31/10/2020 Paratge de les Ermites – Senda del Jacos – Font d’Espanya – Barranc – Solana del Puntal del Manco

 

            Com sempre quedem al llocs de costum, hui anem cap al poble de Vallada, a recórrer una ruta en part coneguda i altra per conèixer.

            Deixem el cotxe al pàrquing, hi ha que anar amb cura, es zona blava i molta gent heu desconeix i poden posar-te una sanció. Sorpresa hi ha 4 curses per celebrar aquest dia; son de 5K, 10K, 20K i 34K. Tenim dubtes a on anar, ja que la ruta que anem a fer segueix el mateix trajecte que les curses.

            Deixem passar una de les curses i ens arrisquem a fer la pujada de la “Senda del Jacos”, dura al principi, en algun tram han posat escalons, anem depresa i traure avantatja als corredors i no molestar. Ja fe-a un temps que no veníem per la zona, a l’esquerra “La Costera”, amb molta densitat de tràfic, per ha hi passa la via del AVE, el ferrocarril de rodalies i l’autovia, el soroll no para. A la dreta tenim l’ombria del “Puntal del Manco”, compta amb gran densitat de pins, el comentari es “fa falta aclarir la gran densitat de pins”.

            L’objectiu es aplegar quant antes a la pista que porta a la font “d’Espanya” per no entorpir la cursa; abans d’aplegar a la pista apleguem els primers corredors, puguem el ritme i en un no res estem a la pista, anem a la dreta i veiem uns trossos de tela de color vermell que marca la trajectòria de les curses, deixem a l’esquerra la font de “La Gotja”, per on va la cursa; veiem algun corredor que puja per l’esquerra, veurem si hi ha alguna ruta per serra.

Deixem a la dreta la font “d’Espanya”, i a uns metres veiem una senyal que porta al “Puntal del Manco”, estem a un creuer on podem vorer els diferents indicadors de les curses on posen les diferents distancies.

            Girem a l’esquerra i anem cap avall, mes senyals vermelles, anem una pista amb moltes rodades i fondes, a l’esquerra la serra a la dreta camps de cultiu, la major part son oliveres, veiem alguns que s’han recuperat i la terra esta treballada. Baixem cap al barranc del “Fontanar”, en aplegar baix i al lloc on esmorzarem, apareixen els primers corredors, passen en conta-gotes, ja duen cara de cansats, la cursa es dura, a la solana estem rodejats de pins, a l’ombria podem apreciar molts pins joves, es una meravella, a l’esquerra tenim un faralló de pedra rogenca.

            Tornem cap arrere, anem per l’esquerra del caminal, ens avancen el corredors i corredores, de l’és ultimes hi ha poques, però hi ha, la pujada no es dolenta però sí cansina, anem a von ritme. En aplegar al creuer anem cap a l’esquerra, l’alternativa de la dreta puja cap al “Puntal del Manco”, nosaltres anem per la solana, ara es una pujada lleugera, entrem en una vall preciosa, una meravella!, estem rodejats de camps d’oliveres, de vinya salvatge que desprès es empeltaran, altres vinyes ja plantades i empeltades per produir raïm, no sabem si de taula o para vinificar. Apleguem a la casa, tantes vegades visitada, i xarrem amb el propietari, ens compta que ell es la tercera generació de propietaris que explota la finca, el seu fill es la quarta. Quant era menut anava amb sa mare a comprar a Vallada amb una burra, diu que aplegaren a tindre 7 cavalleries, entre matxos i cavalls per treballar la terra, ara amb tractor. L’hivern passat van caure a la zona uns 60 centímetres de neu ens comenta el propietari de la finca.

            Seguim el camí, una pujadeta i entrem en una planura, prompte anem de baixada, estem al “Campello”, fa uns anys els ciclistes de la volta ciclista a la Comunitat Valencia no pogueren pujar degut a una neva impressionant. A la dreta veiem als corredor que baixen del “Puntal del Manco”, a la distancia que veiem als corredors podem apreciar que van amb cura, la baixada deu de ser dificultosa.

            En aplegar a la carretera ens espera una baixada molt empinada, els genolls es queixen, seguim veient corredors a la dreta, en un no res estem a la font que hi ha darrere de l’ermita de Sant Sebastià, bevem l’aigua fresca de la font, i veiem corredors que baixem del cim, la cara que duen es tot un poema. La cursa dura, sols els falten 500 metres per aplegar al final, nosaltres seguim avall i al bar que hi ha a l’ermita bevem unes cerveses i donem per acabada la ruta, una nova experiència, hem conegut noves rutes i projectes d’altres. Tornarem a recórrer les rutes de Vallada.