30/05/2015 Benissiva - La Foradada

           

 Senda anual de la Penya, anem a la vall de Gallinera, terres morisques per excel·lència, el municipi el formen 8 nuclis urbans que estan al llarg de la vall el pobles son: Benirrama, Beniali (seu del Consell) Benissiva, Benitaia, la Carroja, Patro o Alpatro i Llombai, gent treballadora que ha creat en un verger les seues serres, destaquen el conreus de la cirera i els cítrics, i també camps de seca. Hui en som 11, cafè i marxa, no tenim molta presa i el temps acompanya, carretera avant fins a Oliva, de camí a Pego, passem l’Atzuvia i entrem a la vall, en aplegar a Benissiva, lloc un deixem els cotxes i cap amunt, passem el nucli de Benitaia, alguns o algunes van abrigades i en les primeres pujades roba fora, fa calor, i el dia acompanya, corbes a dreta a esquerra, mirem el cirerers i ja han collit el fruits, sempre en queda algun a les puntes de rama, estan madurs i de bon menjar, xarrem, cadascú a seu ritme i amunt, hui tenim quatre cans, la família creix, en els primer moments es barallen entre ells, sols estan jugant.

23/05/2015 Alboi – Cova Negra – Estret de Les Aigües Embassament de Bellus – La xopa

            Hui en som 12, anem cap Alboi pedania de Genoves, anem a recórrer la ribera del riu Albaida, com sempre cafè i marxa, arrepleguem a la gent de Carcaixent en el lloc habitual de reunió, tenim dos noves incorporacions ¡ BENVINGUTS!, saludem al personal i allà anem. Hui tenim sort no tenim a la vista cap de control, en cas de fer-nos  un control eixirien bombolles de la llet del tallat. En un no res apleguem al llavador i deixem el cotxes, ens encaminem per dins del poble i anem cap a la cova Negra, encara no portem ¼ d’hora un despistat, el esperem 10 minuts i com no ve seguim avant, al estar en una zona habitada no hi ha cap de perill, no som irresponsables, pareix que no tenia ganes de caminar, seguim avant i apleguem a la cova.

            “La Cova Negra és un una cova al terme municipal de Xàtiva, a la vora del riu d'Albaida (també conegut com a riu d'Alboi) i que és coneguda internacionalment per ser un important jaciment arqueològic. Allà s'han trobat restes dels darrers humans de Neandhertal que habitaren Europa. A més, la Cova Negra és un Paratge Natural Municipal declarat per acord de la Generalitat Valenciana el 31 de març del 2006. Aquest paratge natural de 57,18 ha se situa en l'estreta vall formada pel riu Albaida, en travessar els relleus de la serra Grossa, a l'eixida del denominat Estret de les Aigües. En el meandre més ampli que forma el riu Albaida, a l'altura del pic del Paller, s'observa la Cova Negra, denominada d'esta manera per l'aspecte negrós de les seues parets.

           

16 - 17/05/2015 "Las Torcas" d'aigua i seques (Cañada del Hoyo)

Dia 16. En som 10, després de dinar arròs melós amb ànec, conill i boletus, descansem un poc i anem cap a Valdemoro de la Sierra (Cuenca o Conca), poble situat a uns kilòmetres de Valdemorillo, tornem sobre els nostres passos anem cap al paratge de “La Laguna”, no sabem com es, el guia ens guarda una sorpresa. Aquests dies son tot sorpreses i molt agradables, en aplegar a un àrea recreativa molt neta i agradable a l’ombra dels xops, estem a la vora del riu Guadazaón, afluent del Cabriol, la sorpresa es agradable, un espectacle per al nostres ulls, acostumats a vorer l’aigua sempre canalitzada i conduïda, per braçals o canals, regadores, filloles, vorer l’aigua lliure xorrant per una cascada ara menuda per en època de pluges prou gran en causa una bona impressió.

          

  La cascada te una part seca, la part central l’aigua brolla en abundància, la pedra toba esta desgastada per els milers de litres d’aigua que cauen amb força, passegem a la vora de la caiguda i poc a poc pugem cap a la part de dalt, on veiem l’aigua córrer per un rierol, corre lliure, el naixement esta a prop i el borem un altre viatge, ara gaudim de de la natura, en alçar el cap a contrallum veiem les llavors del xops volem a grapats, d’a hi venen les al·lèrgies que castiguen al ser humà, fotos i mes fotos, a la vora de la caiguda, “posat a hi, posat tu, ara jo” tot un gaudir del moment, fent poses de pel·lícula, altres en parella per guardar el record, baixem per sendes esgarrifoses cap a un passeig a vora riu i allí anem, sense presa, assaborint el moment, la senda estreta, el riu corre amb força, hi ha llocs on a l’estiu se por nadar, més be banyar-se, la sos palma de muntanya plena de plantes florides, el expert ens comenta que es tòxica i en quantitat fins i tot verinosa, provoca diarrea, la mirem i no la toquem.
           

16/05/2015 Penyarroya - Las Corveteras

            Hui en son 9, hem anat a la Muntanya de Conca (Cuenca) a recórrer nous paratges, l'aloja ment bo, hem fet nit a poble de Valdemorillos de La Sierra, a l'hivern et de 35 a 40 habitants, els cens diu que en te 83, en el ple de l'estiu reunix als 600, la diferència entre les xifres, es dona per que acudixen els fills, filles, nets i netes dels, descendents dels antics habitants del poble que han emigrat cap a altres llocs, buscant la millora de les seus famílies. El poble esta penjat d'una formació rocosa que s'anomena  “Las Riscas”, una espècie de costelles en punta, que dona una imatge molt peculiar a la serra xicoteta que rodeja en  poble. Al poble es tot empinat, pujar, baixar es tot un exercici gimnàstic. El restaurant esta al antic ajuntament a la "Plazeta" del poble, lloc de reunió, d'esplai, on va el fruiter, el forner, mercat ambulant. 

            La falta de negocis, els preus dels cereals, la desaparició de les ajudes als cultius, l'abandon de les terres, a portat a estos pobles de la Serrania a l'emigració cap altres llocs, en uns anys estaran despoblats o casi despoblats. En deprés una paraula nova en el argot del poble “zopeteo”, o siga anar a l'era a vorer les estreles, per cert la nit convidava a passejar per el carrerons deserts del poble, xarrant i sense presa.

            De bon mati desdijuni per agafar forces i a la senda, el guia, que no es el habitual ens porta al costat del riu Cabriol, molt allunyat del Xúqer de on som i vivim el membres de la penya. Llarg es el recorregut del riu, travessa les terres castellanes fins arribar al encontre del Xúquer al terme de Cofrents.

             El punt d'eixida es pot acurtar uns metres, ja que hi ha un altre punt de eixida, on tambe es pot aparcar. La senda comença amb bon peu, la muntanya neta, algun matoll de jara solt i sobretot abundancia de espigol o lavanda o espliego  Els pins llargueruts, sense problemes, els paratges son impressionants per l'abundància de especies autòctones, carrasques, roures, gallers, jara etc, anem avant per pista forestal, el guia ens diu que aixi serà tota la senda excepte algun tros que anirem camp a traves. Gaudim dels arbres monumentals, ties os com llapisseres clavades en el sol, una meravella, xarrem i anem cap amunt, no tenim presa per aplegar a la residencia temporal, un company lesionat va al seu ritme, gaudint de la natura, ara un rierol sec, i no fa molt de temps corria l'aigua, ara muntanya a traves, enllaçant pistes, poc a poc anem pujant cap al cim del Penyarroya, el punt mes alt de la nostra senda, tota la senda es de bon caminar, ara d'arena, ara de pedres de rodeno, roges amb molts matisos de color, conforme anem pujant el paisatge canvia, les diferents tonalitats del verd del camps de cultius, dels boscos de pins, dels xops vorejant el riu. 

           

09/05/2015 Alboi (Genoves) Senda Andalus - La Solana - Portet de llucia - El Palmeral

            Hui som 7, i com sempre cafè i marxa, anem camí d’Alboi pedania de Genoves, viatge tranquil fins aplegar a un control de la G.C., el agent molt simpàtic al vorer la pinta del ocupants del vehicle, per cert conduïa una femina (pantaló curt, samarretes de colors,etc), ¿ a córrer ? ¡ no, senderisme!, ¡ aneu en cuidao a vorer si vos piquen les rantelles!, no hi ha dissabte que no ens trobem amb un control de alcoholèmia, nosaltres tranquils, no es paren mai, sols hui com anècdota.

             Deixem el cotxes al apeadero de Genoves-Alboi, a l’ombra d’uns arbres, i que agrairem al tornar, d’allí mateixa enfilem la senda que va per la vora de la via del tren; com sempre cap amunt; el ritme fort, no fa calor però enseguida les samarretes estan xorrant, es un puja-baixa prou fort. Foto al pont i girem a l’esquerra, pugem cap amunt cap a “La Raconada”, no tenim temps de xarrar. Ara una baixada “ que raro, ¿ara baixem?” els escèptics raonen, ¡ no pot ser, baixem!, en zig-zag i cap a la dreta per un escalons i pugem per la senda que voreja el barranc del Llop, un poc pedregosa però de bon caminar, cap amunt, algú diu ¿queda molt de pujar?, “ hui no es molt dura, ja estem casi dalt”, a bon ritme cap amunt, en un no res estem a un replà que fa la senda i anem cap a la dreta a buscar “El Mirador”, però a ell no aplegarem, un altre zig-zag, ¡ aneu mirant a la dreta, te que haver un senda”, algú crida ¡ ací esta!, la marquem i cap amunt, es curta, i en un minuts estem a la cresta de La Solana, divisòria estre les comarques de la Vall d’Albaida i La Costera, les vistes impressionants, a la dreta la Costera i fins i tot se pot vorer la Ribera, a l’esquerra la Vall d’Albaida i els cims del Benicadell i el Montcabrer, el embassament de Bellus, es com una taca a les terres seques. Anem per la cresta en direcció al Portet de Llúcia, punt on seguirem cap amunt, anem depresa, son les 9 i ½, veiem un corredor i li preguntem ¿falta molt per la Palmeral?, ¡ algo mes de ½ hora!, encara que es retardem decidim esmorzar al bar de la Xopa.

            Sols pensem en una Cerveza ben freda a l’ombra dels xops, anem de presa ara cap avall, de moment s’han acabat les pujades, recordem l’anècdota “trobarem una parella amb una situació compromesa” el somriure en fa recordar el fet, pobra parella, ell i ella no podien pensar que algú estiguera a 8 del mati per la muntanya, sols quatre bojos com nosaltres.

            En aplegar al Portet, cap amunt, sols ens queda una pujada, ¡animo que açò esta fet! Apleguem a una creu de fusta i cap avall, s’han acabat les costeres, avall anem, no tenim presa, la senda pedregosa i amb molta terra solta, mirem on posem el peus per no es guillar-nos, un paronet per fer un glop d’aigua, arrepleguem als companys, i avall, xarrem de situacions personals que no venen al cas, el company veu de moment el futur de moment bo, però sempre hi ha que estar a la guaita, per si de cas, la senda gira a poc a poc a la dreta, estem a la zona del “Palmeral”, ara seguim per el costat de la via del tren de la línia de Xàtiva-Alcoi, els atrevits la voregen, els altres algo allunyats.

01/05/2015 El Montgo

            Hui som 7, fem marxa sense cafè, esta tot tancat, es festiu i la gent vol descansar, hui anem cap al Montgo, altra muntanya mítica de la Comunitat, la penya esta partida, alguns per compromisos familiars han optat per fer senda el dissabte dia 2, van a recórrer el barranc de l’Infern al terme de Favara, altres estan al Pirineus, i altres desapareguts, de bon mati i ja fa calor, esperem que no ens castigue molt. Comencem la ruta amb un poc de retard, ens hem passat el desvio per anar a la pedania de Jesús Pobre. En aplegar una colla de gent de totes les edats, va a pujar al Montgo per el barranc de l’Hedra, lloc per on tornarem al punt de partida. Un poc d’asfalt i anem amunt, un poc d’asfalt i enseguida una senda empedrada i de bon xafar, i que dura poc.

            Anem amunt per senda pedregosa i de pedra solta, el primer kilòmetre la pendent es del 10,67%, no esta gens mal, el segon del 14,36 es fa notar, el ritme bo i xarrant, de tant en tant fotos, darrere  de dreta a esquerra tenim Ifach, la serra de Bernia, El Carrascar de Parcent, La Vall de Laguar amb els tres poble encara-mullats a la serra; el Cavall Verd, i fins al Monduver, les vistes de les platges de la Safor i del poble de Dènia son impressionants, Cullera al fons, una meravella per al ulls.

            Apleguem al creuer del “Coll de Pous” trobem un grup de gent jove, que van de camí al Montgo, ens fan unes fotos i avant, tot el camí anirem fent canvis, ara davant, ara darrere, ens comenten que la pujada per el “Raco de l’Ull de Bou” es molt perillosa, ells han agarrat una variant, anem avant, ens aconsellen per esmorzar el ùnic pi que hi ha a la senda, Apleguem al pi, i res esta ple de que hem vist al mati, busquem ombra i la poca que ens dona un olivastre l’aprofitem.

            El esmorzar com sempre bo, va fent calor, hui les temperatures pujaran prou, dema seran mes altes, agraïm el llevant quant bufa, després del cafè seguim, continuen passant gent, estrangers i tot, el Montgo “hui pareix el carrer Colom de Valencia un dia de rebaixes”, seguim avant i el grup que hem trobar en la pujada del “Coll de Pous”, ara baixen cadascú al seu aire “una jove diu ¿on esta el meu novio? Allà baix li contesten els amics ¿ara para que el vullc?,¡ no te cases xiqueta!, tot son rialles”, apleguem a la Creu de Dènia, el últim tram es pedregós en avarícia, de mal xafar, la vista sempre a terra, “, sols per les vistes val la pena pujar, t’oblides de tot”.

            Fotos i mes fotos, el paisatge impressionant, com el dia no esta molt clar, sols podem vorer els cims de les muntanyes d’Eivissa, una llàstima a l’altra serà. La primavera esta per tota la muntanya, tot florit, “cap de moro, gladiols salvatges, margarides, el romer, espígol, i altres plantes que no coneguem”, tot una meravella.

 Anem avall la gent continua pujant, es un riu, dia de festa, i ben aprofitat, anem a poc a poc a buscar el barranc de l’Hedra, sempre pedregós, la baixa empinada i no es perillosa, alguna culada i res mes, veiem a la nostra dreta el pi solitari ara vuit, fa calor, de tant en tant ens arrepleguem i aprofitem per fer un glop d’aigua, ens sembla que hui l’acabarem tota, la baixada en zig-zag, un company diu que es millor per on hem pujat, no trobem a ningú, el silenci es a tronador, en aplegar al fons del barranc, s’acaba el patiment, senda de bon caminar, i sols ens que dos kilòmetres per aplegar al cotxes, i tornarem a casa, però primer una cervesa ben fresca per llevar-mos el calor de damunt, l’aigua s’acabà, tindrem que portar-ne mes, en esta senda no hi ha fonts. ¿ On anirem la setmana vinent? Ja borem, on la fem, però segur que fem senda. Des-de la tranquil·litat de casa, podem comptar que hem tingut la primera pífia en 8 anys, una averia de cotxe, que ens a retardat un temps, però es tranquil·litzador, nom hem tingut cap d’accident digne de menció, tant de cotxe com a la muntanya. Alguna lesió menuda i sense importància.

¿Es primavera?
La colina sin nombre
se perdió en la neblina

Matsuo Basho (1644-1694)

24/04/2015 Circular dels voltors

            Hui anem cap al poble d’Alcoi, a la comarca de l’Alcoia, estan en festes de “ Moros i cristians” i dedicades a Sant Jordi, commemorem la derrota de Al-Azraq, en el 1276, (morint el propi Al-Azraq quant es trobava assetiant Alcoi), altra volta Al-Azraq “el blavet”, este personatge amb el rei en Jaume estan presents a l’historia del nostre país, no hi ha que oblidar la nostra historia, per a bé o per a mal.

            Hui som 16 i “Claudio” un gos nou en la plantilla, jove de 2 mesos, i ganes de caminar. Tornen un vells ami i no amic vells, recuperat de la seua malaltia i en bona forma física. La senda es la unió de dos mitges sendes, la primera part que va per el barranc del Cint i la segona que va per dalt dels penya-segats del mateix barranc.

            Com sempre cafè i marxa, no podem travessar el poble per estar en festes i agarrem la vora dreta per la zona industrial de “Gormaig” buscant la carretera de Banyeres de Mariola per aplegar al “Preventori” punt d’eixida. A les 8.20 começem la ruta en direcció al poble, prompte deixem el asfalt per entrar en una zona de pins, ben marcada i de bon caminar, veiem un “cementeri” de mascotes, miradors i llocs on poder assentar-se a vorer el paisatge. En un no res estem altra volta al asfalt i definitivament al deixem per entrar al barranc del cint, l’entrada impressionant, un tall a la muntanya tallat per les pluges al llarg de segles, la primera impressió es bona, la senda es un empedrat que de manera sinuosa va per dins del barranc, ara a la dreta, ara a l’esquerra, en passar la “porta” anem per dins d’un lloc meravellós, fresc, alcem la vista i tenim volant els voltors, els nius estan a l’esquerra del barranc en un penya-segats impressionants.

            Fem un descans per esperar a la jovenalla, en un estret del barranc i empedrat. Reagrupats seguim avant a la dreta un corral amb cabres, asses i uns quants gossos, a poc a poc anem pujant, mirem a l’esquerra i ens sobrevolen els voltors, fent el seus cercles característics, aprofitant les corrents d’aire calent que puja cap amunt (inversió tèrmica), la font de la “Teula” a la dreta, anem avant, xarrant com sempre en grups, el company malalt de la “ciàtica” no confondre amb una “asiàtica”, es recupera a poc a poc, hui es la prova, a estat ben malalt. Altre descans, i tornem a reagrupar-nos, uns glops d’aigua i girem a l’esquerra, seguim avant, deixem a la dreta un mas i ja podem vorer a la dreta el Montcabrer, estem dins del parc natural de la serra “Mariola”, un altre mas a la dreta i eixim a l’asfalt, son uns centenars de metres, camps de cereals, ametlers, oliveres i alguna carrasca aïllada, a l’esquerra bosc de pins, una pomera en flor ens convida a fer una foto a les xiques, un fondo preciós per una foto.

            Tenim el desvio a l’esquerra, i ens sembla empinat, mes avant a la mateixa ma tenim una pista que ens portarà dalt del penya-segat, girem a l’esquerra i es fa hora d’esmorzar, trobem un lloc que ni pintat, de cara al parc natural del “Carrascar de la font Roja”, el fondo impressionant, el esmorzar com sempre, el agarrem amb gana, no falta de res, vi, olives, fruita variada, cafè i com no “llaços de mel” i “boles de coco”.

            Ens trobem al mig de dos meravelles de la natura, de dos parcs naturals, i comencem a fer projectes, pujar al cim del Menjador, des-de Alcoi, la senda bonica i un poc dura; el punt de partida el cementeri, per l’antiga via de tren, ara convertida en una via verda, passant per el pont de les “Set Llunes”, buscant el “Raco de Sant Bonaventura -Els Canalons”, travessant el bosc de “carrasques” del parc natural. Esperem que els especuladors no entren a urbanitzar el parc. La deixarem per a la tardor.

            Costera amunt buscant “el canyet” o “muladar”, una tanca i un cartell a l’esquerra ens indica que tenim prop el lloc on comença la re-introducció del voltor comú (Gyps Fulvus) en estes terres. No podem entrar i seguim avant buscant els penya-segats, esperant que alguns d’ells alcen el vol i ens impressionen amb el sues 2 o 2,5 metres d’envergadura. “Claudio” esta cansat i el amo buida la motxilla i posa dins per a que descanse, ha fet 8 kilòmetres, no esta gens mal per un gos tan menut, li fem fotos a “Claudio” que ens mira des-de la seua atalaia, còmode va ell, a Darko no volem ni pensar si algun dia es lesiona, son al menys 18 quilos de pes.

 Ens creuem amb un grup nombrós d’excursionistes, jovenalla i algun adult, son castellano-parlants, ¡ bon dia!, ¡ buenos dies ! anem saludant, ara costera amunt, un descans per reagrupar-nos estem dalt de la zona on fan el nius i no tenim sort, no en veiem cap volar, però les vistes impressionen, veiem les serres dels voltants, seguim avant, veiem la creu de ferro on esta l’ermita de sant Cristòfol, les pujades mes grans s’han acabat, sols en falta una per aplegar a l’ermita i ja anirem de baixada. Fem fotos de diverses plantes no vistes en la ribera son parasites d’altres, en aplegar a l’ermita foto de grup, encara que alguns han decidit descansar en el encreuament de la senda, xarrem de mil coses, la mes cridanera es la treballadors i treballadores que no aplega a mileurista, cada vegada mes abundant, gent que no aplega a final de mes, aguanta en lo que pot, privant-se de les coses mes precises, un drama que els nostres polítics no veuen o no volen vorer.

 Anem avall, per la senda llarga, senyalitzada amb el “xiulet”. Baixada de bon caminar, hem optat per la baixada llarga i no per la curta i molt empinada, val la pena per evitar les lesions i algun esvaro, apleguem a la font i refresquem, la primavera esta posant-se de llarg en estos paratges, els arbres comencen a fer ombra densa, ja no son brots menuts; seguim avant i ja estem a prop del final, en la cantina unes cerveses fresques, i una xarrada, va fent calor ¿ on anem a la setmana vinent ? al ¡Montgo! pujant des-de la pedania de Jesús Pobre, alguns excusen la seua assistència, la festa del 1 de maig convida a fer algun viatge. Ens acomiadem, la gent te presa per aplegar a dinar en família, altres es queden a xarrar.

La mariposa revolotea

como si desesperara

en este mundo (Kobayashi Issa 1763-1828)