Hui som 17, hui eixirem dels diferents pobles per trobar-nos a la font dels 25 dolls o xorros on començarà la senda.
A les 7,45 allí estem per rebre una lliçó d’història per part del guia, hui hem canviat així també el altre descansa i gaudeix de la senda, xarrant per el colzes.
L’eixida es cap a la part alta de Saiti o Saetabis o Madīnat Šāṭibat o San Felipe o Játiva l’actual Xàtiva. El nom de San Felipe li la va donar el rei Felip V, després de ordenar arrasar-la per la resistència que oposaren a la guerra de les Germanies, guerra entre Borbons i Austries, d’ahi que els habitants de la ciutat també els diguen “socarrats”. També senyalar que el quadre del rei esta penjat boca avall fins que demane perdó a la ciutat.
Ciutat plena d’història. El primer tros de senda per dins del poble i anem cap a la muralla mes nova o bé l’ultima construïda, el nucli principal esta dalt de Castell o va anar fent-se les muralles com les ones d’una gota d’aigua en un llac. En travessar la muralla entrem de ple en la part històrica.
El primer monument es l’ermita de Sant Josep on esta tapiada la porta on va entrar el rei Jaume I a la fortalesa de Xàtiva, en ella segons en conten pugem les falleres el dia del sant a missa per un camí ara asfalt amb el seus vestits de gala, hi a que ser valenta per anar per eixos camins. La segon parada es l’antiga Aljama de la ciutat, o també la Mezquita major, se veuen les restes o no han acabat d’excavar les runes per traure mes vestigis de les diferents èpoques, el guia ens diu que fent cates mes avall de les actuals es trobaren restes romanes. ¿Podia ser un temple roma? Els nostres avantpassats construïen aprofitant les restes d’altres èpoques. En esta cas la construcció de l’Aljama esta damunt de restes romanes.
Seguim avant i trobem l’ermita de Sant Feliu, temple cristià dels primers tems de la reconquista, de factura romànica al menys la porta principal on el sostre el sostenen 6 pilars de marbre “rosa Buixcarró” restes d’un temple romà. Com anotació històrica i per al que coneixen la zona podran vorer que l’explotació de la pedrera del Buixcarró ja se feia en època romana. Seguim avant per la falda del Castell, als nostre peus la ciutat vella de carrers estrets i mes avall la moderna. A un centenar de metres una cava de neu, construïda en el segle XVIII per aprofitar les fortes nevades que ens donaren a l’època. De planta redona i uns 10 metres de profunditat, te una escala adossada a la paret per baixar el nevater i un altre accés per baix. Aquesta industria del gel amb fins medicinals i també per conservar els aliments, se construïren moltes caves per les serres dels voltants, per nomenar-ne algunes de les conegudes estan l’Arquejada d’Agres, la D. Miquel, La de la Barcella o del Paller a Salem, la del Benicadell prop del cim del mateix nom i moltes mes. La conservació del gel es feia premsant la neu i ficant capes de palla o brosses, fins l’alçada màxima que donaven les nevades. Seguint la senda travessem una porta de la muralla mes exterior.
A partir d’eixe pas entrem en la senda pura i dura, pugem, baixem per la senda un paronet del guia i ens compta que les pedres que ens envolten son les restes d’un terratrèmol de l’any 1748, per la seua traçada podíem haver destrossat el poble, es quedaren a molt prop. Son grans algunes fins 3x3 o mes. Xino-xano caminem fins al portet, senda de pota excavada a la pedra, abans comunicava la part de Bixquert amb la ciutat, no molt llarg però si interesant. Ací acaba de moment la part històrica.
Recordeu hi a un acudit irlandès que diu: “ tot el poble que oblida la seua historia esta condemnat a repetir-la una i altra vegada”.
Xarrem de tot un poc, “ el joves no volen escoltar a al majors, no m’apalli-ses, no sigues pesat, es un rotllo” no saben que l’historia parlada ens compta xicotetes coses que no esta en els llibres, sols en la memòria d’algun familiar, algun amic, un mestre d’escola. Quant vull-gen vorer la realitat pot ser que fou massa tard. Anem avall per sendes suaus i de bon caminar, hem passat de l’ombria a la solana, tirs i mes tirs dia de caça, estan allunyats, de sobte un gos lladra mes avant, Darko esta fent intercanvis d’opinió amb un altre gos, no passa res, segui avant i girem a l’esquerra, a la dreta tenim Sant Dídac i enfront Canals, una costera i veiem un monstre de formigó, podien haver-lo soterrat per fer-lo menys visible, però no, el fan ven visible, ofèn la vista, i al paisatge. Es un depòsit d’aigua que abasteix les rodalies i es per a beure. Una baixada i a esmorzar. Com sempre hi a gana, rialles sobre tot, el cafè no en falta, el timonet, el vi, els fruits secs, el xocolate i coca de carabassa, gana que no en falta. En calmat la fam i avant que anem en dirigim a la casa de la Quintana, casa senyorial de principis del segle XX ara abandonada, els camps ara son plantats de Kakis i de magraners, ens diuen la font de la casa no xorra, tot es degut a la construcció de 2 pous per a regar, degut a la sequera a baixat tant el nivell freàtic que la font esta seca, abans servia per abastir als ciclistes i el caminants.
Avant anem apleguem a un creuer i tenim que decidir, a l’esquerra cap a la “casa de la llum i la cova Negra” o la dreta cap a les arcades, dreta la cova ja la borem un altre dia. Trobem una font sense nom en el creuer, refresquem i el gos es mulla tot, te calor.
El guia ens explica que a la nostra dreta hi a una zona de escalada molt peculiar, com tenien que estalviar material els escalons de ferro estan a una distancia prou gran i que se te fer en dos voltes, primer el genoll, segon pujar l’altre i dret, així fins aplegar la part on esta la via d’escalada. Veiem la serra de La Creu, La senda Andalusa, el barranc del Llop, girem a l’esquerra i anem per damunt de l’antiga conducció d’aigua de Xàtiva, de tant en tant un ull o respirall, diu la llegenda “en temps dels moriscos el senyor de la ciutat volia portar l’aigua de Bellús fins a la ciutat per canonades de test, li va encarregar la faena al seu primogènit, la primera vegada la canonada degut a la pressió de l’aigua va esclatar, la germana li va dir que tenia la solució, el germà no va fer cas, i torna a esclatar, a la tercera la germana menuda li va dir que fera de tant en tan un ull o respirall i així la pressió de l’aigua se’n eixiria, i així va ser, funciona, el germà no li va dir que l’idea era de la germana. La filla va intentar convèncer al seu pare que l’idea era d’ella i no del seu germà, al final el pare li va donar crèdit al fill, i el germà en venjança li va cremar el els ulls per a que mai mes peguera vorer la seua obra”. Per això el forats per ali-viar la pressió rebre el nom de “ulls”.
A la dreta entre el pins veiem uns esquirols pujant i baixant per el tronc, perseguint-se com a bojos, no paren incansables. Els deixem tranquils i seguim.
Anem per damunt de la conducció antiga una baixadeta i estem a un camí i enfront tenim les arcades que portaven l’aigua a la ciutat hasta no fa molts anys, se canviaren les canonades de uralita per les de PVC, segons manà la llei, impressionants de factura preciosa i suportant el pas del temps. Caminen per zones residencials i a la dreta tenim Genoves, Ragelguaraf, La Torre Lloris, la Pina dels Frares, la serra de les Aguelles, La Casella, Pla de Corrals, la serra de Requena, la Corsa, el Mollo de Miramar, un plaer per a la vista.
Unes altres arcadades i avant. Seguim i anem apropant-nos a la ciutat, travessem un tros de bosc intacte que en porta a una altra zona del país, es obscur, fresc, la temperatura baixa de sobte, un plaer, poc transitat i desconegut, te un centenar de metres de llarg i estem fora, curiós prop de la ciutat i sense xafar.
Un baixada i estem al poble a la dreta l’ermita de Sant Antoni i el Calvari, a l’esquerra la muralla exterior per on començat la senda, un plaer per als sentits, hem begut de les font d’aigua i les del saber.
No hay comentarios:
Publicar un comentario