“D’origen arab, el seu nom significa font, fou conquerida per Jaume I, a l’any 1239 i mantingue la seua població musulmana baix la jurisdicció del cadi d’Eslida, els musulmans van viure fins al segle XVI conservant les seus tradicions i formes de vida, fins a quant es van imposar la conversió al cristianisme baix pena de mort o expulsió. El moriscos d’Ain es van rebel·lar i buscaren refugi en la serra d’Espada, fins que la revolta fou sufocada. Al final foren expulsats.
Hui anem a
recórrer una senda, i el guia habitual fui sols es dedica a gaudir del paisatge
i assessorar algun despistat. La ruta la comencem al “Cami d’Ibola” i com
sempre cara amunt a buscar el “Cerro Gordo”, per a fer boca el primer kilòmetre
te un desnivell del 20,68%, alguns membre de la penya recordem la pujada com
una baixada que férem a l’hivern passat, i la veritat sense calfar es fa dura,
el guia de hui ens porta a un ritme bé. En el viatge d’anada van aparèixer unes
anècdotes dels malnoms d’alguns pobles “conde moniato, cagallo maur” i alguns
altres, aquestos son els mes curiosos. Tornem
a la senda, en aplegar dalt les vistes son espectaculars, davant la baixada
des-de el coll de “La Mosquera”, anem a l’esquerra per una senda desdibuixada,
¿es esta o es mes avant? ¡tenim que anar cap aquella casa! El guia mana i avall
poc a poc la senda es va marcant, deixem la cresta i entrem en barranc de “La
Horteta” en aplegar a la casa senyalada no es una sinó varies cases fetes en
pedra seca i estat ruïnós, ara anem por un bosc de sureres i de bon caminar, anem
xarrant ¡ tinc ganes de que aplegue el dia i anar el pirineu!, ¡ jo també!,
dels 10 caminants al menys 4 estem apuntats per anar al mes d’agost a fer la
ruta de “Cavall de Vent” al parc natural de Cadi-Moixeró, anem vorejant el
barranc i veiem un aqüeducte al fons del barranc, ¡ no es veu cap de
conducció!, ¡igual arreplega l’aigua de alguna escorrentia quant plou!, esta
prou intacte, seguim avant i de tant en tant tenim que esperar al “nou
fotògraf” i al seu ajudant, com no es fixe es fotografiarà els peus, pareix un
xiquet amb sabatilles noves.
Deixem
la senda i entre en la pista anem a la dreta que ens portarà al “barranc de
Roig”, cap amunt com sempre, ¡Gaudiuuuuu, gaudiu! ¿esmorzem? ¡mes avant, es
prompte! Encara no portem un centenar de metres ¡bon dia!, ¡buenos dies! ens
contestes, han collit cireres i esta arreplegant els aparells, el lloc convida
a parar, ¿que fem, no pareixen el amos?, ¿esperem a vorer que fan? ¡si! ens fem
els distrets, ara anem avant ara arrere, ¡per fi se’n van! Anem cap al cirerers
i ale a collir cireres, roges, madures, dolces, en mengem, no cal pujar dalt
del arbre, les rames flexibles les baixem, i mengem a plaer, esmorzem i
continuació els postres directe del arbre, ¡ara ja sabem, a la primavera a la
Foradada per vorer el cirerers amb flor, i ací a menjar-ne
A
l’esquerra un altre camp perdut, son de color obscur, ¡picotes! Diu algu,
avant, ¿recte o la dreta? A la dreta per una senda estreta que va vorejant un
barranquet, la pendent mitja es del 18%, son dos kilòmetres de pujada, conforme
guanyem altura e bosc de sureres es mes dens, el dia acompanya, el sol esta
tapat per els núvols i no fa molta calor, anem amunt per la senda, com sempre
eixen a relluir els fills, ¡ la meua esta preparant oposicions!, ¡el meu esta a
Londres amb una beca preparant el doctorat concretament!, ¡el meu fill
preparant el examen de pilot comercial!, ¡la meua a renovat el contracte per un
any!, ¡la meua histèrica, esta d’exàmens!, un company va conèixer a becaria
alemanya que li havien dit que España era semí desèrtica, i es va quedar
bocabadada quant va vorer els boscos de sureres de l’interior de Castelló, el
“Carrascar de la font Roja en Alcoi! Quantes mitges veritats compten d’aquest
país.
En
aplegar al coll un parell de corredors ¡estamos despistado no sabemos por donde
bajar!, ¿vuestro coche es gris y esta aparcado en el camino con fuerte
pendiente?, ¡si!, ¡ bajais per ese senderó i en el cruce girarais a la
izquierda, cuando llegueis al cerro ese que esta ahi enfrente, empezais a bajar
y os llevarà al coche!, ¡gracias!, ¡adeu!, baixem cap a la casa de “La
Mosquera!, un company es va trobar a dos senderistes, a uno li dient Carlos i a
l’altre Juanjo, te un blog i la referencia es “Onedin”, gran coneixedor
d’aquesta serra; va comptar que fins als
anys 60 quant les colles de talladors de suro acabaven la jornada el dissabte
feien ball amb gran concurrència, i també ens va la gran rivalitat que havia
entre les colles de Almedijar i d’Ahin, per vorer qui tallava mes suro;
anècdotes que no en falten. En la costera estan algunes de les sureres mes
grans de la finca una en concret te al menys 2 metres o mes de circuferencia hi
han algunes mes que no apleguen a la seua grossària i tampoc tenen res a dir.
Apleguem
a la casa i la seua grandària impresiona, foto de família i un company expert
diu que es pot entrar a la casa i pujar als pisos, foto de grup asòmats a les
finestres. Ara anem cap avall per pista, les sureres ens envolten a dreta a
esquerra. El guia ens diu que passem del modo passeig al modo senderiste, dit i
fet allà anem, baixem per la pista que dona accés a la casa, a bon ritme, el
camí es fàcil, en poc de temps apleguem a la carretera i a un centenar de
metres girem a l’esquerra, baixem cap al barranc d’Almanzor, en entrar en ell
ens envolta l’ombra de les sureres, pins i bosc de ribera, fem una ullada a la
font i esta seca.
Seguim avant i el guia no para, va bon ritme, ara de pujada,
¡aquesta senda la he fet al contrari i no recordava la pendent! diu un company,
el rierol esta sec i de tant en tant podem vorer algo d’aigua estancada, el
ritme bo, açò es pot servir per la ruta de l’estiu, el desnivell acumulat son
al voltant de 1000 metres positius, la penya s’estira anem en xicotets grups,
anem cara amunt en un moment eixim del barranc i seguim cap amunt en direcció
als cotxes, brillen el cristalls ¡els tenim a hi davant, falta no res!, però la
pujada es forta, donem les ultimes ullades al barranc d’Almanzor i al pic
d’Espada que esta a les nostres espatles, es el punt geogràfic o geodèsic esta
un quantes metre a l’esquerra. Ara a dinar a “Casa Paquita” al poble d’Eslida i
després cap a la Ribera, per al no guia aquesta es cinquena senda per el parc
natural de la serra d’Espada. Una meravella indescriptible, aquestes paraules
son senzillament una pinzellada, hi ha que recórrer els paratges tan
meravellosos que tenim a la nostra comunitat i moltes vegades son desconeguts.
No hay comentarios:
Publicar un comentario