07/05/2016 El barranc de l'Infern (Vall de Laguar)

Hui en som 6, 4 membres de la Penya i dos bones persones que ens acompanyaran a fer la ruta del BARRANC DE L’INFERN a la Vall de Laguar.

El nom molt conegut, perquè hi ha molts barrancs amb el mateix nom, però a este li ve la fama per la gran quantitat d’accidents amb resultat de mort. De bon mati cap a Favara on esperem a uns companys que venen de la Ribera Baixa, anirem cap a Oliva on esta la resta del grup. L’eixida per baixar al barranc la fem des-de La Juveea d’en Mig, lloc estratègic per evitar anar carregat amb tot el material que fa falta. Som tres veterans molt experimentats en barranquisme, una desentrenada i dos “verges” o“novells” el nervis estan a flor de pell, ¿farem el ridícul? Sabem que una vegada dins del barranc no hi ha tornada, sols en el primer ràpel hi ha una eixida per l’esquerra, esmorzem i avall cap a la font del Reinos que te un xorro menut d’aigua. La senda de baixada es familiar, la hem baixat moltes vegades per fer la circular de “La Catedral del Senderisme”, si eixim del barranc sense problemes podrem dir ¡ he baixat a l’infern!.

El barranc esta sec i això ens ajudarà a fer la ruta, al menys la pedra no s’esguillara. Apleguem al primer ràpel i fem una ullada al fons, ens equipem i allà anem.

La baixada sense problemes, el cor batega d’una manera impressionant, per l’altra banda, tranquil·litat, intercanvi d’impressions i seguim, una alegria continguda ens recorre el cos. Les parets verticals del barranc son impressionants, les pedres del fons, les roques polides per el pas de l’aigua al llarg de mil·lennis ens deixa bocabadats.

Anem al segon ràpel, te 7 metres, se passa sense problemes, el nerviós va desapareguent, però no en confiem, sempre estem alerta. Caminem per el fons del barranc que va fent-se estret i segueix impressionant. El guia habitual, hui es un aprenent, l’han deixat sense càmera i est nu. Ens compten que el barranc es un element viu, perquè la força de l’aigua arrossega gran quantitat de pedres i cudols, i d’una ploguda a l’altra, es poden omplir alguns pous, o buidar-se.
El tercer ràpel es de 3 metres, i temor algun accident va allunyant-se poc a poc. Les bromes del veterans no paren de traure mos el somriure, compten les mil i una anècdota, els dos riberencs son esportistes que gaudeixen fent ultra carreres, senderisme, barranquisme etc.
A partir d’a hi ja no compten els ràpels que fem, es tot un plaer caminar per el fons del barranc, xarrant, comptant anècdotes, i el guia continua sense la càmera, apleguem a un lloc, que a bore qui es el guapo o guapa que el passa, un pou de uns 5 metres de fondo i una corda a la dreta, el mestre equipa amb un treball meravellós una “tirolina” per salvar el pou, se por baixar però l’eixida per l’altra banda es impossible la pedra polida o impedeix. Passem sense problemes i lo difícil es canviar el mosquetó per la corda per baixar, la plataforma estreta i esvarosa, se baixa sense cap problema i ajudar als companys, mentre un passa per la “tirolina”, assegurem al l’altre company. De tant els bromistes ens fan una demostració de com baixar en sentit invers, amb rapidesa, de totes les maneres inimaginables. Anem baixant i de vegades pujant, com he dit abans el barranc esta viu.

Anem fent ràpels cada vegada mes segurs, agarrant confiança, son curts i sense cap problema, fins aplegar a un os, un despenjat de 15 metres, hi ha que fer un bon equilibri, ten vas sense voler a l’esquerra i una vegada en posició baixar sense cap problema. El veterans fan demostracions de destresa i habilitat, baixen depresa, en un parell de vots, de un tiro.
En aplegar a un pas amb corda, de uns 5 metres, cal gastar el anclatge amb dos mosquetons per assegurar un pas tranquil, seguint els consells del expertes el van fer sense cap problema i també ajuda molt unes “mancuernes” una experiència inoblidable.

En aplegar al últim ràpel i no deixa de ser dificultós, veiem la camera seca de fons pedregós, en aquest punt els companys ens expliquen que quant plou molt es fa una marmita amb sifo, hi ha que nadar molt apresa per agarrarse la cadena que hi ha penjant de la paret, pareix senzill, però tenim que tindre en compte la força de l’aigua, l’equip que portem al llom, en aquest lloc hi ha gent que ha passat un mal trago i inclòs algú que s’ofegat, el sifó que fa el barranc te xupla i te trau per el forat o queden encaixat amb el perill que suposa.

En eixir per el forat de desaigüe del sifó entrem en la “Camera Santa”, un espectacle que en deixa bocabadats, en aquest lloc es por vorer com treballa l’aigua al pedra, de mides mes que grans, ¡espectacular!, en aquest lloc ens fem dos fetos, la primer fent el signe de la victòria i la segona seriosos, estem contents els novells, verges o com vulgueu dir.

Continuem per dins del barranc i poc a poc va obrin-se el cel, un núvol amenaçador en deixa caure unes gotes, serà tota la pluja del dia, anem avant, dos del companys van comptant-nos, “un dia férem el barranc en aigua, buscarem el dia adequat, en 2 dies caigueren 200 i pico litres d’aigua, en el sifó vaig nadar com un boj per aplegar a la cadena, el neoprè ens el llevarem molt lluny de l’eixida de la cova, anàvem temptant les pedres per no entropessar amb elles”.

Poc a poc anem eixint, les cares alegres per haver fet una etapa de barranquisme considerada d’alt risc, gracies al experts que ens han ajudat, revisant els cordatges, aconsellant com apuntalar-se en la baixada, on posar els peus, la posició per baixar; en fi un catàleg de conselles per fer la senda sense problemes. Seguim caminant a la dreta l’eixida cap al barranc del Manco per la senda de “Les Costeres Baixes” i fer l’ultima eixida de la senda “dels Escalons” per la font del Oblits. Anem avant entre pedres, cudols i autentiques moles de pedres, arrossegades per la força de l’aigua, sortejant els obstacles naturals, apleguem als escalons que hi ha entre el riu Girona i les Juvees de Baix i d’Enmig, lloc on dinarem. Desprès del barranc per rematar el dia, ve la pujada dels escalons. “La feren els moros quant quedaren aïllats per les tropes de Jaume I, per poder sobreviure i poder anar als bancals que voregen el riu, es una senda de pota igual que les coneguem en la Ribera, la definició es la que permet el pas d’un home portant del ramal una caballeria, i ha un altre tipus que es la carro que es la que permet el pas d’un carro, en molt ajuntament conserven plànols de totes les sendes de pota, de carro, sequies i filloles, que a mes d’un llaurador la tret d’un compromís.

Anem amunt, lentament, de tant mirant el paisatge, la pujada cap a Fleix per el forat, la casca natural sols visible quant plou, ¿estaran les cireres madures?, ¡ mes avant vorem, hi ha uns quants i vorem com estan. La pujada fatigosa com sempre i mes hui desprès del descens del barranc, apleguem al la Juveea de Baix i fem uns glops d’aigua del pou, ¡que goig fa l’aigua fresca!, refresquem i avant, a l’esquerra el llaurador que hem vist al mati, els que saludem ¡estem be i sencers, hem eixit del barranc!, ¡Adeu!.

A les cireres encara els falten un dies, alguna te color i no esta agra. La pujada formigonada i tenim els cotxes a la ma, ens llevem el aparells i els guardem. Ara podem dir que hem deixat de verges, ara sols som novells, la fatiga es fa present, estem contents, hem passat per “L’Infern” sense cap problema. ¿Tornarem? No sé, l’experiència`ha segut molt bona, gracies als companys mes veterans, que mos han fet riure de bona gana, fent el Jacki Chan, el descens invers, o baixant per la corda com si res. GRACIES