04/05/2019 De la Murta a la segona “Orella del Ase”, passant per la “Creu del Cardenal”

            Hui en som 8 caminants, aquesta peña es molt oberta, la gent va i ve, ningú pregunta mai, “perquè no venies”, etc.

 

            Hem recuperat a una companya i tenim noves incorporacions, com sempre cafè i marxa, per a mi es un repte pujar a la “Segona Orella del Ase”, la primera vegada ens quedarem als peus un company i jo, pues no veiem l’accés per a coronar el cim, de açò ja fa uns anys.

            El guia de hui ha pregat que no gravem la ruta i la pugem a “Wikiloc”, per a evitar que la ruta tinga un paregut amb el carrer”Colom” de Valencia en època de rebaixes. Deixem el cotxes al pàrquing i ja hi ha vehicles de gent que ha matinat per fer esport, “bon dia” saludem a corredors de fons i de trail que venen per a fer algun circuit dels molts que es poden fer.

            Enfilem l’entrada al paratge de “La Murta”, encara no han posat el control de visitants, anem a bon ritme, “quines ganes tenia d’eixir a la muntanya amb vosaltres!”, diu una companya, “anem a vorer si anem ve de temps i podem si podem fer el circuit Creu del Cardenal, Segona Orella, Canal, Cavall Bernat, Pla de Pouet i tornada a la casa de La Murta!”, comenta el guia de hui. La pista principal es un anar i tornar de corredors de trial, de fons i un etcètera molt llarg, “eixes sendetes que ixen a dreta i esquerra que pareix que no porten a cap de lloc, que son?”, pregunta un company, “possiblement son per anar a fer alguna necessitat!”, contesta el guia. Anem en grups xaara que te xarra. “Com tens el genoll, li diem a una companya, “he anat al fissió i no tinc res, i el dolor a desaparegut!”, contesta.

            Deixem a l’esquerra el monestir, i enfilem les primeres pujades, “por aqui tuve una discusión con un personaje que carecia de educación, iva con un perro suelto que más parecia un oso, y se le planto a mi hija pequeña, y le dije que los perros se deben llevar con correa, y me decia que no era peligroso, que yo le pusiese la correa a mi hija, pues para el su perro era como su hijo!”, diu company; els comentaris que ferem mes val no escriurer-los en aquest blog.

            Anem pujant per la pista, cadascú al seu ritme, en aplegar a poste indicador, girem a la dreta i enfilem la pujada cap a la Creu del Cardenal, anem cap, gaudim de les vistes, la “Vall de la Murta” als peus de “la Creu del Cardenal”, a la dreta “el Cavall Bernat”, a l’esquerra el “Pas del Pobre”, al fons “la Ribera”, una meravella!, anem pujant poc a poc, ens reunim al “Pas de Sant Sofi”.

            Trobem de tornada a tres corredors, “es la segona vegada que ens creuem, on aneu?, els preguntem, “anem pujar al Cavall Bernat per la torrentera!”, contesten, “ja ens direu com esta pujada desprès de la pluges!”, els diguem, “vos pegarem un crit!”, contesten.

            Girem a la dreta i anem buscant la falda de “la Creu”, “pugem?”, ens preguntem, “seguim avant!”, diu el guia, anem per la cresta, a l’esquerra a la Ribera Baixa, a la dreta la Ribera Alta, davant la “primera Orella”, a l’esquerra el “Cingle Blanc” i la “segona Orella”; en aplegar a un pi gran que es on es puja a la “primera Orella”, parem a esmorzar, gaudim de dels entrepans, de la fruita, de un glops de vi, del dolç, del cafè; tot un plaer per als sentits; recordem a companys que sols han fet una ruta amb nosaltres i que no tornaren, per diverses raons, no entenien les bromes, la filosofia de la Penya.

            Estem al mig de la senda, i ens creuem amb senderistes que baixen de la “primera Orella”. Desprès de esmorzar continuem buscant la senda que porta a la segona orella, el guia s’orienta mes per la vista i l’experiència, no porta pgs, trobem la senda i anem avant anem per la falda de la primeraorella, a la dreta tenim la Vall de la Casella, La Vall d’aigües Vives, mes allunyat el Benicadell, el Montcabrer, La Costera, a l’espatlla La Ribera, anem mirant on posem el peus, anem per terreny poc trillat, baixem un tros i tornem a pujar, guaitem per un mirador i baix tenim la Ribera Baixa en tota la seua extensió, tornem a baixar i davant tenim l’orella, “per on pujarem?, ens preguntem, “el millor serà aplegar a la base i desprès poc a poc pujarem, primer a la dreta, després a l’esquerra i per últim enfilarem la pujada fina, a l’altra banda hi ha una bústia amb un llibre de firmes”, en aplegar al peu iniciem la pujada, en alguns trams drets i assegurant el peus, en altres a la gata meu, primer punt guanyat, segon punt a l’esquerra, la pujada difícil però no complicada, segon punt acabat, ara ja va de bo enfilem l’ultima pujada i davant tenim el vèrtex geodèsic, punt i final de l’ascensió.

 

Fotos dels voltants, un company i una companya s’han quedat baix, dos caminants que no coneixem han fet cim, ens fan la foto de record, “por donde se va a l’ouet?”, pregunta un d’ells, “es complicado llegar, no hay una ruta definida, tienes que ir siguiendo la ladera, i cambiar de la lado, luego tienes que ir por una cresta, però un dia que no llueva o haga viento, pues el paso es muy estrecho!”, li explica un company, “jo el vaig fer fa un parell d’anys i es complicat, son atrevits, jo no aniria mai a soles!”, comenta un company, un dels dos “jo me vuelvo!” ens dius, un company li comenta a l’altre atrevit, “puedes hacer un tramo y tantear el terreno, y otro dia vuelves y vas viendo la mejor forma de hacer la ruta!”, li comenta el company.

“Ara ve el difícil, baixar!”, diu un company, iniciem la tornada i baixem poc a poc, en alguns trossos cul a terra i allargant la cam, en un temps breu en reunim al peu de l’orella, “jo pensava que costaria mes baixar!”, reflexiona un company en veu alta, “baixant amb cura no es gens complicada!”, diu el guia, tornem arrere, ara mes tranquils, hem coronat el cim, “jo crec que no tornaré!”, diu un company. Girem la vista arrere i veiem que el que havia dit que tornava ens segueix els passos, de l’altre ni senyal, no el veiem, nosaltres a la nostra, dos company que tenen presa, van davant, la resta al nostre ritme, gaudim de les vistes.

En aplegar al creuer, anem cap a la creu, a la banda de baix, un grupet de caminants, van per una senda no recomanable, “per la falda d’on estem i per la ruta que be del pas del Pobre, el millor es no passar, pues es una zona de nidificació d’aus”, comenta un company, “perquè no es posen cartells advertint i recomanat no passar a l’època de posta i cria?”, diu un company, “tu creus que farien cas de l’advertència?”, contesta l’altre, “no se!”, contesta el segon. “Tenim un altre problema, els aficionats que es claven per llocs dificultosos sense tindre experiència, i desprès hi ha que rescatar-los!”, comenta el guia.

Anem per la cresta en direcció a la Creu del Cardenal, ens trobem amb el grupet que bé per baix, saludem i seguim avant, deixem la Creu a la dreta i comencem a baixar, anem xarrant poc a poc, baixem per una senda moltes vegades recorreguda, gaudim de les vistes de la vall, a l’esquerra el Cavall Bernat, “deixarem la pujada al Cavall per la torrentera per un altre dia”, comenta el guia, el grup va estirant-se, en un no res estem baix, ens reagrupem i anem cap al monestir; anem xarrant de les noticies del moment la política, dels resultats; dos companys s’han avançat, tenen presa.

Un riu de gent va cap amunt, famílies amb xiquets i xiquetes, gaudint d’un dia de primavera; estem a un lloc encisador, la vall de la Murta o també conegut per la vall dels Miracles, el segon nom li ve per la gran quantitat d’herbes medicinals que poblaven la vall. En aplegar a l’entrada, “quin número teniu?”, ens pregunten, “hem entrat abans de les 8, i no en tenim!”, contestem, en aplegar al cotxes, ens falta un company rezagats; “estava parlant amb el vigilant i fa uns dies entraren mes de mil persones!”. Ens acomiadem fins al dissabte vinent. La ruta dura, qualificada com a difícil, hem tornat sencers i el repte aconseguit.