24/03/2018 La senda de les pintures rupestres i el fossils (Alfarp)

            Hui en som 5 caminants al esta a prop de cases, no cal matinar, cafè i marxa, ens dirigim ala poble d’Alfarp a la subcomarca del Marquesat, anem buscant pintures rupestres. Puntuals ens trobem a l’Alcudia i desprès a Carlet, una vegada junts anem cap al destí, deixem els cotxes a la gasolinera que hi ha a la carretera CV-520, ens equipem i a caminar.

 

            Fa vent fort però al caminar per dins del barrancs no es molestarà, davant de la carretera hi ha un caminal i comencem la senda, una companya ens acompanya desprès d’estar recuperant-se de greu lesió, “ja tenia ganes de vindre i probar la meu recuperació, he bici estàtica i xicotets recorreguts, ara vorem com estic, vullc estar preparada per a la ruta d’estiu!”, comenta, anem avant cap amunt, un lleuger desnivell ens porta a l’entrada al barranc “Bonico”, de vegetació densa i molta ombria, les pluges dels últims dies ha deixat la senda de bon caminar, anem avall per la senda, “sabeu on esta el desviament a les pintures?”, pregunta el company, “no trobe el waypoint al gps!”, contesta el guia, “ja el trobarem, hui no tenim molta presa!”, comenta un altre.

            Primer eixida per vorer una font excavada a la roca, es fonda i ben excavada, el soroll de l’aigua que cau gota a gota, per demes no te mes importància en la sequera que estem no es d’estranyar que caiga alguna gota. Tornem al barranc, “per ací havien unes basses per a regar camps de tarongers!” comenta un company, “per que es veu ja fa temps que estan perduts, ara no vindria ningú a collir la taronja, en els temps que en la producció d’un tarongers es pagaven uns quants jornals no era de estranyar que es cultivaren ací dins tarongers!”, comenta un altre. Tenim a la vista el enreixat del abric on estan les pintures, “por on estarà la pujada?”, pregunta un company, “a la dreta segur, ja la trobarem!”, diu un altre, anem avant per dins del barranc, “ací a la dreta hi ha una senda!”, diu un company, entrem a la senda que poc a poc va buscant la corba de nivell, no hi cap dificultat en pujar, anem cap a la dreta per una senda sense marcar i ha hi tenim la reixa que protegeix l’abric, “ha hi estan i algun graciós ha volgut deixar la seua empremta a la pedra, son pintures esquemàtiques llevantines!”, diu un company, “quants anys poden tindre?”, pregunta un company, “de 7.000 a 10.000 anys?”, contesta un altre, “quant anàrem a visitar les pintures del abric de Voro a Bicorp, demanarem les claus a l’ajuntament i entrarem, segons calculen esta al voltant dels 7.000 anys!”, comenta un company, “Mireu sembla una cara, hi ha dos forats per als ulls i un altre per a la boca!”, comenta la companya, fem unes fotos i contemplen pintures de milers d’anys d’antiguetat. Ara una xicoteta explicació, segons wikipedia:

“Alfarp cuenta entre su patrimonio histórico y artístico con unas pinturas pertenecientes al arte levantino. Están situadas en el Barranco de la Falaguera, paraje de extraordinaria riqueza botánica y paisajística. Dichas pinturas fueron descubiertas a principios de los años 80 de manera casual por unos niños, fueron catalogadas por el catedrático de Prehistoria de la Universidad de Valencia, Valentín Villaverde, que realizó también los primeros calcos.

El Barranco de la Falaguera posee tres abrigos de piedra calcárea en un estado regular de conservación. En el primero destacan las pinturas, con marcado carácter naturalista, y representaciones de cérvidos. El segundo tiene restos de pintura, posiblemente de una figura humana. En el tercer abrigo las pinturas rupestres representan motivos fusiformes.

El llamado arte levantino, consiste en representaciones humanas o de animales, en escenas de caza o rituales de pequeño tamaño, plasmadas en cuevas o abrigos naturales. Sus autores son grupos de cazadores recolectores asentados en las zonas de la sierra contiguas al litoral, donde a su vez habían florecido las primeras comunidades neolíticas.

El 2 de diciembre de 1998 después de varias sesiones de trabajo de la XXII reunión del comité de nombramientos de la UNESCO, organización internacional que gestiona las actividades relacionadas con la cultura, celebrada en la ciudad japonesa de Kyoto, fueron declaradas Patrimonio de la Humanidad. En 1999 La Consejería de Cultura, bajo la coordinación de Rafael Martínez, director del Museo del Barranco de la Valltorta de Tírig, se encargó de colocar unas rejas para protegerlas de acciones vandálicas.

La Falaguera es un paraje que, además de las pinturas rupestres, incluye algunos yacimientos arqueológicos, posee gran cantidad de Pelecipodos (ostras). También es un paraje de gran riqueza medioambiental.”

  

            Desfem el camí i anem cap a la segona font, “es de construcció molt curiosa i ara la boreu!”, diu el company, en aplegar a la font Veiem que de bona factura, “ es una excavació prou fonda de tipo mina i ha hi podeu vorer manissetes blanques i l’arc fet de rajola massissa. Podria servir per arreplegar aigua per a la font de l’Almaguer?, qui sap?”, comenta el company, foto de la font, “esmorzem?”, diu un company, “mes avant hi ha un lloc prou bou per esmozar?”, diu un altre, seguim avant un centenar de mestres i apleguem a un rogle d’ombra baix d’un garrofer, gaudim com sempre de l’esmorzar, dels fruits secs i de la fruta fresca, “ha hi en eixia casa abandonada va viure uns quant anys un holandes, vivia a soles i un dia va desaparèixer, torna a casa?, no heu sabérem!”, comenta un company, “com podia viure a soles per ací!”, pregunta un company, “l’aigua la tenia prop, la llum d’una placa solar i poques necessitats!”, contesta un company, “pregunteu al company, pues ell va viure una experiència semblant!”, diu un altre, “vaig viure una temporada llarga a la zona de la Font de la Figuera, en condicions semblants i al final la soledat va deixar sentir!”, contesta l’al·ludit, tornem arrere, “ara anirem cap a la font de la Falaguera!”, diu un company que fa de guia pues coneix molt be les rodalies, ja que transita moltes vegades amb bici de btt.

En un no res tornem a la senda i eixim per el costat d’una urbanització de cases menudes i antigues, apleguem a la font on hi ha una imatge d’una verge, l’ermitori que  esta fet de pedra del terreny i esta ple de closques fossilitza-des d’ostres, fem fotos i seguim avant, un home esta omplint unes marraixes d’aigua d’una aixeta, “es bona per beure?”, pregunta un company, “no es potable!”, contesta. “Fa uns anys al poble de Benifaio havia un home que anava venent aigua d’aquesta font per tot el poble, tocava una campana i les dones eixien a comprar-li l’aigua, eren altres temps!”, comenta un company

 

            Fem una pujada un poc pronunciada i entre en la zona on hi ha abundants fòssils d’ostres, de vegades soles i de vegades agrupades, “gireu la vista enrere i gaudi del paisatge, l’Albufera esta molt moguda!”, diu un company, “quina vista mes bonica, es pot vorer fins al Montgo, tenim la serra de Corbera, la muntanya de Cullera, La Ratlla”, diu la companya, “eixe es el Benicadell?”, pregunta un company, “si, i darrere a la dreta el Montcabrer, i al fons Aitana!”, contesta un altre; anem veient les closques per la senda, “abans açò tenia que ser el fons del mar i algun moviment d’una placa tectònica va alçar el terreny i queda al descobert!”, comenta un company, “per la zona hi ha les restes d’un poblat iber, i segons m’han comenta a prop d’uns garrofers, i gual passem per el costat i ni el veiem!”, comenta un company, “ha hi veig un grup de garrofers, vaig a donar-li una ullada!”, comenta, “sols he vist un munto de pedres i res mes, a lo millor no es, qui sap!”, comenta el company, “allà lluny hi ha una zona d’on se treien ossos de dinosaures, quant era jove vaig coneixer a un home que al baix de sa casa tenia una bona col·lecció d’ossos!”, comenta un company.

Seguim avant i tornem al creuer on comença el barranc “del Bonico”, anem cap amunt seguint el track, i tenim que tornar arrere pues hem passat de llarg l’entrada a la senda, “ara anem a la zona de clivells!”, comenta el company guia, els clivells han fracturat la muntanya, uns llargs i plens de matolls, altre mes recents i prou fondos, hi han amples, altes estrets, “els que viuen ha hi baix a la urbanització no estaran tranquils, pues un xicotet terratrèmol podria fer caure la muntanya!”, comenta un company, “cert!”, diu un altre, “mireu les roques de ha hi baix, ja fa temps que van caure!,també hi ha un cabres, de segur que s’han perdut del ramat, pues no, han baixat i esta en un abric on tenen una safata amb aigua”, diu la companya, fem fotos dels clivells i un company gastan una broma fa palanca amb una rama, “vaig a vorer si puc tombar la pedra!”, no dona temps a immortalitzar el moment, apareix el somriure en les cares, deixem la zona i continuem, “conec una baixada que ens portarà fins a la carretera i de ha hi al cotxes!”, comenta el guia.

 

Seguim la ruta cap avall i en un creuer una cinta de plàstic, “no passeu, Conselleria de Medi Ambient”, “ hi ha prou senyals d’eixe tipus per la zona, pues estan deixant créixer la vegetació i tapar les sendes que se han obert per el transit de les persones i de les bicicletes!”, comenta un company, seguim avant i al fons veiem la carretera i la gasolinera; en un no res estem al encreuament i amb cura anem per la vorera prou ampla, unes flors de cap de moro ens criden l’atenció, foto i avant, apleguem als cotxes i final de ruta, “bevem una cervesa fresca per recuperar les sals minerals?”, diu un company, “fet!”, es la resposta.