Hui
en som 8, com sempre als llocs de costum, eixim cap al poble de Bocairent a La
Vall d’Albaida, de camí trobem un banc de boira, així que el dia de no donara
peu a fer fotos.
A
les 8 del mati estem al punt d’eixida, hem aplegat fins a la redona on esta el
monument a la manta de Bocairent, a la 3ª eixida enfilem el carrer a la dreta i
aparquem.
Aquest
es el punt d’eixida i de tornada, primer que res un cafè i fem marxa cap amunt,
el primer tram per asfalt, el grup esta un poc endormiscat, i com sempre el
company que fa de llebre tira cap amunt, “estan
dormidos o que?”, diu el company, de tant en tant ens girem i el grup va la
seua. S’acaba l’asfalt i entren en camí de terra, “per ací ja hem passat un altra vegada!”, comenta el guia; la senda
de bon caminar va fent-se estreta, a l’esquerra una font va deixant caure un
filet d’aigua, hi ha que recordar per si de cas un altra vegada anem curts
d’aigua i tenim set.
Deixem
el camí ample i entrem en senda, el grup va llevant-se la roba d’abric i
apareix la manega curta, el dia emboirat, “hui
no podré fer moltes fotos, la boirina no en permet traure imatges clares!”,
comenta el guia, fotògraf i cronista de la penya.
La
senda es sinuosa i sense cap dificultat, poc a poc pugem entre bosquets de
carrasques, en aplegar al barranquet “fem
foto de grup!”, diu el guia, “esperat
que posse de perfil!”, diu el bromista del grup, anem cap amunt, “hay mucha subida?”, pregunta un
company, “una vegada apleguem a la
carretera anirem girarem a l’esquerra i anirem per la falda de la muntanya!”,
comenta el guia; apleguem a la carretera i el “quitamiedos” ens talla el pas, “el votem i enfilem la senda?”, diu el
guia, “d’acord!”, contesta un company, “he per ací, que ha hi esta la senda!”,
diu un company, enfilem una pujada d’asfalt entre pins que ens portarà al “Pla
de les animes”, anem a l’ombra de una pineda, “que bonito, hoy no tendremos calor!”, diu un altre company, unes
ullades de sol fa que la gent es posse crema protectora i apareixen tot tipus
de barret, “jo mel posaré mes avant!”,
diu un company, curt de monyo. Anem planejant per senda ampla i de bon caminar,
“foto de grup, ací en el clar!”, diu
el guia “aquí que esta lleno de romeros
en flor y una aliaga!”, diu un company, “aquesta
planta es una argilaga?”, pregunta una companya, “si, es la planta que li dona nom a la penya!”, diu un company, “jo de perfil i per la cara bona!”, diu
un company, seguim avant i poc a poc anem baixant el desnivell, “buenos dies!”, ens diuen uns altres
senderistes, “bon dia!”, contestem, “vais en sentido contrario!”, diuen, “no, vosotros si que vais en sentido
contrario!”, esclata un company, “de
donde sois?”, pregunten, “d’Alzira,
Carlet, Alberic, de la Ribera Alta!”, es la resposta.
Apleguem
a un creuer i girem a la dreta, ja anem cap avall, “he fet unes quantes rutes molt interesant, una d’elles un barranc a
prop de Pego, però te que ser quedant-se a dinar!”, diu una companya, “podíem fer-lo un dia d’estos!”,
contesta un company, “val, ja parlem!”. Contesta,
“y el Penyagolossa para cuando?”, diu
un company, “aneu dient dies!”,
contesta el guia, “fa olor a carn i
embotit torrat!”, diu un altre, “es
de veres!”, diu un altre, “som
nosaltres!”, diu una veu que eix de darrere d’una tanca, “hi ha per a uns quants mes?”, pregunta
un company, “no, sols per a nosaltres!”,
contesta la veu aguaitant per darrere de la tanca.
Apleguem
a un camí ample de va per la vora de la carretera, “La xitxarra”, indica un
cartell, resulta ser la via verda “Muro del Comtat – Villena – Jumilla”, creuem
la carretera per la redona, amb molta precaució i enfilem un camí de terra que
va cap amunt, “esmorzem?”, diu un
company, “clar que si, ja es hora,
busquem un lloc adequat!”, contesta un altre, “ha hi , en el rastell!”, diu el guia, “ahi no, que es un nido de serpientes!”, diu un altre, “ ha hi dins hi ha una taula i bancs de
pedra!”, diu un company. Dit i fet a esmorzar, gaudim dels entrepans, dels
fruits secs, del cafè tocat, de rollets d’anis, un plaer per als sentits.
Seguim
avant cap a una pujada, i mirant el gps tenim que girar cap a la dreta, un vell
amb un “vespino” ens avança, “recorde un
dia que anàvem el company i jo amb la bici de muntanya per un camí de terra i veiérem
un bassal d’aigua i pensant que no era fondo el creuarem, resultat fins al
genoll en aplega l’aigua; en això que venia darrere un home amb moto i el gos a
la cistella no li diguérem res i allà que va l’home, el gos i la moto dins del
bassal, nosaltres primer que res traguérem al gos, i l’home ens dia a mi no m’ajudeu?,
al final traguérem al home i a la moto, ens riguérem molt els tres i sense enfadar-nos
i com amics seguirem el camí!”, ens compta un company entre risses.
Girem
a la dreta i seguim per un camí de terra, un cartell a l’esquerra “en venta”, “quien
va a comprar un terreno por aquí!”, reflexiona un company. Seguim avant en
grups, gaudint del paisatge, el dia continua amb boirines i poques fotos es
poden fer, “mira arrere, ha hi tens la
Blasca!”, li diu el guia a una companya, “bona senda férem per pujar al cim!”, contesta. “Quant anem a la serra d’Espada i gaudim de
les cireres dels camps abandonats?”, diu una companya, “encara falta, pues l’any passat anàrem a finals de maig!”, comenta
un company, “aneu dient dates!”,
contesta el guia. S’acaba el camí ample i entrem en senda estreta i de caminar
un poc dificultosa, “como llevas el Trabajo?,
te ha afectado la reversión?”, pregunta un company, “de momento no, cuando salga el concurso ya veremos!”, contesta,
anem per una sèrie de pujades i baixades, que fa frenem un poc el ritme, l’ultima
pujada ens porta a una senda plana que voreja un barranc, “els gps indica que hi ha covetes!”, esclata el guia, “ha hi en veig dos!”, diu una companya, ara farem una descripció:
“Las
interpretaciones de estas cavidades han sido muy diversas, a través del tiempo,
(cámaras sepulcrales de épocas antiguas, graneros, cenobios visigóticos…) y
difíciles de datar, por falta de materiales arqueológicos, inscripciones u
otros datos. Después de diversas prospecciones arqueológicas llevadas a cabo
por el MAOVA (Museo Arqueológico d’ Ontinyent – la Vall d’Albaida), –aún no
completadas–, se puede asegurar de que se trataba de graneros-almacenes de
seguridad, realizados en época andalusí (hispano-árabe), que servirían a
determinadas comunidades campesinas de las proximidades, muy probablemente de
ascendencia bereber. Parece que es un modelo de granero trasladado del norte de
África (los tazaghin del alto Atlas, por ejemplo).
Hipotéticamente,
su funcionamiento debería ser remotamente parecido al de un almacén colectivo
bereber o agadir, al menos para el grupo mayor de les Covetes dels Moros.
Corresponderían a un momento muy preciso –aún por determinar con exactitud–,
probablemente entre los siglos X- XI.”
A una companya la bota se ha des
pegat i necessita una reparació per poder seguir el camí, un roll d’esparadrap soluciona
l’emergència, mes avant un cartell ens indica que hi ha un aqüeducte anomenat “de
la Frontera” i per baix un mes antic, fem una ullada per vorer l’obra, que
creua un barranc prou fondo, a partir de ha hi una sèrie de casetes d’obra van
per el costat de la senda, que poc a poc es transforma en camí d’asfalt, entre
al poble, a l’esquerra hi ha una creu i girem a la dreta, estem dins del poble,
anem avall seguim el track, “tindrem que
pujar cap al pont per anar als cotxes!”, comenta un company, “no fara falta pujar al pont nou, baix hi ha
un altre que s’anomena de Sant Blai!”, contesta el guia, en un no res estem
al pont vell i sols ens queda pujar fins a la carretera, creuar per el semàfor i
acabem al senda, “bona senda i millor dia!”, es el comentari generalitzat, “quant kilòmetres?”, pregunten, “uns quinze!”, contesta el guia. Fins ací
la ruta.
Caminante no hay camino
Caminante, son tus huellas
El camino y nada más
Caminante, no hay camino
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
Y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar
(Antonio Machado 1875-1939)
No hay comentarios:
Publicar un comentario