitant les restes d’altres èpoques. En esta cas la construcció de l’Aljama esta damunt de restes romanes.

            Seguim avant i trobem l’ermita de Sant Feliu, temple cristià dels primers tems de la reconquista,  de factura romànica al menys la porta principal on el sostre el sostenen 6 pilars de marbre “rosa Buixcarró” restes d’un temple romà. Com anotació històrica i per al que coneixen la zona podran vorer que l’explotació de la pedrera del Buixcarró ja se feia en època romana. Seguim avant per la falda del Castell, als nostre peus la ciutat vella de carrers estrets i mes avall la moderna. A un centenar de metres una cava de neu, construïda en el segle XVIII per aprofitar les fortes nevades que ens donaren a l’època. De planta redona i uns 10 metres de profunditat, te una escala adossada a la paret per baixar el nevater i un altre accés per baix. Aquesta industria del gel amb fins medicinals i també per conservar els aliments, se construïren moltes caves per les serres dels voltants, per nomenar-ne algunes de les conegudes estan l’Arquejada d’Agres, la D. Miquel, La de la Barcella o del Paller a Salem, la del Benicadell prop del cim del mateix nom i moltes mes. La conservació del gel es feia premsant la neu i ficant capes de palla o brosses, fins l’alçada màxima que donaven les nevades. Seguint la senda travessem una porta de la muralla mes exterior.

            A partir d’eixe pas entrem en la senda pura i dura, pugem, baixem per la senda un paronet del guia i ens compta que les pedres que ens envolten son les restes d’un terratrèmol de l’any 1748, per la seua traçada podíem haver destrossat el poble, es quedaren a molt prop. Son grans algunes fins 3x3 o mes. Xino-xano caminem fins al portet, senda de pota excavada a la pedra, abans comunicava la part de Bixquert amb la ciutat, no molt llarg però si interesant. Ací acaba de moment la part històrica.

            Recordeu hi a un acudit irlandès que diu: “ tot el poble que oblida la seua historia esta condemnat a repetir-la una i altra    vegada”.

            Xarrem de tot un poc, “ el joves no volen escoltar a al majors, no m’apalli-ses, no sigues pesat, es un rotllo” no saben que l’historia parlada ens compta xicotetes coses que no esta en els llibres, sols en la memòria d’algun familiar, algun amic, un mestre d’escola. Quant vull-gen vorer la realitat pot ser que fou massa tard. Anem avall per sendes suaus i de bon caminar, hem passat de l’ombria a la solana, tirs i mes tirs dia de caça, estan allunyats, de sobte un gos lladra mes avant, Darko esta fent intercanvis d’opinió amb un altre gos, no passa res, segui avant i girem a l’esquerra, a la dreta tenim Sant Dídac i enfront Canals, una costera i veiem un monstre de formigó, podien haver-lo soterrat per fer-lo menys visible, però no, el fan ven visible, ofèn la vista, i al paisatge. Es un depòsit d’aigua que abasteix les rodalies i es per a beure. Una baixada i a esmorzar. Com sempre hi a gana, rialles sobre tot, el cafè no en falta, el timonet, el vi, els fruits secs, el xocolate i  coca de carabassa, gana que no en falta. En calmat la fam i avant que anem en dirigim a la casa de la Quintana, casa senyorial de principis del segle XX ara abandonada, els camps ara son plantats de Kakis i de magraners, ens diuen la font de la casa no xorra, tot es degut a la construcció de 2 pous per a regar, degut a la sequera a baixat tant el nivell freàtic que la font esta seca, abans servia per abastir als ciclistes i el caminants.

            Avant anem apleguem a un creuer i tenim que decidir, a l’esquerra cap a la “casa de la llum i la cova Negra” o la dreta cap a les arcades, dreta la cova ja la borem un altre dia. Trobem una font sense nom en el creuer, refresquem i el gos es mulla tot, te calor.

            El guia ens explica que a la nostra dreta hi a una zona de escalada molt peculiar, com tenien que estalviar material els escalons de ferro estan a una distancia prou gran i que se te fer en dos voltes, primer el genoll, segon pujar l’altre i dret, així fins aplegar la part on esta la via d’escalada. Veiem la serra de La Creu, La senda Andalusa, el barranc del Llop, girem a l’esquerra i anem per damunt de l’antiga conducció d’aigua de Xàtiva, de tant en tant un ull o respirall, diu la llegenda “en temps dels moriscos el senyor de la ciutat volia portar l’aigua de Bellús fins a la ciutat per canonades de test, li va encarregar la faena al seu primogènit, la primera vegada la canonada degut a la pressió de l’aigua va esclatar, la germana li va dir que tenia la solució, el germà no va fer cas, i torna a esclatar, a la tercera la germana menuda li va dir que fera de tant en tan un ull o respirall i així la pressió de l’aigua se’n eixiria, i així va ser, funciona, el germà no li va dir que l’idea era de la germana. La filla va intentar convèncer al seu pare que l’idea era d’ella i no del seu germà, al final el pare li va donar crèdit al fill, i el germà en venjança li va cremar el els ulls per a que mai mes peguera vorer la seua obra”. Per això el forats per ali-viar la pressió rebre el nom de “ulls”.  

          A la dreta entre el pins veiem uns esquirols pujant i baixant per el tronc, perseguint-se com a bojos, no paren incansables. Els deixem tranquils i seguim.

            Anem per damunt de la conducció antiga una baixadeta i estem a un camí i enfront tenim les arcades que portaven l’aigua a la ciutat hasta no fa molts anys, se canviaren les canonades de uralita per les de PVC, segons manà la llei, impressionants de factura preciosa i suportant el pas del temps. Caminen per zones residencials i a la dreta tenim Genoves, Ragelguaraf, La Torre Lloris, la Pina dels Frares, la serra de les Aguelles, La Casella, Pla de Corrals, la serra de Requena, la Corsa, el Mollo de Miramar, un plaer per a la vista.

            Unes altres arcadades i avant. Seguim i anem apropant-nos a la ciutat, travessem un tros de bosc intacte que en porta a una altra zona del país, es obscur, fresc, la temperatura baixa de sobte, un plaer, poc transitat i desconegut, te un centenar de metres de llarg i estem fora, curiós prop de la ciutat i sense xafar.

            Un baixada i estem al poble a la dreta l’ermita de Sant Antoni i el Calvari, a l’esquerra la muralla exterior per on començat la senda, un plaer per als sentits, hem begut de les font d’aigua i les del saber.