08/11/2014 XX edició L'Alcudia - Millars, per la senda de la Ceja

Senda tradicional per anar del poble de l’Alcudia a la comarca de “La Ribera Alta” fins al poble de Millars en la comarca de “La Canal de Navarres”, organitzat per el grup Amics de sendes, veredes i canyades de l’Alcudia. En total serem uns 63 caminants i un vehicle de suport.

            El acudit que diu “no hi a que canviar mai sendes velles per novelles” en este cas si que val canviar la senda vella per una novella.

            Som deu, hem tingut unes baixes imprevistes, per lesions, no per no atrevir-se a fer la senda. De bon mati desdejuni, cafè, suc de taronja i croissant, puntuals a la norià de l’Alcudia, saludar als vells coneguts i al amics de senda, que no poden acudir a les eixides sabatines. Eixim cap a la casa del vigilant en el terme de Tous, per acurtar la senda ja de sí de llargària important. En aplegar al punt d’eixida com sempre l’eixida com un tir d’escopeta, es de nit fosca les llums frontals apareixen, les ullades de la lluna quant no esta tapada per el núvols, deixa vorer el camí de terra, en grup mentre el camí es ample, poc a poc en converteix en senda, i entre totes les llumenetes pareix un cuc en moviment, dreta, esquerra, amunt, avall desapareguent, allà anem, aquesta en la XX edició de la senda, el recorregut es la segona volta que es fa per la zona, abans se tenia que creuar el riu Xúquer amb barca, ara se creua per un bado. A poc a poc va aclarint-se el dia, a vegades callats o xarrant, sense parar, a l’esquena les Riberes, i el cims del Monduver, Benicadell, Montcabrer, El Cavall Bernat i altres mes menuts. Eixim de senda i entre en una carretera asfaltada, abans de terra, anem cap al Campillo deixant a l’esquerra el Corral de la Llacuna, fem una paradeta per menjar alguna fruita, fruits secs o altres coses, son 7.49 del mati, fa calor. Alguna foto i seguim ara avall per a caminar a la senda de ponent, segons el cronograma portem uns 40 minuts de avantatge sobre el horari previst. Ara ve la senda plena de llometes, un puja-baixa però de bon caminar, anem per zona cremada per el foc que comença al poble de Cortes de Pallas, fa uns anys, a poc a poc van eixint matolls, oliveres(olivastres), tardarà en estar poblada la serra, en encaminem cap a la Fontalba, esperem que brolle aigua, es l’única en tot el trajecte. A les esquenes tenim la Ribera Baixa,, l’Albufera i el port de Valencia, le vistes impressionants.

            El cuc s’allarga perdem de vista algun company que agarren aventatge, anem xarrant de tot un poc, del fenomen polític de moda, dels problemes de les escoles publiques, dels problemes dels pobles en general, degut a la crisi econòmica que ens envolta. Xarrem de sendes, de projectes a fer, donem suport al rezagats, però caminem sense parar, anem agrumpam-nos.

            Ens espera un guia de l’organització per baixar cap a la font, de tant en tant mirem arrere i tenim un caminant que en diu que seguim, el coneix la senda, veiem cabres salvatges, al nostra esquerra podem vorer el salt Millars i la cua del embassament de Tous. També a l’esquerra el poble de Millars o Millares, el patronímic del seus habitants es “Millarecos”, abans de fer el embassament, de Tous alguns valents anaven a festejar al poble caminant per la vora del riu, en aquell temps transitable.

            Apleguem a la font i a esmorzar, alguns en porten avantatge, però enseguida els guanyem menjant el entrapa, les olives, amb  gana mengem, trobem a faltar el cafè, però tot no pot ser perfecte. Celebrem el aniversari d’un company amb bombons i mistela, xarrem, fotos i seguim.

            Estem al terme de Dos Aigües o Dos Aguas, seguim avant, sols ens quedarà fer una pujadeta algun forta abans d’arribar al poble, el camps d’oliveres han fet de talla-focs, impressiona vorer tot cremat ver-gris de les fulles dels arbre intactes, anem per senda coneguda quant vam fer el trajecte l’Alcudia-Dos Aigües, recordem la carretera asfaltada que ens va fatigar molt per la calor que fea, però això son records de temps passats. Girem a l’esquerra seguint el track, ens encarem per una senda perduda fins a trobar una mes ampla, tornem a girar a l’esquerra i anem cap a un pi enmig de la senda on girarem a la dreta, on comença la senda de La Ceja, deixem a 5 senderistes, que diuen que en tenen prou, aniran al poble en el cotxe de suport, la resta seguim, veiem vindre gent despietada que ha passat el creuer de llarg, anem baixant per una senda sinuosa i llarga, son 3,2 km. de baixada, no es dura sinó cansina, tens que mirar atentament on poses el peus, veiem el poble davant, ens hem agrupat sis membres de la penya, i xarrem del problemes del fills, lo difícil que estudiar per a fer-se un futur en este país que pareix deixat de la ma de deu. Quin futur tenen el nostres fills?, de que serveixen anys d’estudis i preparació?, sols en queda emigrar cap altres pobles estrangers? O treballs en precari i mal pagats.
Seguim avant. Davant tenim Millars i la cascada del riu “Nacimiento”, un membre de la penya ens explica la baixada per a experts, un ràpel llarg d’uns 60 metres i alguns mes curts, impressiona la caiguda d’aigua. A poc a poc anem acostam-nos al riu Xúquer, també conegut per el Devastador, la senda continua, esta abalisada de tant en tant per fites de pedra, para no despistar-nos. Apleguem al riu i a creuar-lo, ens fem descalços i a banyar-se el peus, es agraeix la frescor de l’aigua, per el nostres peus cansats, no porta molta aigua, però si la suficient per tindre que passar-lo amb molta precaució. Descansem un poc esperant a que la resta de la penya passen i ara a per l’ultima pujadeta, el primer tros per una badall o clivell a la pedra i amunt, girem a l’esquerra i tenim senda, sinuosa i de bon caminar, els cossos estan cansast, un glops d’aigua, la vista arrere i seguim, veiem la senda de la Ceja o al menys la falda de la muntanya por on va la senda, ens costa 50 minuts, quant el temps calculat de 60 minuts, a poc a poc eixim de la pujada i veiem els primer signes de població, el castell vell a la dreta, una granja, camps de cultiu, ametlers, oliveres i algun arbre fruital, definitivament deixem la senda, el asfalt en indica que ja estem prop de l’albergue on dinarem. En un dels caminals que hem deixat arrere el company ens explica que es on deixen el cotxes per fer la baixada de la cascada, jo no la baixaré per falta d’experiència i no tindre esperit d’aventurer. Caminem i ja estem, hem acabat la senda cap d’incident, son les 2.15 p.m. hem guanyat 45 minuts sobre el horari previst. La jovenalla i altres no tant joves ens esperen, saludem als coneguts, que no hem vista l’eixida per ser de nit fosca. Esta es la XX edició, en total hem recorregut 26,4 km. El ritme ha segut bo, sense preses, hem complit els horaris, sense cap de lesió, hem gaudit del paisatge, de la conversa, i si no passa res a l’any vinent tornarem, contant les batalletes als nous, per alguns membres de la penya, son 7 sendes, per altres menys, per altres la primera vegada, benvinguts a esta senda tradicional, on tot es germanor i no competició, lo important es aplegar. Ens espera al final un dinar amb el amics, coneguts i no tant coneguts. Gracies.