Com sempre cafè i marxa, aquesta setmana toca relax, des-pres de la
senda per el barranc de l’Infern, hui una lleugera per canviar. Hui anem a
recórrer una circular per la serra de Mariola, parc natural per excel·lència
entre mols altres. Som 6, a les 8.24 entem caminant. Farem una variant de la
senda del dia 9 d’abril. Fa fresca de bon mati, els termòmetres marquen 10
graus i com bufa el vent la sensació tèrmica es de menys temperatura.
Eixim
cap a la dreta per baix del castell de Mariola i anem cap al “Mas de Serafi”,
que el van vorer des-de mes altura, pareix un lloc interesant, en uns 30 minuts
caminant ens rebren dos carrasques impressionants, gaudim de la seua figura
meravellosa, envoltats de vegetació de muntanya. Ara anem cap amunt, el pou del
mas esta tancat amb clau, impossible beure, ara anem cap al mas de Prats que ja
visitarem l’altre dia per ensenyar l’altra carrasca. Eix a la conversà, com no
la ruta del barranc de l’Infern, autentica aventura en ple segle XXI, la
incògnita de que passarà, ¿farem el ridícul, tindrem un accident?, l’angoixa ens
acompanya els dos primers ràpels i des-pres, amb molta prudència férem el
barranc,. Es impossible descriure les sensacions. Que passarà ara?, ¿ en farem
mes? El temps dirà, els companys diuen que es para estar orgullosos d’una faena
ben feta. Des-de la tranquil·litat de la crònica, veiem la companyia tan grata
que portarem, amb les seues rialles ens feien oblidar els perills, el nerviós,
i tants detalls que ens passaren per el cap.
En aplegar al “Mas de Prats, veiem un altra carrasca, diferent, “m’agrada mes el entorn del Mas de Serafi, mes muntanyenc; aquest es mes cultivat, ¿esmorzem? ¡si! tenim taula, son les 9.30 i avancem l’horari, el desplegament de viandes es impressionant, vi, entrepans, ametles, llet de llavoretes, aromatitzada amb canella i llima, dols de coco, xocolate. Gaudim del menjar i com anem contra rellotge, seguim el camí cap al “Mas de la Foia Redona”, el ritme bo, un company vol estar a casa abans de les 2 de la vesprada, te faena que fer, la senda permet la bona marxa.
Una
companya ens compta que el seu marit espeleòleg aficionat va estar a punt de
perdre la vida en un descens, l’avisaren a temps de que la corda s’acabava, i
els reflexos funcionaren a temps. Des-de ací recordar-li que posse el nom de la
cova en les fotos.
En un
encreuament tenim que girar a la dreta hi ha cartel que ens indica la pujada al
Montcabrer, seguim avant i estem a l’altura del “Mas de la Foioa Redona” tres
cavalls a la nostra dreta estan tranquils menjant en una praderia, estan a gust
prenent el sol, des-de la casa ens fan fotos ¿pensaran que som salvatges que
anem per la serra trencant tot lo se posa per davant?, no fem cas i seguim, el
lloc es el ideal per fer una casa rural, ens quedem en el misteri, anem per
pista forestal, envoltats de pins, la densitat d’arbres es considerable, passem
per la porta del mas (prohibido el paso, camino particular) per l’esquerra, els
ciclistes amb BTT no paren de passar, es el lloc ideal per fer rutes amb bici,
a peu, veiem grups familiars, lo que ens indica el bons camins que hi ha per
aquestos paratges .
Les
praderies cultivades i altres sense cultivar, estan plenes de flors, margarites
silvestres, orquídies variades, en paler per als sentits. Com anem bé de temps
gaudim del paisatge. Qualsevol planura esta preparada per al cultiu del cereal,
una cuneta a l’esquerra que travessa el camí porta l’aigua fins a un barranc.
Parlem de l’illa de Menorca, lo ben conservada que esta, això suposa encarir
l’estància, un company compta que quant va estar de vacances “ hi havent moltes
urbanitzacions acabades i sense cases construïdes, era freqüent vorer camions
particulars que abastien d’aigua les cases de camperols i masies aïllades,
totes les cases tenien teulada i quant plovia recollien l’aigua per baixar-la
per una mena de norià al aljubs”.
Apleguem
a la font “del mas del Arbres” on hi ha una bassa on es reprodueixen els
amfibis de la zona. Un glops d’aigua i seguim, ara anem cap a l’esquerra a
vorer una cava o nevero, serà l’únic tros de senda que tocarem, ens crida
l’atenció les rodades de carro ven marcades, ¿l’antiguitat de les marques? Ens
porta a recordar quant per estos camins baixaven el gel cap a les poblacions de
les rodalies, o al tren, per poder aplegar als grans ciutats. Cal seguir les rodes
i en uns minuts estem a la cava, prou fonda, la que dona al camí es por vorer
bé la resta soterrada, no te sosté i te al menys tres accessos per on entraven a
traure el gel. Un company ‘ha oblidat les bastons i torna a per ells. Tarda 10
minuts en tornar i diu “com no estic acostumat a fer ús d’ells el he deixat a
la vora del camí”. Unes fotos i avant
ara cap avall seguim les rodades que en porten entre camp de cereals, son
menuts ¿poden ser per atraure a les perdius?, no sabem mes avant veiem un casa
de pedra pareix abandonada, per es molt ben cuidada, enseguida pensem en l’us
que li podíem donar, per a passar les vacances d’estiu, de cap de setmana, en
fi molt usos. Eixim a la pista i ens creuem amb moltes famílies amb els fills
menuts, fa un dia perfecte per gaudir de la natura. S’ha quedat un dia
agradable, la muntanya esta preciosa desprès de les pluges. No tardarem molt en
fer aquesta ruta amb la variant del Montcabrer, els temps dirà, projectes no en
falten, hem complit la previsió a les 12.26 estem al cotxes, ara 1 h i ¼ i
estarem a casa. El company ja no pateix d’esperit, podrà fer totes les tasques.
Aquesta vegada no s’ha complit la llei de:
LEY DE
GUMPERSON"
La probabilidad de que algo
suceda esta en relacion inversa a lo deseado
No hay comentarios:
Publicar un comentario