10/03/2018 La serra de Salinas

             Hui ruta de fusión amb la penya “La Sargantana i la Granota”, comencem la ruta mes tard de lo que es normal en la Penya, hem quedat a les 9.30 a un paratge al peu de la “Serra de Salinas” en concreta a “L’Aula de la Natura Coto de Salinas”, per aplegar hi ha que buscar la RM-424 i seguir les indicacions, fins aplegar al centre d’interpretació. Ara una poca informació del lloc:

 

“La Sierra de Salinas es una destacada formación geomorfológica que sirve de frontera natural entre el norte de la región de Murcia (Yecla) y distintas localidades del Alto y Medio Vinalopó (Comunidad Valenciana). Pertenece al sistema prebético y es un anticlinal que continua al oeste por la Sierra del Carche-Serral. Las localidades más importantes de sus alrededores son Yecla en la ladera oeste, Villena en la ladera norte y Salinas en la ladera sur”.

 

            Les salutacions corresponents, “en hem vist alguna vegada?! Pregunta un company, “sí, en la senda d’Aitana!”, contesta el de l’Argilaga, “quantes ganes tenia de vorer-vos!”, diu una companya de les rutes estiuenques, salutacions a la resta coneguts d’altres rutes, “tenim que fer mes rutes conjuntes!”, diuen.

            El guia ens explica la ruta del dia: “subiremos por el barranco de la Mina, subiremos a la zona del observatorio de Laurel, entraremos en la cueva Caliente, iremos a la cima del pico Laurel, y visitaremos la cueva del Cerro Laurel, subiremos a la cima del pico de Capilla, punto más alto de la sierra de Salinas  y ya de vuelta pasaremos por la cueva del Lagrimal, atravesaremos una zona donde abunda el Boj y de vuelta al punto de partida!”.

  

            Primer que res a esmorzar, rapit per que el dia es llarg i ens port visitar la pluja. Activem el gps que portem i a caminar cap al barranc de la “Mina o Nichuelo”, al principi per pista de bon caminar, anem en grupets, xarrant de tot un poc, dels que no han pogut vindre, dels lesionats que estan recuperant-se, en fi de tot un poc. En deixar la pista entrem el barranc, puja en zig-zag, passant per baix d’arbres tombats per la nevada que va caure fa uns anys; barranc humit i ombrós, el grup va estirant-se, per les xarrades dels diferents grupets, matolls típics del mediterrani (durillos o llorer salvatge, alborçós, carrasques i alguns quejigos o roure valencià), ens eix al pas les restes d’una carbonera, “la senda es transitable por aquí traia a mis alumnos d’excursión!”, diu el guia, “excursión!, o castigo?”, comenta algú, pugem a l’esquerra per salvar un desnivell impossible de pujar, mes avant un altres desnivell en el que hi ha que agarrar-se de les pedres i alguna ma d’un company, res insalvable, anem girant a la dreta poc a poc, i de sobte eixim del fons del barranc i entre en un bosc mediterrani, pins, roures, alborços, llentiscle, una meravella. “pareix que han netejat el bosc, perquè una saca de pins no sembla, hi ha petjades de cadenes, han fet un tallafoc aprofitant la pista!” diu un company, “trabajos preventivos!”, diu el guia.

  

            Anem per la pista forestal cap a la dreta (direcció sud) anem en direcció a l’observatori de Laurel, on dinarem si abans no plou,però primer anem a vorer un panoràmica de la Vall de Pinos – Salinas, una vista impressionant, als nostres peus tenim la serra del Carche en la provincia de Murcia, el poble de Raspay i que segons ens informen es l’unic poble de Murcia on es parla valencià, i també on un company comenta que menja un gaspatxo de conill i pollaste que es va xuplar els dits,  darrere del poble de Pinoso o El Pinos en direcció sud-oest esta el “Cabezo de la Sal”, explotació salinera. I al sud de la nostra posició Salinas, poble on havien antigues explotacions de sal.

  

            Tornem arrere per visitar la cova “Caliente”, el nom li ve perquè ix una corrent d’aire calent del fons de la cova, ens equipem de casc i frontal i dins, no es molt fonda i en cap moment hi ha símptomes d’angoixa, el seu fàcil accés ha fet que les persones hagen trencat les estalactites, una llàstima perquè en uns minut s’han destruït una obra de la natura que ha tardat milers d’anys en formar-se, fem una ullada breu unes fotos a les zones mes curioses de la cova i continuem caminant. A la dreta tenim la vall de Salinas – El Pinos, com hem comentat abans, ara ens dirigirem al observatori de Laurel, on podem gaudir d’una panoràmica impressionant, davant tenim un crestaria de la que no sabem el nom. En un lloc indeterminat hi ha una cova, i me ha dit el guia que no divulgue l’ubicació i així evitar que la destrossen, casc i frontal i baixem a la mencionada cova, la baixada amb cura pues no es fàcil baixar, una meravella de la natura, formacions de estalactites i estalmites, i tota mena d’altres figures formades al llarg de mil·lennis que l’aigua, algunes semblen boles redones que quasi perfectes, un pilar gruixut que impressiona per la seua altura, els diferents colors de la pedra, els amagatalls, la covqa es estreta i alta en algun lloc el casc ha evitat algun colp al cap. L’eixida dificultosa però salvable amb l’ajuda dels companys.

 

            Parem a dinar i algun plugim ens recorda que pot ploure, un company telèfon en ma consulta les alertes de pluja i sembla que estem rodejats per les nuvolades que ens envia “Felix”, nova borrasca atlàntica. Dinem i seguim avant, un pujada ens porta per la creta de la serra de Salinas, en dirección al punt mes alt “La Capilla”, d’una alsaria de 1238 metres, anem crestejant la serra i tenim que salvar un desnivell, “aquí tenemos unes matas de Boj (buxus sempervirens), podeis oler el aroma tan agradable que desprenden!”, comenta el guia, efectivament una fragància ens envolta. Baixem i entrem a un bosquet de carrasques, tortes i de figures curioses, ara anem avall per una senda ven marcada per ratlles blanquí-verdes (Sender Local), baixem depresa i anem camí de la cova “del Lagrimal” i ara una xicoteta descripció:

 

 “La cueva del Lagrimal está situada en la Sierra de Salinas, entre Villena(Alicante) y Yecla (Murcia). Se han hallado en ella restos desde el mesolítico hasta la Edad Media. Tiene unos quince metros de boca, veintiocho de profundidad y cinco de altura. Se abre en un escarpe vertical de más de veinte metros. Un plano normal a la línea divisoria dejaría la zona de la boca en término de Yecla y el interior en el de Villena.

Se realizaron en ella dos campañas de excavación, una a finales de 1955 y otra en julio de1956, que pusieron de manifiesto cuatro niveles claramente estratificados:¹​

·         Nivel IV:mesolítico, contiene microburiles, escasos microlitos geométricos, abundantes laminillas de borde rebajado y conchas perforadas

·         Nivel III: neolítico de cuevas sin cerámica cardial. Contiene hojillas de borde abatido, un mayor índice geométrico, brazaletes de concha, abundante cerámica lisa y cuatro fragmentos adornados con líneas finamente incisas

·         Nivel II: eneolítico, disminuye el índice de hojillas de borde abatido y sigue aumentando el de microlitos, pero hay ya cuatro puntas de flecha bifaciales, hachas pulimentadas, brazaletes de concha, cerámicas lisas, trozos de un colador o encella, cinco fragmentos con adorno acanalado y dos punzones de cobre, uno de ellos con su mango de asta. Se trata del último nivel de ocupación de cueva por los habitantes prehistóricos.

·         Nivel I: moderno, gran cantidad de restos medievales.¹​

La cova impressiona, de boca ampla i alta, de poca profunditat, pensar que mfa unsw milers d’anys aquest abric servia per a viure algunes famílies, el guia ens mostra una planta de “beleño” i algunes altres planta de tipo rupícola i ha hi mateixa podem gaudir de la microreserva de flora “de la cova del Lagrimal” i que hi han unes quantes especies prioritàries a protegir: Centaurea antennata i Sarcocapnos saetabensis, Jasonio-Teucrietum thymifolii, Helianthemo-Thymetum piperellae, Centaurea antennata y Sarcocapnos saetabensis.

 

            Deixem arrere la cova i comencem a baixar, els núvols continuen tapant el sol i deixant el dia gris, la pluja no fa acte de presencia, baixem entre pins i ens dona temps a xarrar, de la zona de Cinqueterre al nord del port italià de La Espezia, pobles encisadors penjats de cales meravelloses i altre llocs del mon. Estem aplegant al final de l’etapa ei el guia ens senyala unes quantes orquídies, “son las menos bonitas de la especie, però son las primera en florecer!”, en uns minuts apleguem a la casa del guarda i venen els acomiadaments, “fins a l’altre, i esperem que no siga prompte!”. Ara la tornada a casa ens queda 1 hora i ½ de viatge, ha valgut la pena la ruta, hem de pres coses noves, descobert paisatges nous i com no l’inestimable companyia de la gent de la Penya La Sarganta i La Granota.

El nombre es leve:

viento entre pinos, tréboles,

viento entre juncos.

(M. Basho)