En l’explicació prèvia a la ruta, el guia ens diu “es la mes dura de la travessia, el refugi de Sant Jordi esta a 1565 metres d’altitud, baixarem fins als 1015 metres a l’altura del poble de Greixer, i pujarem fins als 2543metres d’altura, on esta el refugi Niu d’Aliga”. A les 7.30 a desdejunar i a les 8 a caminar, la primera parada la fem en la font del “Faig”, on omplim les botelles d’aigua, la senda es dura al principi fins aplegar al coll, es sinuosa, anem per un bosc molt bonic, hi han pins i avets, anem cap amunt. Com sempre al aplegar al coll les vistes son espectaculars.
En aplegar als 1511metres, comencem a baixar cap al poblat de Greixer, ara anem cap avall, “la primera part de la pujada fins al refugi de Rebost, es molt dura, la segona part des-de el refugi del Rebost fins al Niu d’Aliga, es menys dura”-
Baixem poc a poc cap al poble, el ritme de baixada es bo, pensant en la que ens espera, es fa hora d’esmorzar, “mes avant hi ha un rierol i allí farem un descans i menjarem alguna cosa per prendre forces”, en aplegar al lloc assenyalat, ens llavem la cara, les mans i el braços, hi ha un parella de gent major que estan fent lo mateix que nosaltres, una companya esta llavant-se i de sobte es posa a votar i pegar crits ¡algo me ha picat” al final ha segut un bitxo que la mossegat 5 vegades, apareix un crema per a les picadures i tot solucionat. La pista que ens porta cap amunt estan fent treballs de tala, un cartell ens avisa, no hi ha soroll i per tant ens despreocupem. Apareixen les praderies plenes de vaques pastant, el guarda del refugi de Sant Jordi en compta que son d’una varietat típica del “Bergueda” i que sols menja herba fresca.
Anem cap al refugi del “Rebost” a hi sols pararem un moment, la pujada es fa llarga, passem de 1000 a 1645 metres en 5 kilòmetres, va fent calor, pugem i pugem sense parar, es fa dura, tardem 2,45 hores en recórrer el trajecte, darrere tenim la carretera que porta el túnel del “Cadi”, es de pago i sa fet per evitar el port de “La Molina”, en aplegar el refugi en reagrupem, omplim les botelles d’aigua, estan casi seques, bevem refrescos, cervesa. Seguim avant, ¡ara la part mes llarga i es menys dura que l’anterior, passarem dels boscos a les praderies de alta muntanya, on pasten les vaques i el cavalls, avant, cap amunt, la senda sinuosa, el ritme suau, i sense parar. A uns 1930 metres parem a menjar, poc de temps, volem aplegar prompte, encara que anem be de temps, seguim avant, baix de nosaltres escoltem veus de gent jugant, a una companya se li escapa una poma de baixa redolant cap avall i li diu adéu, no te ni ganes de baixar a per ella.
Seguim avant, cap amunt deixem darrere els boscos i entre en les praderies, la senda va empinant-se, es fa dura, anem poc a poc, lo que pareix que s’acaba, es un fals pla, el grup s’estira, dos per allí, tres ací, anem pujant, ens creuem en gent que baixa, ¡hola!, grupets menuts, alguns mes nombrosos. Passem per un pedregal , sembla que es lo que en castellà es diu “un canchal”, pedra solta de llargues caigudes.
En aplegar a una font menuda que solta un filet d’aigua un company exclama ¡ per primera vegada un Blasco, net de Rosa La Castellana havia pujat tan alt!, les rialles es deixen sentir, bromes apart, fem un descans i seguim avant, estem a prop del refugi, el grup capdavanter continua, els ressagats aprofiten per fotos de les flors d’alta muntanya, son per un company que no ha pogut vindre. Des-de la pujada veiem a la dreta un ramat d’ovelles, i el pastor acompanya-les, es menegen depresa, amunt i avall.
Pugem cap amunt i en passar un pas estret veiem el refugi del Niu de l’Aliga, alguns estem cansats, ens donem presa per aplegar, fem l’últim esforç per aplegar, uns senderistes ens indiquem el lloc mes fàcil per entrar al refugi, saludem alguns senderistes que hem conegut a la ruta. Busquem lloc per a dormir i per dutxar-nos, degut a un mal entès entre centrals de reserves, al refugi hi ha 50 senderistes quant sols te capacitat per a 30.
En apanyem com puguem, la dutxa es un caos, el gestor intenta fer les coses lo millor possible, al final tot es resol amb bona voluntat, gaudim d’unes vistes meravelloses, estem al punt mes alt de la ruta, 2543 metres. Podem vorer “ el Bergueda, i la Cerdanya” fins i tot el Pirineu, no hi ha taques de neu, tots es queixen de lo mateix la sequera. El sopar molt sopa de fideus, amanida, pollastre al fon i de postres “coca de pessic” un dolç típic. Prompte a dormir, s’acabat la sort, cadascú dorm a on pot i com pot. Recorregut 18.8 kilòmetres. Uns grups de “rebecos” fan la seua aparició al desaparèixer el ramat de cabres. Una meravella poder vorer una gran quantitat d’animals salvatges, amunt i avall per la praderia. Recorregut 18,8 kilòmetres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario