Hui som tretze, el dia promet calor, tornem a la Vall d'Albaida una vegada més, la vall dóna molt de si, l’intenció és fer una circular enllaçant uns quants trams del GR-236 o dels Monestirs i algun desconegut. Hui iniciem la senda des del mateix Llutxent, eixim en direcció al "Calvari" que ens porta al convent de Sant Doménech, eixim disparats sense donar treva, els xistosos comencen, "teniu l'arròs al foc", ¡no es pot ni beure! , cap amunt, camí empedrat i irregular, serà la nostra penitència. Ràpids, sense detindre'ns arribem al convent, veiem el paisatge, i com no el garrofer, arbre monumental de la Comunitat Valenciana. Foto del arbre, del tronc, de la penya i el arbre.
Tema l’expulsio de tres membres de la penya en unes jornades de germanor. Fa uns anys quan la penya estava composta de tres membres, vam fer la ruta Pinet - Convent de Sant Doménech, i creient que l'entrada al convent era per la xicoteta ermita en el costat esquerre, entrem i vam veure la xicoteta ermita, el soroll de les nostres bótes ressonaven més que les nostres paraules i qual va ser la nostra sorpresa que unes persones que deien que estaven fent unes jornades de convivència, ens van convidar a abandonar l'ermita, com no teníem ganes de rebombori l'abandonem sense més, només vaig fer un parell de fotos de l'interior, fins que no eixim per la porta es van quedar enmig de l'església com si foren guardians de algun tresor, ens quedem abobats per la seua falta d'educació i de tacte, no érem un grup de gamberros fent soroll i molestant, només tres senderistes respectuosos amb tot i tots, esta gent va demostrar falta de tacte, educació i moltes coses més. I no vullc criticar mes a questos personatges.
Continuem caminant en direcció a Pinet, guiant-nos per les senyals blanqui-rojes del GR i el trac, el ritme viu, no dóna temps a gaudir del paisatge, de les flors com els gladiols o el lli blau, ràpid, ràpid, només ens detenim en els encreuaments a esperar als ressagats, breu ullada de l'entorn, arribem a la zona de bosc de pins, un respir, l'ombra s'agraïx, fotos a dreta i esquerra, el Benicadell, a la llunyania, el Montcabrer entre boirines; la zona de Montichelvo, l'Azafor un poc més lluny, cal aprofitar el dia per a fer fotos apaïsades, senzilles, compostes. Ens detenim en encreuament del “Tossal de l'Aire”, 9.35 del matí comencen els comentaris - ¿a les 10 esmorzem?, en el poble diuen alguns, en el bar diuen altres, jo tinc fam exclamen més allà, en l'àrea recreativa es proposa, estem en les proximitats, la temptació és forta, bancs, taules i una font amb l'aigua fresca, res d'assentar-se en el sòl, clavant-te una argilaga o la branqueta d'un pi sempre molesta, apretem les dents, i l'estomac i a caminar rapidet, per a aconseguir com més prompte millor els bancs, el ritme s'eleva, alguns/es volen, altres de ritme més lent, a l'eixida del bosc veiem la xicoteta vall on s'enclava Pinet, seguim, es veu el poble, cada vegada mes prop, el podem tocar amb la ma, vinga que ja estem, una baixadeta i apleguem, la baixada de pedra solta i terra, destrossada per les motos de trial, i com no pot ser d’altra manera, fan se seua aparició, “aparteu se del camí, que ja venen”, pols, sorolls i mirant on possés els peus per no es guillar-te, passen i nosaltres tragant pols, anem cap als bancs, buscant l’ombriu del xops, al final assentats en el marge. El esmorzar digne, com sempre, ¡vi que no en falte!, olives, fruits secs variats ametles, cacaus, avellanes, els entrepans i com no la fruita, i després el timonet, coca de panses i nous, i el llacets amb mel de Ximo, per acabar d’esmorzar.
Foto de la penya al complet a l’ombriu dels xops. La risses, les posturetes, les carasses, al cap i al fí, el riure es molt sà. Uns glops d’aigua de la font i a caminar, el sol va apretant de tant en tant una briseta fresca, que s’agreix, creuem el poble, on tantes vegades em gaudit de una cervesa fresca, ¡a l’altra serà!, caminem cap a la senda sense nom, esta fora de circuit, la pregunta “¿com és?”, una mitja pujadeta, fotos cap a la “penya del migdia”, la font del Castell, te un filet d’aigua, la sequera es nota, la falta de pluja ens portarà un estiu molt dur, per als caminants, els animalets, en fi a qualsevol esser viu que necessite de fonts, xarcos etc.
Girem a la dreta en el waypoint número 19, comença lo desconegut, el traçat esta fet a partir de fotos de Google Maps, espere que no falle res, la senda ampla, de cavalleria, girem a l’esquerra en el 20, alguns han anat recte, crits i tornen arrere, ara sí, anem per bon camí, una caseta, la rodem i es veu el camí a la part de dalt, creuem un barranquet i a seguir, la part desconeguda s’acaba en el waypoint 21, han segut uns centenars de metres. Caminem de pressa, arrere es veu el camp d’oliveres que hem travessat, de front el Benicadell, l’Azafor i la zona de Montichelvo, a l’esquerra la serra de Marxuquera ¡que alguna senda tindrà! comença a fer calor, la briseta ens acompanya, xarrant, caminant, de sobte un crit, algú desfogant-se de pur nervi, no fem cas, continuem avant, veiem el castell de Xio, foto i avant, l’ultima pujadeta, la fem a la travessa, parada tècnica a l’ombra d’una paret, esperem al ressagats i bevem uns glops d’aigua, uns crits més, i no comentem, ja reagrupats seguim cap a Llutxent que esta a uns centenars de metres. Veiem els cotxes i final d’etapa, bona senda sense cap de lesionat, ha valgut la pena. Quedem per a la setmana vinent, una curta i a prop de casa, ja buscaré alguna coseta lleugera, l’altra setmana, la del 17 una llarga “La Catedral del Senderisme” o també coneguda com “La dels Escalons” a la Vall de Laguar. Senda coneguda per la majoria de la penya, per altres desconeguda, valdrà la pena fer-la com sempre. No ens casem de fer-la, cada vegada veiem alguna cosa nova.
No hay comentarios:
Publicar un comentario