Esta és la meua quarta vegada del recorregut complet, i dos més fent el recorregut “Llavador de la Font Grossa - Cova Santa - Costeres Baixes - Font dels Olbitss”. Aquesta senda també coneguda per "La Catedral del Senderisme", "La Reina de les Sendes" o PR-CV 147 o "Els Escalons", la veritat impressiona , pujar o baixar per 5800? o 6500? escalons, dóna el mateix, ¡és una senyora senda! , és la típica ruta que entre els aficionats es pregunten "¿la has fet?" "SI", respons amb entusiasme, en veritat el nom ho té merescut. La primera volta el recorregut va ser el oficial, la segona i la tercera, i esta també les feren eixint des de la “Font dels Olbits”. Perque?, les raons son molt senzilles, la primera per escalfar els músculs, i la segona per deixar el dinar als cotxes en la font i poder menjar quant acabes a l’ombriu dels xops i refrescar-te a la font; i així no tens presa per anar al bar a dinar, sempre hi ha algú que es retarda.
La dificultat es mitja-alta per el seu recorregut i es “una trencacames”, en total son tres baixades i tres pujades, i val la pena fer el recorregut, es obra de “moros”, i en veritat pareix ser que ells la feren, per a recórrer els bancals al voltants del riu Girona i del mes conegut barranc de l’Infern, plens de oliveres, garroferes i ametlers, ara abandonats.
Hui som 5 mes Darko, l’ama li ha donat permís per a vindre, vol que li el tornem viu, així serà, viu segur, cansat mes segur encara. Els altres membres de la penya no han vingut, “no en fan els escalons”, “ tinc mal d’esquena”, “tinc sopar i no se com acabaré”, sense comentaris, el temps passa i no perdona. Personalment diré que el recorregut l’en fet amb una ½ hora menys que l’ultima vegada. No vullc fer dentetes a ningú, però així son les coses.
Després del retard buscant la carretera de la Vall de Laguar, comencem a caminar a les 9,10 del mati, el dia fresc, les primeres passes menjant cireres dels camps ja collits o algun cirer perdut, estan bones, en els camins el soroll de la gent collint els fruits, fa goig, l’activitat es nota, els sorolls trenquen la monotonia del camp, “bondia” a dreta, a l’esquerra, baixem sense problemes, explicant als “novatos” el traçat de la senda i un poquet de seua historia, el dia promet, les previsions es que no farà massa calor. Passem Benimaurell i el ulls sen van darrere d’un cirerer al costat d’una casa, no son cireres, son prunes de la grandària que tenen, xino-xano anem fent camí, veiem la font de Benimaurell i el llavador del mateix poble, ben conservat, l’aigua corre per les sequietes desprès de fer la seua funció, cap al bancals plens de verdures. A la nostra dreta “El cavall verd” serra que se para la vall de Laguar de la Vall de Pop, impressionant i vigilant les nostres passes, vorer les seus crestes de caigudes vertiginoses, ens impressiona, pujarem algun dia.
Menjem mes cireres, i avant. Veiem les primeres vistes de la primera senda de pujada, el zig-zag ven visible, no hi a cap dubte esta al mateix lloc, no ha canviat d’aspecte, les expressions “que meravella”, “ que bonica”, “impressionant” ressonen al cami. Apleguem a la senyal indicadora “PR-CV 147”, els primer passos a la senda son suaus, ja vindrà la canserà, la calor, i una sèrie de molèsties que encara no san manifestat. Avall anem fins al forat i com una porta oberta cap a la senda, veiem els primers escalons en zig-zag, foto i avant, impressionen, Darco impacient, vol anar davant, el tenim que frenar pera que no s’esgote, molt valent es ell, ¡paciència que la senda es llarga!. La cascada a la dreta, esta seca, enguany tot esta mol sec, ja borem com estan el pous de les Juvees. Primera baixada sense problema, avans de creuar el barranc de l’Infern o riu Girona, el esmorzar, hui lleuger et, no portem casi pes, molt de líquid sí. Ve gent, pareix un autobús, els deixem passar. “Buenos dias”, ”bon dia”, “que aproveche”, son murcians, cafè, vi en bota, el altre Ximo la portat, Ximet te estan llevant “la corona”, bé prou de rialles i a pujar, la primera pujada es exigent com sempre, el dia acompanya no fa calor i se poden fer fotos cap arrere, el sol no molesta, pugem un escalo darrere de l’altre, xino-xano anem amunt, el barranc de la dreta ple d’arbres ven plens d’aigua, es coneix que l’aprofiten molt be, un om a l’esquerra verd, lluent, preciós, en un no res apleguem a la Juvea de baix, anem al pou i a donar-li a la bomba, l’aigua fresca, ens aguaitem i l’aigua te bon nivell, la sequera no li afecta, bona noticia, refresquem i amunt l’ultima costera i ja estem a la Juvea del Mig, girem a l’esquerra per baix de la carrasca i deixem a la dreta el camí que porta a la Vall d’Ebo, caminem de presa cara avall en lo que es la segona baixada, anem a buscar la font del Reinos, a la senda hi a “Overbooking” de caminants, parem a la font a beure i refrescar, uns breus moment, Darko el primer, te calor, i agraeix l’aigua fresca per damunt del cos, beu un poc i deixa lloc al demes, als murcians els diem que aquesta es el últim lloc on podem trobar aigua fins al fina de la senda. Omplin botelles a continuen, nosaltres anirem els últims, no tenim presa, coneguem la senda molt bé, ens relaxem baixant, no hi a que fer ningun esforç.
Baixem fins al barranc de l’Infern, l’entrada esta a l’esquerra, lloc maleit ja que en el tram que dona nom al barranc es raro l’any que no mor algú per imprudència baixant-lo, ofegats o despenyats, que més dona mort al cap i al fi, el creuem i ve la segona pujada. El primer tram no es molt llarg, però dur, de zig-zag estret, i apuntalant els peus, les pedres lluentes esvaroses, hi a que anar amb precaució, el esforç es dur i el mes dur que hi a la senda, paronet i fotos, una ullada al segon pou, i també te aigua, el aspecte nom es molt bo, però ja se sap en cas de tindre set hi a que arriscar-se , un tram pla, i altra volta el zig-zag, les veus de la penya se senten, ja van amunt, jo fas fotos, el esforç val la pena, uns minuts més i ja estem a les Juvees de Dalt, un refresquem , una ullada a l’altre pou també te aigua, i seguim, hui la senda pareix dia de fira a Xativa, gent per davant per darrere, un no parar de gent, la tercera baixada un relax, en zig-zag també, a la dreta la senda de “Les Costeres Baixes”, de bon recorregut, la he fet dos voltes, una amb la penya quant érem dos i l’altre de guia, crec que encara se’n recorden de mi. Toquem fons al barranc del Tort, i amunt a fer l’ultima pujada, zig-zag a dreta, a esquerra, bufa el llevant s’agraeix, esta pujada no es dura, però el cos ja ve cansat, amunt, les vistes arrere impressionants, la tercera baixada se veu com es ,llarga i sinuosa, com una serp, el sol esta alt i l’ombra es de tindre amb conter, fotos i mes fotos, amunt que ja apleguem , la falsa eixida esta davant, la primera vegada que la férem ens quedarem molt tristos, pensant que ja estàvem fora de la senda, i la veritat es que encara queden 15 o 20 minuts, dos zig-zags curts i un llarg, als marges es fa falta manteniment, hi a algun lloc que esta enderrocat, l’ombri molt bo, hem acetat el dia, no fa calor esgotador, la temperatura molt bona, els últims escalons i els primer ametlers, camps a dreta i a esquerra, final de la senda, sols falta aplegar al cotxe i a dinar, un company esta esperant-me, la senda sense paraules, els comentaris de sempre el bessó dret en molesta,¿ i tu com estàs ?, bé, anem a dinar ¡SÍ!, a valgut la pena, “els novatos” bocabadats, per la senda ¡ que xulada !, ¡ la tinc que tornar a fer!, ¡ molt bonica!, ¡a valgut la pena vindre!, dinem i a casa, els comentaris de tota classe i bons, retrobem al camí als caminants murcians i una menuda ens diu “cobardes”, lo que no entén es que la senda la em començat de forma no ortodoxa. No parem ni a prendre cafè ,els futboleros tenen presa per vorer el partit de futbol, altres compromisos, i la resta una bona dutxa, un cafè o una cerveseta i a descansar, i con dia un castellà vell “tranquilo piojo que la noche es larga.
No hay comentarios:
Publicar un comentario