Canvi
de plans d’última hora, deixem de costat la ruta per Beniarbeig i anem a La
Costera, concretament a Xàtiva. Hui en som 5, quedem a la font dels vint i cinc
dolls, punt d’eixida.
Anem cap amunt per
un carrer i “a la dreta”, diu el guia
de hui, anem per un carreró que dona a l’antiga muralla la travessem i entre a
una senda ampla que va vorejant-la, “ a
l’esquerra esta la zona d’escalada de la Penya Roja, ruta on en vaig iniciar
l’escalada”, a l’esquerra tenim el anomenat Castell de Xàtiva, la senda de bon caminar, en un no res
apleguem a l’ermita de Sant Josep. “Ací
estava l’antiga porta d’entrada a la
fortalesa de Xàtiva per on va entrar el rei Jaume I, en rendir-se els moros”,
comenta el guia. “Les muralles fins on
aplegaven?” preguntem, “si mireu cap
a la ciutat i es fixeu podeu vorer que el murs van fins a l’Albereda, totes les
vivendes son baixes; i no es pot fer cap de construcció mes alta del que hi ha
dins de la zona delimitada entre l’Albereda i el primer mur!”, contesta el
guia.
Esta fortificación tiene sus orígenes en una
construcción ibérica que aprovechaba una de las partes más altas
de la montaña en este punto (Castillo Menor). Los romanos, posteriormente,
al conquistarla, añadieran en el otro punto elevado que presentaba la montaña una
segunda fortaleza que se comunicaba con la anterior (Castillo Mayor). Ambas fueron
reformadas por los árabes, que además ensancharon
la muralla, hasta hacerla coincidir prácticamente con la actualmente conocida. Después,
con mayores o menores reformas, estas murallas y el castillo afrontaron la conquista
de Jaime I, la rebelión
de las Germanías y la guerra de Sucesión,
pero la base del conjunto arquitectónico fue esta.
Después de la conquista de Jaime I y la creación del
Reino de Valencia
el castillo cumplió la función no solo de defender la ciudad sino de prisión de
Estado de la Corona de Aragón.
Así entre otros prisioneros célebres allí estuvieran: los infantes Alfonso y Fernando de
la Cerda, nietos de Alfonso X el Sabio;
Jaime de Aragón, conde de
Urgel; Maroto Ugolen,
comendador de la Orden de San
Juan; el marqués de Oristán; Martín Díez de Aux,
Justicia de Aragón;
Pere Quixal, abad de Poblet; Didac
de Borja, hermano de Francisco de Borja
y de Fernando de Aragón, duque
de Calabria.
Durante casi toda la existencia del Reino de Valencia,
el Castillo de Játiva y la misma ciudad fueron una plaza muy importante para este.
El motivo era que Játiva era la entrada natural desde el Reino de Castilla y, por lo tanto, era un punto
clave en el control del reino. Si bien es cierto que con la unificación de las coronas
hispánicas (que no de los reinos), este papel disminuyó de importancia, el hecho
de que continuara siendo una prisión de Estado durante el siglo XVI y que Játiva
era la capital de la Gobernación allende el Júcar y la segunda ciudad del Reino,
hicieron que el Castillo continuara jugando un papel importante hasta la guerra
de Sucesión.
Durante casi todo este tiempo se la consideró una de
las mejores fortalezas no solo de la Corona de Aragón, sino de toda la península.
Así, en una confrontación convencional y con una buena guarnición y provisiones,
resultaba inexpugnable. Por un lado, el que da a Bixquet, es decir, en el interior
montañoso de Valencia, desde donde era difícil que viniera un ataque, los dos castillos
de Játiva estaban protegidos por los acantilados de la sierra Vernisa, mientras
que por el otro, los atacantes debían superar el juego de murallas: en primer lugar
una muralla principal que protegía toda la ciudad, y en segundo lugar varias murallas
secundarias. Superado eso, quedaba la dificultad de entrar en la fortaleza, ya que,
al tratarse de dos castillos y no de uno, los defensores podían retirarse al segundo
si veían perdido el primero.
Seguim avant i trobem
a la dreta les restes d’una vivenda mora, amb una faixa de pintura amb dibuixos
geomètrics característics d’eixa cultura, a l’esquerra tenim l’ermita de Sant Feliu,
d’estil “església de la reconquesta”.
Apleguem a la carretera
que puja al castell, la creuem i segui cap a la nevera, “aquesta es del segle XVII
o XVIII, junt a la cava d’en Miquel, la del Voltor a la serra de Mariola es dient
de Xàtiva ja que aquest poble era el propietari d’elles”, diu el guia, “per on s’entra
a la cava” pregunta un company, “per baix”, contesta el guia, “en la vall de la
Murta hi ha una cava redona però el sostre es de planta quadrada, per baixar al
fons hi han uns forats a la paret per posar esglaons i baixar al fons que xafar
la neu i desprès traure-la”; comenta un company, “no es estrany que hi hagueren neveres en eixa època pues va haver una xicoteta
glaciació”, comenta un altre, seguim
avant i apleguem a una zona on hi ha gran nombre de pedres grans, “son el resultat d’un terratrèmol que afecta
a la Costera”, comenta el guia “El
terremoto del 23 de marzo ocurrió alrededor de las 6:15 de la madrugada, después
de copiosas y fuertes lluvias. Al terremoto del día 23 siguieron oscilaciones menos
violentas, hasta el día 2 de abril, fecha en la que un terremoto tan fuerte como
el anterior destruyó casi por completo lo que quedaba en la zona. Los efectos devastadores
se extendieron sobre los pueblos de las gobernaciones de Játiva y Montesa, según datos de los historiadores Antonio
Cavanilles, Carlos Sarthou y el cronista Teodoro Llorente”. “va afectar
al castell?”, pregunta un company, “afecta
mes al castell de Montesa al esta damunt d’una mola de pedra i el va sacsar molt
mes que al de Xàtiva!”, comenta el guia, travessem un barranc i enfilem la pujada
a La Pregonera, que ens portar
a la Creueta, desprès de beure
el trajecte a google eart el resultat que ens dona es distancia: 602 metres,
pendent:34.9%.
Anem cap amunt la pujada
dura, molt pareguda a la pujada al Puig-Campana, de tant en tant ens reagrupem,
hi ha que pujar amb les cames, el braços, al final hi han unes cordes per ajudar
amb la pujada, les cordes son d’agrair. En aplegar dalt esmorzem a l’ombra de creu,
“la mare d’un amic meu en dia que jo era poc
creient i joli dia que coneixia tots les creus de la Ribera i altres comarques!”,
diu un company.
Esmorzem de bona gana,
mirant el paisatge, “es espectacular, en un
dia clar podríem vorer la mar!”, comenta el guia, gaudim del paisatge, “vos he fet carregar amb els arnesos i cordes
per si de cas, es la primera vegada que puje aquesta serra, ara anirem per la cresta
de la serra Vernissa, ha hi davant tenim el vèrtex geodèsic!”, comenta el guia,
enfilem la creta, ara per damunt ara per baix, no es perillosa, seguim uns punts
de color verd i que son de fiar, algun tros un poc aeri i altres per la part baixa
de la cresta, avancem a bon ritme, sols en alçar la vita tenim podem vorer el Penyo
de Vallada i fins i tot El Capurutxo
de la Font de La Figuera, abans d’aplegar en un ferro han posat un gorro del Pare
Nöel , ha hi ens fem foto de record.
Anem de baixada, “ a l’esquerra tenim Bixquert, zona de xalets
de Xàtiva”, diu el guia, la pendent es forta però gens perillosa, “al davant tenim el Penyo de Sant Didac!”,
diu el guia, “la casa que hi ha baix esta
habitada?”, pregunta una companya, “si,
a l’estiu fans us d’ella!”, “esta nova,
l’han reformat o l’obra l’han fet de manera il·legal?” diu una companya, “la casa ja fans anys que estava ha hi!”,
diu el guia, a la part de baix estan fent una batuda de porcs senglars, baixem de
presa, a la senda hi ha una cova menuda, la curiositat ens pot i tres membres guaiten
a vorer com es; esperem al peu de la senda xarrant de tot un poc, “ha resultat interessant?”, preguntem, “es curta i no te cap d’interès!”, contesten.
“D’ara en davant tenim que anar amb cura,
pues la zona esta plena de sendes que no porten a cap de lloc, les han fet el veïns
per passejar per la zona!”, diu el guia, anem per zona plana i de bon caminar,
a la dreta tenim un camp de cítric, “les teles
eixes que hi ha als bancals son para parar el vent?”, pregunta una companya,
“si!”, contesta un company versat en l’agricultura,
apleguem a un creuer, “anem a la dreta, sí
seguim per l’esquerra aniríem al Port de Bixquert!”, comenta el guia.
Seguim per l’esquerra
i entrem en una zona d’ombria que fa goig, “
a l’estiu caminar per aquesta zona te que ser una meravella!”, comenta una companya,
“de segur que sí, es la primera vegada que
vins per aquesta zona!”, les senyals de porcs senglars son abundants, la terra
esta llaurada, a la dreta tenim xalets envoltats de pins, es d’agrair l’ombra que
fan. Girem a l’esquerra i entrem a un camí de terra, a l’esquerra tenim el castell,
“el mur que tenim davant a l’esquerra de la
muralla era per evitar que entrarem per eixa cresta estan restaurant-lo, a la dreta
podeu vorer un andami!” comenta el guia, “el forats que hi ha a la paret podrien ser per fixar andamis i fer el murs?”,
pregunta un company, “podria ser!”, contesta
el guia, seguim avant fent fotos a les muralles imponents, ens reagrupem a l’ombra
d’una olivera, “ ara anem a fer l’ultima pujada
de la ruta, la senda ens portarà a la porta del Socor, diu la tradició que mai es
pot tancar!”, comenta el company, pugem a bon ritme , la pujada en zig-zag,
en uns minuts apleguem a la porta, esta oberta, “entrem en silenci, el mur es gros
i en angle recte.
En eixir del túnel
estem al castell, anem cap ala dreta i anem de baixada, apleguem a les portes del
castell, i busquem el pany, “ací tenim el
vell, la clau es gran!”, diu un company, “han fet trampa ací esta el mes moderns!”, comenta un altre, en
eixir per la porta del castell anem cap avall; “ara anirem a vorer la cova de les Gotetes!”, comenta el guia, “d’on ve el nom?”, pregunta una companya,
“ es un aljub que s’omplia al filtrar-se l’aigua
de pluja i què a del sostre, ara esta seca però jo la he vist plena d’aigua i el
sostre ple de gotes!”, comenta el company.
Deixem arrere la
cova, “ara anirem a la cova dels lleons,
diu una llegenda urbana que dins de la cova tenien lleons i tiraven als
cristians per alimentar a les besties, tot això en temps del moros!”, seguim
baixant per senda de terra i tornem a la zona de les ermites, girem cap a la
dreta, “ara anirem per un altra porta que
hi ha al mur i que ens portarà mes amunt d’on hem començat la ruta!”, tenim
a l’esquerra el mur i a la dreta camps cultivats, “des de ací podem vorer millor la Penya Roja, pujàvem per eixa mena de
clivell, el primer equipava la via, i l’últim arreplegava el claus i fixacions,
desprès baixàvem per eixe embut que hi ha a la dreta, la primera vegada es va
fer de nit i gracies a uns xicons que estaven allí ens indicarem la ruta de baixada,
no portàvem llanternes!”, comenta el guia, apleguem als cotxes i ens
acomiadem. L’opinió generalitzada es que hem gaudit de la ruta i del dia, Fins
a l’altra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario