A. R. Tres Pins (Catadau) - Matamon - Quencall

Hui som set, no hem matinat, estem a prop de casa. Es la primera vegada que pujarem al Quencall per una senda diferent a la de Carlet, sempre hi ha sendes noves que descobrir, la llargaria esta es entre 12 i 13 km.

            Aparquem al àrea recreativa del “Tres Pins” al terme de Catadau (Ribera Alta ), uns centenars de metres d’asfalt i passem a camí de terra, el dia lluminós i molt de vent, però nos ens para, anem per una senda cremada per l’incendi que se origina al poble de Cortes de Pallas, devastador, sols el va detindré el canvi de vent. Allà anem cap amunt, a la nostra dreta en el sentit de la marxa tenim el o la Colaita, segons el poble d’origen, també hem pujat al seu cim. En bé a la memòria un dia que trobarem a un senderiste i el seu gos, anàvem a pujar per la senda normal mes llarga que la que férem eixe dia, ens convida acompanyar-lo per una senda recentment oberta i mes curta, el seguirem i va ser mes bé dura i com sempre gratificant. En aplegar dalt al costat del punt geodèsic, allí havien posat banderoles d’oració al estil de la zona del Himalaya, li va entrar pena i ens va explicar el recentment un amic d’ell havia faltat en un accident de escalada prop d’allí, i allò estava fet en la seua memòria.

            Anem avant per caminals de terra, a poc a poc anem pujant cap al primer punt el Matamon, alguna senyal de tant en tant, algunes cremades per el foc, algun camp d’oliveres, altres d’arbre fruiters, algun corral de ramat en ruines, les pujades suaus, i de colp la “senda”, una pendent del 14.60 %, fins ací un passeig, el vent no para de bufar, fort i fresc, comentem que a l’hora d’esmorzar tindrem que buscar un lloc abrigat, amunt anem, a poc a poc, el dia clar, veiem les dos Riberes, Valencia, i el seu port, els cims de la Ribera, de la Safor, del Comtat, de la Vall d’Albaida i allà ven lluny una punteta que ens sembla que pot ser el Montgo.

            Les vistes bones, clares, lluminoses, seguim avant, el gos, no para amunt i avall, no descansa, seguim avant, xarrant de tot un poc, el vent bufa sense parar,. Anem pujant cap amunt, trobem un lloc on esmorzar estem a Matamon, al costat hi a un pou per poder beure, segons ens han dit els caçadors li fiquen de tant en tan una pedra de calç per desinfectar l’aigua i poder beure-la. Els entrepans, les olives, el cacau torrat, les pebreres en salmorra no falten, per rematar la faena, coca de xocolate, timonet i unes coquetes artesanes,  hui ningú sa deixat el entrepà a casa, gaudim de les vistes. El asesor gastronòmic ens explica com poder fer uns aperitius ràpids quant hi ha compromisos inesperats (pa, allioli i formatge de cabra, en cru o gratinat al forn, per exemple) i també una companya com fer una coca de xocolate (si no recorde mal 200 de farina, 200 de xocolate, unes clares batudes i al forn, i alguna coseta mes que no recorde). Un company diu que açò son sendes, no menjar unes ametles un glop d’aigua i amunt sense parar com desesperats. Prompte aplegarem al Quencall, es curiós abans allà dalt havia una ermita dedicada a Santa Barbera, esta just al creuer dels termes de Tous, Carlet i Catadau, fa uns anys que va ser enderrocada i ara la imatge esta a Catadau, els veïns del tres pobles pujaven per a celebrar el dia, i ja sabem tots recordem a “Santa Barbera quant trona”, acabat el esmorzar anem cap al cim, senyalat per una creu prou gran de ferro, en un no res apleguem dalt i veiem els voltants, un valent puja a la creu, i baixa ràpidament perquè diu que material esta molt gelat i no porta guants, fotos i mes fotos.

            Ara cap avall, ens parem al vorer un ratlla de pedres que ens semblen molt ven alineades, i ens queda el dubte, des-de l’altra banda de la senda de baixada podem vorer millor l’alineació del les pedres, anem avall, que podrà ser, la separació del tres termes, avall xarrant, el dia ventós i no para de bufar, apleguem al lloc i veiem un ratlla perfecta de pedres alineades, i ara sabem que esta fet per la ma de l’home però per eixir de dubtes anem vorejant la senda i ens arrimem al barranc i efectivament a hi est al ratlla, perfecta, es la separació dels tres termes, es curiós que se fera d’aquesta manera, perquè el terreny no te cap de valor, pedra sobre pedra i res mes, anem avall, ara mes descansats.

            La pendent abans forta ara es una baixada suau, xarrem de tot un poc, del companys malats que van millorant de les seues malalties, del dinar nadalenc que ja s’acosta, esperem que l’assistència nombrosa del personal. Tot esta per vindre. Rememorem la senda de Millars, que a l’any vinent volem repetir. Parlem de projectes a fer, alguna llarga, borem lo que fem.