De bon mati el
desdejuni, anem cap avall, la senda de baixada, sols hi ha un punt
alt que hi ha que pu
jar, la nit anterior li hem cantat feliç aniversari a un xicot portuguès que va de senda per aquesta zona amb la família, porten dos guies del terreny, i ens ha fet un discurs en castellà, “Este año estamos haciendo Cavalls dels Vents, el año pasado hicimos Carros de Foc” un company li diu ¡el año que viene La Porta del Cel!, ¡ lo hare! Contesta!
Anem cap avall a bon ritme, veiem a un senderista que puja a la carrera, anem seguint la senda des-de el primer dia, pasa alguna cosa?, no, la meua companya s’ha deixat les xancles!, seguim avant, ens avança i baixa ràpidament la costera com si estiguera esquiant. Les vistes impressionant a la dreta La Cerdanya i al fons els Pirineus, a l’esquerra el Bergueda, la baixada de pedra solta, hi ha que baixar amb cura per evitar algun esvaro, allunyat tenim el cim del dia “Les Penyes Altes”, per dins d’un bosc de pins i rodejats de praderies, anem cap avall, en una baixada a un company li falla el peu i es queda enganxat en pi, el equipo fa acte de presencia i l’ajuda a eixir de la trampa, un rasco de res, una cura d’urgència i avant, ha segut mes el soroll que altra cosa. Seguim avall i el cim el tenim mes a prop, la pujada ens sembla dificultosa, molt empinada, ¡vaig a seguir-te el pas per ensenyar-me!, li diu un company a una companya, ¡d’acord! Diu ella, pas a pas, anem a amunt, en un moment donat el company es retarda, el marit l’avança i li fa una carícia amorosa, quines confiances son eixes? Li diu al alumne, jo no he fet res! Diu el alumne, rialles generalitzades, no ha vist que es el seu marit que li ha fet una carícia. El grup continua avant sense fer cap de comentari.
En una corba parem a re-pondre energies, en avança un grupet de catalans molt riallosos, ells van dalt, nosaltres des-pres, ara una pujada que te lleva el alè, poc a poc pugem, dalt estan els portuguesos i els catalans, gaudim de les vistes, fem fotos en totes les direccions, de grup, a soles, estem al cim del dia “Les Penyes Altes”. Baixem tranquil·lament, apleguem a un pas un poc complicat de baixar, cul a terra i amb cura, avall, la baixada llarga, en alguns trams dificultosos, veiem tot tipus de gent pujant cap al cim, inclosa una xica “modelo Corte Ingles”, tota ella ben vestida, perfumada, ben preparada per un dia de compres, no de muntanya. Baix de nosaltres veiem una praderia gran, molt gran i al fons un ramat de vaques i un altre de cavalls, la rodem d’esquerra a dreta, una meravella, seguim avant i de sobte el guia baixa cap al abeurador, preguntem al grup de catalans, es va per baix? Nosaltres anem per dalt!, baixem cap avall, i seguim al guia, passem entre els ramats i entrem en un barranc, anem per la sospalma, de baixar dificultós, es par acì?, el track que porte en marca per aquesta senda! anem avall, veiem alguna marca desdibuixada, anem avall, amb precaució i mirant on posem el peus, a la dreta veiem al grup portuguès pujant per l’altra banda del barranc. La baixada es fa eterna, al final apleguem al fons del barranc i veiem marques prou noves, ens tranquil·litzem, anem avant per senda bona, ens reagrupem, als margens de la senda freses salvatges, menudes però bones, parem en una font a beure, l’aigua esta freda, les senyals les veiem en mes freqüència, girem a l’esquerra i pugem una costera, al mig hi ha unes quantes vaques que ens deixen passar, abans hem vist al mascle a la dreta i no li hem dit ni mu.
Parem a dinar, de bona gana mengem el entrepà, la barreta i la fruita, podem descansar ½ hora, anem ve de temps! La sesta del borrego en va molt be. Recuperem forces i seguim cap al refugi de “Serrat de Les Esposes”, en el trajecte veiem una vedella jove, esta al mig del camí agonitzant, ens dona pena, no podem fer res per ella.
En un no res estem al refugi, l’ultima pujada es un poc dura. Ens instal·lem, i a gaudir d’unes cerveses no estan molt fredes, la nevera no va molt be, en ajuntem amb el catalans i els portuguesos, hi ha tres dones al lloc, la guardessa, i dos gestores del refugi; els donem les borses amb les restes del pic-nic i no fan molt bona cara, ens sembla que per aquestos llocs l’ecologia sembla que no la coneixen, seria preferible tirar les borses i el fem que contenen al mig de la muntanya?, no entenem a les persones.
Per on eixim?, per eixa costera!, segu!r, sempre cap amunt.
Per a sopar, amanida, macarrons al pesto i garró de porc. El grup portuguès i el grup català fan una competició de objectes de la natura que ens envolten, i que han deprès, i provoquen les rialles de tots el presents, dema acaben la ruta, segons ens compten aniran cap al font Freda i a casa.
Prompte a dormir, dem anem cap al refugi de Prat d’Aguilo, ultima nit de refugi. A l’hora de pagar les gestores esposen a discutir qui ha fet ús de l’aigua calenta, que si uno, que si dos, al final es paga per 1 i prou. Recorregut 14,3. Kilòmetres.
jar, la nit anterior li hem cantat feliç aniversari a un xicot portuguès que va de senda per aquesta zona amb la família, porten dos guies del terreny, i ens ha fet un discurs en castellà, “Este año estamos haciendo Cavalls dels Vents, el año pasado hicimos Carros de Foc” un company li diu ¡el año que viene La Porta del Cel!, ¡ lo hare! Contesta!
Anem cap avall a bon ritme, veiem a un senderista que puja a la carrera, anem seguint la senda des-de el primer dia, pasa alguna cosa?, no, la meua companya s’ha deixat les xancles!, seguim avant, ens avança i baixa ràpidament la costera com si estiguera esquiant. Les vistes impressionant a la dreta La Cerdanya i al fons els Pirineus, a l’esquerra el Bergueda, la baixada de pedra solta, hi ha que baixar amb cura per evitar algun esvaro, allunyat tenim el cim del dia “Les Penyes Altes”, per dins d’un bosc de pins i rodejats de praderies, anem cap avall, en una baixada a un company li falla el peu i es queda enganxat en pi, el equipo fa acte de presencia i l’ajuda a eixir de la trampa, un rasco de res, una cura d’urgència i avant, ha segut mes el soroll que altra cosa. Seguim avall i el cim el tenim mes a prop, la pujada ens sembla dificultosa, molt empinada, ¡vaig a seguir-te el pas per ensenyar-me!, li diu un company a una companya, ¡d’acord! Diu ella, pas a pas, anem a amunt, en un moment donat el company es retarda, el marit l’avança i li fa una carícia amorosa, quines confiances son eixes? Li diu al alumne, jo no he fet res! Diu el alumne, rialles generalitzades, no ha vist que es el seu marit que li ha fet una carícia. El grup continua avant sense fer cap de comentari.
En una corba parem a re-pondre energies, en avança un grupet de catalans molt riallosos, ells van dalt, nosaltres des-pres, ara una pujada que te lleva el alè, poc a poc pugem, dalt estan els portuguesos i els catalans, gaudim de les vistes, fem fotos en totes les direccions, de grup, a soles, estem al cim del dia “Les Penyes Altes”. Baixem tranquil·lament, apleguem a un pas un poc complicat de baixar, cul a terra i amb cura, avall, la baixada llarga, en alguns trams dificultosos, veiem tot tipus de gent pujant cap al cim, inclosa una xica “modelo Corte Ingles”, tota ella ben vestida, perfumada, ben preparada per un dia de compres, no de muntanya. Baix de nosaltres veiem una praderia gran, molt gran i al fons un ramat de vaques i un altre de cavalls, la rodem d’esquerra a dreta, una meravella, seguim avant i de sobte el guia baixa cap al abeurador, preguntem al grup de catalans, es va per baix? Nosaltres anem per dalt!, baixem cap avall, i seguim al guia, passem entre els ramats i entrem en un barranc, anem per la sospalma, de baixar dificultós, es par acì?, el track que porte en marca per aquesta senda! anem avall, veiem alguna marca desdibuixada, anem avall, amb precaució i mirant on posem el peus, a la dreta veiem al grup portuguès pujant per l’altra banda del barranc. La baixada es fa eterna, al final apleguem al fons del barranc i veiem marques prou noves, ens tranquil·litzem, anem avant per senda bona, ens reagrupem, als margens de la senda freses salvatges, menudes però bones, parem en una font a beure, l’aigua esta freda, les senyals les veiem en mes freqüència, girem a l’esquerra i pugem una costera, al mig hi ha unes quantes vaques que ens deixen passar, abans hem vist al mascle a la dreta i no li hem dit ni mu.
Parem a dinar, de bona gana mengem el entrepà, la barreta i la fruita, podem descansar ½ hora, anem ve de temps! La sesta del borrego en va molt be. Recuperem forces i seguim cap al refugi de “Serrat de Les Esposes”, en el trajecte veiem una vedella jove, esta al mig del camí agonitzant, ens dona pena, no podem fer res per ella.
En un no res estem al refugi, l’ultima pujada es un poc dura. Ens instal·lem, i a gaudir d’unes cerveses no estan molt fredes, la nevera no va molt be, en ajuntem amb el catalans i els portuguesos, hi ha tres dones al lloc, la guardessa, i dos gestores del refugi; els donem les borses amb les restes del pic-nic i no fan molt bona cara, ens sembla que per aquestos llocs l’ecologia sembla que no la coneixen, seria preferible tirar les borses i el fem que contenen al mig de la muntanya?, no entenem a les persones.
Per on eixim?, per eixa costera!, segu!r, sempre cap amunt.
Per a sopar, amanida, macarrons al pesto i garró de porc. El grup portuguès i el grup català fan una competició de objectes de la natura que ens envolten, i que han deprès, i provoquen les rialles de tots el presents, dema acaben la ruta, segons ens compten aniran cap al font Freda i a casa.
Prompte a dormir, dem anem cap al refugi de Prat d’Aguilo, ultima nit de refugi. A l’hora de pagar les gestores esposen a discutir qui ha fet ús de l’aigua calenta, que si uno, que si dos, al final es paga per 1 i prou. Recorregut 14,3. Kilòmetres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario