Hui
en som 7, com sempre cafè i marxa, tenim 3 noves incorporacions, Benvenguts!,
en els lloc de costum eixim cap a la Vall d’Albaida concretament al poble de
Ràfol de Salem, l’eixida esta a les afores del poble concretament a l’eixida
cap a l’ermita del poble per el Calvari, els primers metres son empinats!, després
de passar l’ermita la pendent es tona suau i de bon caminar, “Estem a Alacant?”, pregunta un company,
“no, estem a Valencia, a la dreta tenim
La Vall d’Albaida, a l’esquerra darrere la serra esta Alacant!”, diu el
guia, pugem i xarrem, una senyal de perill ens crida l’atenció i ens fa
somriure, “foto de grup al costat de la
placa!”, dit i fet; seguim avant.
“No
tenim normes fixes, ni organització, no tenim quotes, ni president, ni
secretari, som un poc anàrquics, la gent va i ve, alguns desapareixen un temps
i tornen, i no es demanem explicacions!”, explica un company a les noves
incorporacions; “a la dreta tenim la Vall
d’Albaida, a l’esquerra la serra del Benicadell i cim del mateix nom, la serra
fa de divisòria entre Alacant i Valencia!”, va relatant el guia, fa l’aparició
el cim tot blanc entre el ver de les agulles del pins. “Fa uns anys es va celebrar un boda civil al cim, ell puja escalant la
paret acompanyat d’uns amics, i ella amb vestit mixt de muntanyera amb tocat
blanc, done fe de l’acte tenim fotos!”, ens relata el guia.
Seguim
avant seguint les corbes de nivell, la senda de bon caminar, pugem poc a poc, l’objectiu
es aplegar a la Casa de Les Planisses i esmorzar, a la dreta sempre el
trencaclosques dels colors verds de les oliveres, de la vinya, dels arbre
fruiters combinat amb el blanc de la terra, en fa goig vorer el paisatge encara
que hi ha boirines matinals, eixim de la senda i entrem ala pista forestal que
ens porta a la casa forestal. “La setmana
vinent no podrem fer l’eixida amb vosaltres, pues anem a recórrer el Caminito
del Rey,!” diu una companya, “nosaltres
hem fet aquest estiu la ruta de Montfalco al Congost de Monrebei, senda que hi
ha entre la província d’Osca i Lleida, es semblant perquè va per passarel·les
de fusta i penjades de la paret; la diferencia que la d’Osca es salvatge i la d’Andalusia
esta molt mercantilitzada, ja ens comptareu el viatge”, diu un company
Esmorzem amb gana, gaudim
dels entrepans, dels cogombrets, dels fruits secs i del xocolate, apleguem
cotxes, passen bicicletes de btt, “bon
dia!” diuen, “bon dia!” contestem.
“La casa de Les Planisses, es una casa
forestal, estem dins de l’anomenada senda dels Enginyers, comença en Fontanars
dels Alforins i acaba per aquesta zona, jo he fet diversos trams, va seguint
les serres i es feia servir per l’explotació dels boscos de pins!”, diu un
company, passem la barrera i veiem el Benicadell en tot el seu esplendor, de
pedra blanca envoltat per un bosc de pins; “mireu
ha hi dalt, un senderista esta pujant per la senda, la samarreta vermella!”,
diu un company, costa beure-lo i al final el veiem.
Girem a l’esquerra per
una costera, curta però intensa, girem a la dreta i comencem a baixar, ara
tenim de cara Salem i la seua planta embotelladora, el portet de Beniarres, el
Monduver i la Barcella, una vista espectacular, “quina senda mes bonica estem fent!”, comenten, “espectacular, de trellat!”, “muy bonita!”, es l’opinió
generalitzada, girem a la dreta seguint un indicador “a la font de la Gota” un
pi pinyoners (Pinus Pinea) ens eix al pas, “abrazadlo,
da energia!”, comenta un company; apleguem a la font i no te ni gota, va
fent color però fa un dia agradable, de baixada sempre de cara a la vall, la
senda fa zig-zag, a la dreta al peu podem vorer una escoleta de la natura, deixem
arrere la muntanya i entrem a la zona de camps de cultiu, les oliveres ocupen
la falda de muntanya, carregats d’olives, menudes però abundants, no estan
atacades per la “mosca del mediterrani o ceratitis capitata”, deixem la
senda i entrem en un caminal de terra, al poc apleguem a l’asfalt i apareixen
les cases de camp, menudes i plenes d’arbres diversos, tarongers, mandarins, caquis
(diospyros kaki), alguna parra i també algun cep vell, “una companya va proposar
fa un temps repetir una ruta entre Fontanars dels Alforins i el poblat ibèric de
La Bastida, i així vorer les vinyes a la tardor, veient aquesta encara falten
unes dies!”, comenta el guia.
Passem per davant del
camp de futbol abandonat i ple de brossa “abans eren tots així, brossa, sense
gespa, sense aplanar!”, diu un company, anem a bon ritme, apleguem a l’entrada
del poble i a la dreta tenim dos fonts, sols brolla aigua de la “font d’Elca”, l’altra
esta seca, un furgo va venent melons de tot l’any, “dulces como el caramelo!”, diu l’home, , el poble de Salem de
carrers estrets i que no hi ha que confondre amb el de Salem en Massachusetts
als Estats Units, el poble valencià es mes antic, s’han trobat restes romanes
als voltants del poble. Eixim del poble i baixem cap al barranc de Salem i cosa
curiosa porta aigua, poca però en porta, “es
curiós en la sequera que hi ha i l’aigua corre!”, diu un company, anem per
camins encaixonats, apleguem al barranc de l’Arcada i també corre l’aigua, “tindríem
que organitzar una senda i vorer l’origen de l’aigua!”, diu un company, ara
pugem, “falta molt per aplegar?”, pregunta un company, “menys de 1 km.!”, diu
el guia, caminem uns minuts i en girar una corba, el poble de Rafol de Salem i
la vista tenim la pujada al Calvari i els cotxes. Hem acabat la ruta, bonica i
de bon caminar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario