Hui som sis, la senda coneguda en 80%, la resta una incògnita, en les fotos és un camí de terra, la pregunta és hi haurà porta o tanques, ja ho veurem, l'hora eixida primerenca, volem acabar abans de que calfe molt el sol. Iniciem la senda prop del la font de l'entrada de Genovés, esta vegada seguirem la carretera en compte de pujar pel barranc, afortunadament no hi ha molt tràfic, i en un no res eixim de la carretera i entrem en els camins de les urbanitzacions, uns quants revoltes i ja estem en camí de terra, seguim les indicacions. Pregunten com serà de dura, conteste ¡Mitja pujadeta!, ens enganyes diuen, ja voreu com es de veritat.
la mitja pujadeta ja la tenim davant, és el barranc del llop, senda de pota, ara transitada per caminants i bicicletes, de suau pendent sense dificultat, el tram no és molt llarg i no es fa pesat, la primavera ens ha portat les de colors cridaners de les flors anomenada Fel de La terra, curiós nom i millor color, abunden pertot arreu, seguim, fotos cap arrere al barranc del Llop, cap amunt impossible, el sol dóna de front, uns minuts més i aconseguim el fi de la senda, gir a la dreta i ens encaminem al "Mirador", antiga pedrera que dividix el barranc del Llop de la Solana de la Vall d'Albaida. El paisatge impressionant, la vall en tot el seu esplendor, boirines matinals i fum, fet per fogueres on se cremen les restes de esporgar la llenya del arbres i altres conreus.
Les vistes son per a gaudir-les tranquil·lament, fotos del paisatge i dels caminants, girem a l’esquerra en direcció al Portet de Beniganim, ara baixant i espere que s’acaben les pujades, guadint del paisatge, xarrant, Darco fent carreres amunt i avall, es prompte per esmorzar, buscarem algun lloc quant siga l’hora, Anem recte en un encreuament i de sobte veiem unes caixes d’abelles, tornem arrere, per si de cas. La baixada es pronunciada, a dreta la vall i el cims del Benicadell i el Montcabrer i molt allunyat el Azafor, a l’esquerra se veu El Cavall Bernat, Les orelles i el cim de la Ratlla, al nostre peus el Pla de Benavent, senda també coneguda i recorreguda.
Seguim cap al Portet de Beniganim, en un moment estem allí, girem a la dreta i per la vora de la carretera enfilem cap al pròxim desviament a la dreta, un centenar de metres i allí estem, girem i cap amunt, quant portem un metres comença una pujada, i recorde que no hi havia cap pujada, veiem una baixada i per ella anem, a uns metre trobem un camí de terra entre els tarongers i anem a la dreta, de bon caminar, entre camps furtats a la muntanya, a on hi han plantats, tarongers, oliveres i arbres fruitals ens encaminem cap al Portet de Llucià, “¿ja es hora de esmorzar? ”comencen els crits, “no hi cap d’ombriu, esperem a vorer si trobem algú cosa” “contesten altres”, res de res, seguim caminant, passen uns minuts i de sobte el somni, una font que no figura en els mapes, un postes de la llum fets de formigó, ens recorre per el cos l’alegria, a beure a la font que eix d’un depòsit de rec, no hi cap cartell que diga que no es pot beure, a refrescar-se, a rentar-se la cara, les mans, el braços, Darco també es refresca, tot mullat i fresquet, els bancs a l’ombra, a falta de taula bo es un banc, apareix el vi, els fruits secs, la fruita, el cafè, el xocolate, les magdalenes casolanes, Darco també esmorza com un senyor, després el cafè el dolç, el gos també te dret es llepa els morros amb alegria, refresquen una vegada mes, gaudim del paisatge, la foto amb el Benicadell al fons, a l’ombra d’un pi, la xerradeta, ens preparem, veiem l’ermita de la solana, plena de gent, “segur que han pujat per el Portet” no ens havem creuat en el camí, arrepleguem les restes del esmorzar i a seguir la senda, deixem a la dreta la senda que puja la intenció es anar c l’ermita, uns minuts més i trobem una porta tancada, no hi ha manera de passar, tornem arrere i la l’aixadeta que hem deixat abans, tirem cap amunt buscant el Portet.
En un no res estem dalt, passen caminants cap al cim del “Frare” que esta a la dreta del Portet, enfilem cap avall, crits “por ahi no es” no sa donen conter que no som de la seua penya, per cert, pareixien una formigues, de la quantitat de gent que anava cap amunt, nosaltres a lo nostre cap avall, eixien els bastons per no es guillar-se per la baixada, de pedra solta, encara que hi ha llocs de terra, baixem, sense caure, però amb precaució, l’olor de les plantes ens envolta, romer, pebrella, timonet, una mescla d’aromes, seguim, parem a l’ombra d’un pi, uns glops d’aigua, es reagrupem i continuem, s’acaba la senda “Andalusa”, no se el origen del nom, a saber qui li posa el nom, en sembla que tindrà algun sentit desconegut per nosaltres, perquè Andalusià esta un poc allunyà de a questos paratges. Retrobem la senda del barranc del Llop, els comentaris, “¿es o no una mitja pujadeta?” açò va per als crítics que diuen que enganye a la gent. No te importància, casi hem acabat la senda, em gaudit del passeig, dels paisatges, d’un bon esmorzar, sols falta que arribem als cotxes, ens queden 15 minuts, trobem un ase que ens crida, vol companyia, esta a un tancat a la vora del camí, el xalets ens envolten, hi han diners, res de casetes, apleguem i anem a la font a refrescar-nos, els comentaris de tota classe, ¡bona senda!, ¡la part desconeguda ha eixit molt bé!, tornarem per a pujar al cim del Frare, mes avant “a la tardor diria jo”, el dubte es ¿per on anar?, ¿per el Portet? “per el barranc del Llop?, ¡ja vorem!.
Fem xarradeta preparant la senda “dels Escalons”, lo que hi ha que portar, les precaucions a tindre en compte, ¿es dura?, ¿molt llarga?. Deixem la incògnita per la setmana que bé. Lo que es segur que es “IMPRESIONANT”
No hay comentarios:
Publicar un comentario