05/05/2018 De Manuel a l'ermita de Santa Ana per la font Amarga

            Hui en som huit caminants, com sempre cafè i marxa; anem cap al poble de Manuel on començarem la ruta que ens portarà a l’ermitori de Santa Ana.

 

            Deixem els cotxes al pàrquing del poliesportiu del poble, que esta al costat del l’antic aquarterament de l’exercit. Iniciem la ruta per davall de la carretera i entrem en l’esplanissada al lloc anomenat “la paret de les bales”, on antigament feien practiques de tir els soldats fins a no fa molt anys, de fet el germà d’un company encara va fer ha hi practiques de tir. Deixem a la dreta una tanca que rodeja una zona plena de Limonium mansaneatianum, “L'ensopeguera de Mansanet (Limonium mansanetianum) és una espècie de planta de la familia Plumbaginaceae. Es tracta d'un endemisme valencià restringit als municipis de Xàtiva, Manuel i Castelló de la Ribera.. Creix sobre argiles guixoses del Keuper i altres substrats guixosos, amb suficient humitat i en posicions assolellades, generalment en vessants poc inclinades”.

            Deixem la planura i ens endinsem en el bosc típic del mediterrani; pins, llentiscles, romer, timonet, etc., pugem per uns escalons de fusta i una barrera de troncs plantats per evitar el pas de les bicicletes d muntanya, primer objectiu “La paret del moro”, la restauració pensem que ha segut desafortunada, però es una opinió. A continuació baixem per una costera i davant veiem un altra pujada, serà la tònica de hui, pujar i baixar, en aplegar dalt la boirina no ens deixa fer fotos panoràmiques sols les properes ¡esperem que al llarg del dia escampe!, diu un company. “Per on queda la casa del teu amic?”, pregunta un company, “veu la casa vella que hi ha davant, pues darrere!” contesta el company; una baixada i girem a l’esquerra, “ara anem cap a la font amarga?”, pregunta un company, “sí!”, contesta el guia, “pues hagueren pogut vindre travessant la muntanya!”, contesta el company.

 

            Anem vorejant la muntanya i deixem l’asfalt i entrem en un caminal de terra que va en paral·lel al camí, “millor terra que asfalt!”, diguem xarrem de tot un poc, “jo, ja fa un temps vaig vindre a la font amarga i en vaig banyar el cap a vorer si en creixia el monyo i vaig quedar igual!”, comenta un company, “també es cert que les aigües de la font tenia fama de curar les malalties de la pell!”, comenta un altre. En aplegar a la font amarga fem un tast amb precaució i no es amarga resulta ser alcalina o al menys així pareix. Girem a la dreta per una pujada de terra i entrem en un caminal asfalta que porta a les casses disseminades per la muntanya, “aquesta pareix abandonada!”, comenta un company, mirant una escala d’obra que porta a la casa, “pareix que siga l’entrada de la porta per al servei!”, comenta un altre, de broma; al girar la corba veiem l’entrada principal de la casa i per al cotxe, “cert, tenies raó!”. Seguim avant i ja tenim davant l’ermitori, anem per caminals i sendes de terra, passem per el costes d’una pedrera abandonada, “pareix quars!”, comenta un company “no, es mineral d’algeps!”, comenta un altre, una pedra prou gran ens deixa vorer les diferents capes del mineral. “Per el que queda podíem esmorzar dalt a l’ermita?”, diu un company, “d’acord anem bé de temps!”, comenta un altre. Pugem la carretera i a la dreta veiem una barbaritat que ha fet algun salvatge, bosses ples de gespa, terra i demes elements orgànics, “podria haver buidat les borses i la matèria orgànica s’haguera barrejat amb la terra, i ara el plàstic tardarà anys en degradar-se!”, comenta un company, “poca intel·ligència ha tingut el subjecte!”, comenta un altre.

 

            Caminem a bon ritme, apleguem a un caminal, “per ací podem acurtar la senda!”, diu un company, una paret quasi vertical ens espera, pugem cap a dalt cadascú al seu ritme i la veritat que en un moment hem avançat un bon tros, creuem un camp treballat i sempre per la vora, davant tenim l’ermitori, i tenim que pujar per l’asfalt, en un no res estem dalt, una “rosa del vents” tallada en pedra, ens indica la situació dels diversos pobles de la Ribera, La Costera, ciutats estrangeres i capitals d’altres nacions, foto de grup a la porta de l’ermita. Fem una ullada al diferents pobles i intentem identificar-los, alguns els identifiquem per les seues característiques i altres per intuïció. Ara a gaudir del esmorzar, que el tenim ben guanyat

 

            “El viatge a Cordoba un exit!”, comenta un company, “cierto y yo no pague entrada a la mezquita porque soy cordobes de nacimiento!”, comenta un altre, “quieres decir que si yo nazco en Valencia y vivo en Cordoba pagaré entrada!”, pregunta un company, “si señor”, contesta el cordobes de naixement i valencià d’adopciò.

 

            Desprès de re pondre forces, anem cap avall, anem, ressona un crit, “HOY ES SABADO!, HOY ES SABADO!”, diuen uns company amb alegria, desfem el camí i ara anem cap a l’esquerra, travessem camps treballats i que no han sembrat, altres estan plantats de tarongers, anem a bon ritme, “cap avall les mer........també redolen!”, diu un company.

            “Per a vorer meravelles no es precís fer molts kilòmetres, perquè tenim moltes rutes a prop de casa!”, comenta un company, “cert, jo busque sendes tot lo mes a una hora de cotxe, excepcionalment i sempre que siga molt interessant ens podem allargar a 1 i ½ o dos!”, comenta el guia.

 

Poc a poc tornem a la font amarga, entre pedreres d’algeps abandonades i no restaurades, son ferides a al terreny, la deixem a la dreta i passem per una zona on hi ha Limonium, esta delimitat per una tanca, per advertir la presencia de les herbes, seguim avant i per una xicoteta costera entre al bosc de pins, “pareix mentirà que aquesta estiguera tan a prop de casa i no el coneguérem!”, comenta un companya, “una meravella!”, diu un company, “per a mi es la primera vegada que vinc per aquesta zona i de veritat que estic gaudint del paisatge!”, comenta una companya.

Eixim del bosc i apleguem a la “paret de les bales”, estem al final de la ruta, “fem una cervesa en el bar del poliesportiu?”, diu un company, “sì”,es la resposta generalitzada, “el 19 podiamos hacer la ruta del agua en Chelva?”, diu un company, “si, jo la busque i la prepare!”, comenta el guia. Una nova ruta per a la Penya, de bon caminar, a prop de casa i una meravella per al sentits.