Travessia per
el Parc Natural del Cadi-Moixeró o també coneguda
per “Els Cavalls dels Vents
"No
he oblidat res, no he rebutjat res: ni els dies feliços ni les hores
fosques. Precisament aquestes donen a aquells el seu sentit, el seu
preu i una claredat més gran. Això ho sé ara. I aprenc a composar,
de la seva pacient harmonia, allò que un dia potser anomenaré
felicitat; això que des d’avui voldria haver merescut
d’apropar-me: la saviesa, aquesta aigua inesgotable i pura que la
muntanya és font. Per mi, jo resto fidel a aquesta pàtria de cims
que han fet el que soc, i sense el que no voldria ser: en elles estan
la meva veritat i la meva vida."
Georges
Sonnier
M’han demanat que
elabore una introducció per començar aquesta crònica, i que millor
que amb aquestes precioses paraules que omplin el meu llibre en blanc
i que expressen el meu estat d’ànim. Perquè, tal i com
intercanviàvem amb els meus companys de ruta, les muntanyes, els
cims, te fan com eres, amb les estones de solitud i auto complaença.
T’ajuden a trobar a tu mateix. Només és qüestió de ser valent i
de deixar-se emportar. I aquesta ruta, de valentia, n’ha tingut
molta, per part de tots i totes. Ningú ha volgut deixar el seu
llibre en blanc. Allà, endins seu, cadascú ha cercat el seu motiu.
Allò que complica el viure. Pensaments, accions, reptes, records,
perquès, passat i ganes de futur interactuant.
La muntanya és
l’escenari ideal. Necessitem d’ella per a viure. Sols o
acompanyats, ens crida. La palpem a cada pas, la sentim en cada racó.
Un plaer sense cost i il·limitat. Idíl·lic.
La reptem cada
setmana trepitjant-la en una simple eixida de senderisme. Aquesta
vegada, sense voler fer-li mal, li hem perdut el respecte i l’hem
reptat un poc més. I, per alguns, ha sigut un repte magnífic.
Les emocions finals,
el sofriment de l’absència, els sentits a flor de pell. Hem passat
de l’estrès al silenci, de la preocupació a la reflexió. La
lluita personal es converteix en repte col·lectiu.
I la penya, ha estat
al nivell del que s’esperava d’ella.
Me sent orgullosa de
tots i totes: Rosario,
la dona incansable i digna d’exemple a seguir. Alejandro,
l’home reflexiu i observador que s’emporta un poquet de cadascú
de nosaltres. Loles,
lluitadora en silenci, ni una queixa de la seua boca. Mª
José,
passional, coqueta i conscient del moment.
Marien,
l’alegria del grup per la seua disposició i animositat. Vicent,
supose que tancant la ferida en un
batibull de sentiments i emocions. Bernat,
lluitador, somiador, ha reptat a la muntanya al límit. Moltes
felicitats, monstre!! Julio,
el meu amor, qui m’ha ensenyat a estimar la muntanya. Sense ell,
aquesta ruta no haguera tingut sentit. Organitzador i organitzat.
Roncador sense escrúpols.
Inma,
en el nostre record sempre, per a la que espere que el proper estiu
puga tancar la seua ferida. I la que escriu, Julia,
que ha posat a ple rendiment la màquina del pensament en plena
consciència del moment.
A
tots, moltes gràcies!!
9 membres de la
Penya l’Argilaga i un membre de La Sarganta, se van a fer la
travessia del Cadi-Moixeró, 6 dies de travessa i 5 nits al refugi,
per alguns es la primera vegada que xafen els Pirineus, altres son ja
veterans en aquestes terres, han estat esperant amb ànsia
l’aventura, mesos d’entrenament, de preparació, d’informar-se,
de preguntar, per on anirem? que tenim que portar? En fi una gran
quantitat de preguntes amb resposta. Ací comença l’aventura, on
gaudirem de la muntanya, dels arbres que la poblen, de les praderies
immenses on pasten els cavalls, les vaques, del so de les gralles,
del volar del voltors, al cap i al fi venim a la muntanya gaudir amb
la vista, amb el oïts, amb el soroll del vent, no venim a fer-li
mal, venim amb respecte.
01/08/2016
Mirador de Gresolet – Refugi de Gresolet
Quedem al bar de
“Pepe Toni”, en la carretera reial de Madrid, lloc de quedada en
la pujada cap al Pirineus. Anem cap al nord, la primera parada es per
dinar a un bar de carretera, concretament a Olesa de Montserrat, al
peu de la serra del mateix non, muntanya que sembla granítica, amb
formes capritxoses. Tenim a monjo en el monestir, va coincidir amb
dos membres del grup quant eren estudiants.
Dinem i segui cap
al nostre destí. En aplegar al “Mirador de Gresolet”, ens quedem
bocabadats, davant la vall del riu Caldes, a l’esquena “El
Pedraforca”, segons el punt d’on se mire pot semblar al
“Puig-Campana”, els dos estan partits per el mig, fem una ullada
i ens equipem per anar cap refugi del “Gresolet”, primera etapa
de la travessia. Els novells estem impacients, ¿patirem al llarg de
la ruta?, ¿serem un impediment per al grup?, ¿estarem preparats per
afrontar el repte?, un munto de preguntes sense resposta. Al final
borem lo que ha passat.
A les 5,30 comencem
a caminar, la primera parada al mirador, fem una ullada llarga als
“Cingles de Gresolet”, ¿per on anirem?, ¡per darrere!, anem cap
al refugi “Lluis Estasen”, i abans d’aplegar on indica la
senyal girem a la dreta, el guia diu: “La
baixada es llarga, tenim que baixar amb precaució, pues esta plena
de rails, l’anterior vegada que vaig fer la senda, va ser una
tortura, la senda estava humida i molt esvarosa, molts membres del
grup pegaren culades, casi ningú del grup es va lliurar de tocar el
cul en terra”.
Baixem amb
precaució, terrenys sec però esvarós, pedra solta inclosa, gaudim
del bosc tancat per on passem, una meravella; hi han teixos, una
fageda impressionant, aurons, pins, grevols, algun nouers, avets, i
loqui pareix “Murta” i al fina, desprès de preguntar es boj
(buxus sempervirens), ens fa falta un biòleg per poder identificar
els arbres, les plantes, els arbustos; una meravella, els bosc es
tancat.
Xarrem de les modes
dels joves, “ara
es fan regals regals com, un anar a un spa, una escapada de cap de
setmana”,
com canvien el temps. L’ombra del bosc una meravella, els
comentaris son idèntics per a tots els novells “en qualsevol
moment poden aparèixer Hansel i Gretel”, no tenim sort no
apareixen, baixem fins aplegar al rierol que tenim que creuar. Ara
anem cap amunt a buscar el refugi de “Gresolet”, ¡ si tenim
temps podíem anar a vorer l’ermita de Gresolet!, ¡val!.
Desprès d’una
baixada un poc dificultosa, en front de nosaltres apareix el refugi i
l’ermita del mateix nom. En aplegar al refugi abans d’entrar fora
el calcer de muntanya i a posar-se xancles, depresa a la dutxa, sopar
i a dormir, dema hi ha que matinar. Abans de tot això demanem el
pic-nic per dema, el sopar molt bé: llentilles, amanida, pollastre
guisat amb seva, ens van rebre amb un gaspatxo fresc. Tenim una
habitació per a nosaltres, dormim al sol de fusta amb un matalaf
d’espuma.¡ I bona nit cresol, que la llum s’apaga! Recorregut
4,4 kilòmetres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario