Hui
en som multitud, però primer que res deixar clar una cosa “Les 3 Gracies” no te
res a vorer amb el quadre “Las tres gracias” de Pedro Pablo Rubens.
“Les
3 Gracies” es una ruta senderista organitzada per el “Club d’atletisme Els
Coixos” de Carlet, es una ruta molt dura i puja a tres cims, el primer es
“L’Ave” de 952,45 metres, el segon “La Colaita” de 821 metres i el tercer
“Matamon o Quencall” de 34o metres.
A
les 5 ½ del mati estem a la poble de Carlet on amb un autobús eixim cap al
poble de Dos Aigües o Dos Aguas, i a l’altura del kilòmetre 67 de la carretera
CV-580, ens deixa l’autobús i a les 7.10 minuts iniciem la marxa, per caminal
de terra i degut a les pluges d ’aquestos dies prou fangós, tenim que anar vorejant
el camí de vegades degut al xarcos que hi ha al camí, al principi el ritme
fort, els guies capdavanters els 2 Pepes van tirant del grup prou nombrós, es
una ruta no apta para “novatos”, de fet hi ha dos rutes, la “A” que pujarà als
tres cims i la “B” que farà la ruta vorejant els cims i de vegades caminarem
junts. Caminem per la “Vereda Reial de Castella”, ruta de transhumància per la
que anirem uns 17.8 kilòmetres.
Els
dos grups anem agrupats i com sempre algun retardat va acompanyat per un membre
de l’organització, cosa que es d’agrair, no es per falta de forma física, una
pedra a la sabata, un necessitat fisiològica, unes fotos al paisatge, etc. La
pujada es continua sense cap de treva, com he dit abans el ritme viu, “pareix que la ruta estiuenca va funcionant!,
diu un company, “en sembla que sí, he
mirat preus en hotels de la zona i alguns no volíem llogar-nos una habitació
per una nit, i desprès de comparar preus el grup que ens organitza la ruta es
mes barat, perquè entre el desdejuni i el sopar!”, diu un altre, “ja he vist els tracks i no tenen cap de
dificultat, la ruta mes llarga es d’uns 17 kilòmetres, i no hi ha forts
desnivells!”, comenta el guia habitual que hui es deixa portar. “Estàs gravant la ruta?!, diu un
company, “per supost que sí!”,
contesta. Conforme anem guanyant altura anem veient el paisatge que ens envolta
a l’esquerra de la ruta tenim la “Foia de Bunyol” i part de la “Ribera Alta”,
l’embassament de “Forata” esta lluent com un espill i destaca entre el verdor
dels camps de cultiu, a la dreta de vegades podem vorer cap a la zona de Cortes
de Pallas.
En
l’autobús el guia del grup “dels Coixos”, en ha explicat el programa, el grup
“A”, pujarà a l’Ave i el “B”, vorejarà el cim i ens trobarem a les 10 del mati
aproximadament a les 10 en “Les Cases del Collao”, en gaudirem d’un esmorzar
preparat per l’organització
Fa un vent molt fort de fet els
plats preparats per esmorzar volen de tant en tant i tenim que falcar-los entre
ells, la casa ens dona refugi de la ventisca.
A les 9.50 hores els del grup “B”
estem a la “Casa del Collao”. Estan preparant el esmorzar, la primera faena
hidratar-nos en sucs, desprès vindrà la cervesa , el vi, el cafè. Per esmorzar
tenim entrepans de tomaca amb tonyina i olives, coca amb carn-salà, formatge i
xoriço. I per tancar cafè. 1/2 i a caminar. Poc a poc van aplegant els
senderistes de la ruta “A”. Aprofitem per esmorzar tots junts i desprès cadascú
seguirà la ruta per un barranc i a l’altura d’un poste d’alta tensió ens
dividirem, a la dreta cap a Matamón i la resta per el barranc de Pablo cap a
l’àrea recreativa dels Tres Pins, on dinarem.
“Ara pujarem per el barranc de la Solsida,
fins aplegar al plans, caminarem per la Vereda Real de Castella, antiga ruta de
transhumància”, diu el guia, creuem la carretera i per un barranc i senda
estreta, de mal caminar degut a un tub de formigó vell, i un tub nou de PVC, no
ens deixa mantindre un ritme de pujada, de tant en tant algú s’esvara al esta
la pedra humida i també el tubs. La fila va estirant-se, els capdavanters
porten un ritme endimoniat, son es que van a pujar a les “Tres Gracies”, la
resta anirem vorejant els cims. Poc a poc anem pujant, la zona es va cremar fa
uns anys, el foc comença a Cortes de Pallas i arrasa el poc bosc que havia el
matoll baix, poc a poc va recuperant-se, algun pi menut es deixa vorer, hi ha
gran abundancia de romer, argilaga, llentiscle, i demes mates típiques del
mediterrani. Amunt, sempre amunt, un membre de l’organització tanca la fila, “el primer any que férem la ruta vinguérem
des de Carlet per les crestes de l’esquerra, i desprès baixarem a la senda per
la que anem ara, va ser molt dura!”.
En aplegar al plans les vistes
son impressionants, a la dreta “La Canal de Navarres” i el so cavó del Xúquer,
i la ruta que baixa des de “La Font Alba” fins a la base de rec C-9, vella
coneguda nostra, davant allunyat “Matamón”, següent punt de la ruta. Un vent
molt fort i endimoniat que va estar a punt de tombar-nos, van tindre que
falcar-nos amb el bastons per evitar que ens tirarà a terra, un membre del grup
a gitar i s’agafa a una pedra, degué entrar-li por per les fortes ratxes de
vent. El membre mes major del grup es va agafar d’un company mes jove i fort
per evitar que el vent el tirarà a terra. Anàrem cap a la dreta buscant unes
fites que ens porten a la Vereda,
desprès de la pujada es d’agrair el bon xafar, degut a les pluges tenim que
anar per la vora, ja que per el centre esta ple d’aigua i molt xafat per el
ramat de bous que hi ha per la zona.
La
senda es ondulada, prompte perdem de vista als capdavanter, la resta anem
agrupats, augmenta el ritme, i dona peu a les converses, un company va coixo, “que et passa?”, li preguntem. “rampa!”, diu, un company trau un
aerosol i li banya la zona lesionada i poc a poc es recupera. Fem un descansa
per a beure i menjar fruita i fruits secs i recuperar al ressagats. Un membre
estrena bastó i no li ha llevat l’etiqueta, “que
vas a tornar-lo?, no t’agrada’t?, les bromes no paren, “no pense tornar-lo,
entre el basto i el pantalons m’han costat 16€!”, contesta, “si saberen que les
sabatilles que portes als peus no son barates, caurien de cul!”, li diu un
company, “les tinc 9 anys i he fet molts trails i estan intactes, ara en
dedique a caminar, ja no estic per fer carreres de muntanya!”, contesta.
En
aplegar a un creuer, el guia crida als capdavanters i es diu que esperen que hi
ha un grupet de ressagats que volen pujar a Matamon, a la dreta veiem una línia
de senderistes prou allunyats, van de camí a pujar per les “dents de l’Abuela”,
que es con coneixen les línies de pedres, prompte van a fer una trepadeta de
nos res i de ha hi al cim no queda res.
El
grup B, continuem cap al “Corral de Conill”, on ja començarem la baixada cap al
barranc de Pablo i el pou de “La Colaita”, xarrem de la senda de l’estiu, una
companya que ha fet la major part de la ruta diu que es una meravella, va
gaudir com una xiqueta, i li va quedar un bon record!”, comenta un company, “el preu esta prou ajustat, pues van
comparar preus d’altres hotels i no eren tan barats com pensaven, i altre no
volien allotjar-nos per una nit!”, comenta un company, anem avant per el
barranc de “Pedro”, “mireu a la dreta
l’allau de terra i pedres a la dreta!”, un riu de terra i una pedra gegant
marquen el lloc. En l’alt de la muntanya pareix que algo es meneja iens queda
el dubte de que sí son persones o pedres, poc a poc anem eixint del barranc,
trobem a dos parelles de caminants, “bon
dia!”, saludem, “Buenos dias!”
contesten avant i a l’esquerra veiem una senda de pota que puja per l’esquerra “a la setmana vinent ja estem mirant on va!”,
diu el guia del grup, a la dreta veiem una serp multicolor, son els companys
del grup “A”, “tardaran al menys ¼ d’hora
mes que nosaltres pues tenen que rodar!”. Anem a bon ritme ara per pla,
trobem el vehicle dels caminant, “algo
baix per anar per a questos caminals!”, diu un company, “amb cura es por passar!”, diu un altre,
“mira ha hi les marques que han deixat el
baixos en la terra!”, seguim avant, allí esta l’àrea dels Tres Pins, on
dinarem, anem de presa, a bon ritme, els descans i el menjar estan ha hi.
En
aplegar bevem i en un no res a menjar, el menú diferent: Coques tapades de
tomaca, pimentó i tonyina, entre pa de tomaca i pernil, salmorra, coca de
botifarra i seva, fruita, vi, sucs i torta de formatge, un plaer per als sentis
i per acabar cafè. Revisió dels peus, canvi de calcetins, unes fotos de record
i un xicotet descans i a caminar, ens que l’ultima “Gracia”, eixim per la dreta
per camí asfaltat, poc a poc anem rodant la mole, “per on pujarem?, no estem anat massa a la dreta i cada vegada anem
allunyant-nos de Matamon!”, diu un company, ”tranquil poc a poc anirem a l’esquerra i pujarem per el barranc del
Xol, esta entre les dos muntanyes i al final anirem a la dreta i eixirem a la
senda de Catadau!”, anem per caminal de terra i travessem una zona de matorral
baix format per argilagues i algun pi jove, “aneu
amb cura i no xafeu el pinets!”, de sobte “ai, ai açò punxa, en fa mes mal que parir!”, diu una jove, “tranquil·la les argilagues no punxen, sols
acaricien!”, diu un company, “agarra
a la teua filla i porta-la als gegantets!”, diu una veu, passem per davant
de la “Casa del Metge”, mobles bells baix del porxat, “molt abandonada per en cas de pluja es un bon refugi!”, diu un
company; anem avant, deixem la pista i travessem un camp d’oliveres, en travessar
un barranc, comença la part dura.
La
pujada sinuosa, per damunt de les pedres, de mal xafar, amunt sempre amunt,
seguint les fites posades abans, “ai, ai,
que me punxe!”, diu la jove, “tranquil·la
la nostra penya es diu L’Argilaga, pues li tenim molt d’amor, sols acaricien i
no punxen!”, diu un company. El barranc de vegades te molt de desnivell i
cal fer alguna trepada, “per on esta
l’eixida?”, pregunta un company, “ha
hi davant, no apleguem dalt, girarem a la dreta i aplegarem al peu de la senda
de Matamon, al cim sol hi ha 15 minuts!” comenta el company, “jo no puje!” diu un company, “jo tampoc, a l’altra!”, eixim de la
senda i apleguem al creuer, “aviseu de
que ja estem ací, i que vinguin arreplegar-nos!”. Comencem la baixada,
gaudim de la vista de la Ribera Alta i la Baixa, l’Horta Sud, l’Albufera amb
l’aigua marejada i de color amarronat, anem de
presa, un xicotet desnivell i veiem el final de la ruta, saludem als
diferents membres del grup que van aplegant, pugem al cotxe i cap a Carlet, el
gps ens indica que hem recorregut 35.5 kilòmetres, cansat i contents. Ens
espera un berenar, beguda fresca i com no entrega de diplomes i regals, ens
acomiadem i fins a l’altra- Des de aquesta pagina web, volem donar les gracies
al Club El Coixos, gracies per l’organització, per la companyia, el bon fer, i
com no per el menjar típic de la zona i sobre tot per la coca de mantega.
Gracies!
No hay comentarios:
Publicar un comentario