Hui som once, tenim gent nova, pero coneguda, matinet eixim com sempre després de prendre un cafè. Fem marxa cap a la Vall de Gallinera, la intenció es pujar a la Foradà i per el camí assaborir les cireres que han deixat oblidades, l’eixida com sempre de Benissiva, l’any vinent tindrem que buscar algun lloc per a deixar el cotxes, en aquest poble es complicat, de Benissiva a Benitaia, pobles que conformen amb els de Patro, Carroja, Beniali, Benissili, Benirrama i el despoblat de Llombai el anomenat Vall de Gallinera, terres morisques, abancalades, penjant de la muntanya, on el cultiu predominant es el cirerer i el taronjer, algun camp perdut d’oliveres i atmelers, els conreus son artesans, els bancals furtats a la muntanya, pedregosos, però fructífers.
Anem a fer senda, la primera part vorejant els camps de cirerers, per camins d’asfalt, i sempre cap amunt, les pendents fortes però no ofeguen, les vistes bones, ara un poble, ara dos pobles, tres, quatre, cinc fins a completar la vall dels 8 pobles, rodejats per la serra de l’Almirall al nord i per les Llomes del Xap al sud, separats de la Safor al nord i al sud de la Vall d’Alcala, com sempre ressonant a paraules morisques. Les cireres bones com sempre, esta m’agrada, aquesta no la vull, de la varietat burlat ja massa madures i en queden poques, d’un roig fosc, la starking plenes de sabor, acides però bones, de color mes clar. Com sempre anirem a la cooperativa a comprar unes caixetes per a casa. No hi a que aprofitar-se del llaurador.
Acaba la senda còmoda, trobem la de pedra i bona, senda de pota que ens portarà a la penya Foradà, símbol de la Vall. En zig-zag, sempre amunt, la primavera sempre present, veiem la flor del “pèsol valencià”, els canuts alts del “fenoll”, el “lli blau”, la flor del card esplèndida, com una planta punxosa pot produir un flor tan bonica, per la zona també hi ha la anomenada “cullereta de pastor” també card de fulles daurades com el or. Algun tros de la senda deteriorat per les pluges, però de bon caminar, una recta i mes zig-zag, la senda empinada, rocallosa, i amunt, en un no res apleguem al creuer i girem a la dreta, cap a la Foradà, una costera mes i tornem a girar a la dreta, uns bancals abandonats i de sobte la penya Foradà, arc majestuós, treballat per la pluja, el vent, el gel i demes fenòmens atmosfèrics al llarg de milers i milers d’anys, el temps passa per a tots, també per l’arc. Fotos a dreta, a l’esquerra. De la penya, de l’arc, de les Valls, podem admirar els paratges coneguts, El Benicadel, El Azafor, El Carrascar de la Font Roja, La serra d’Alfaro, El Montgo, un plaer per als sentits. Hora de esmorzar, apareixen les olives, les cebes en vinagre, fruits secs, “papes”, i com no la bota de vi, la colla de von menjar com sempre, la penya es agraïda amb les viandes abundants, el bocata dura un no res, després el cafè tocaet, els susus, el coquets, tot un plaer per al paladar.
Anem de tornada i per fer la senda un poc mes llarga i entretinguda, anem al corral, dins de la cova, refugi de ramats, obra d’enginyeria artesana, les bromes com sempre estan presents, “aneu espai amb les caparres, que segur que hi han, i s’agarren molt be al pels, ¡ay! que ma picat, ja eu dia jo, no era caparra, era caparrò” fotos del corral per el finestró la Foradà, seguim el camí, a la dreta un camp d’anouers, jovens, varietat de conreus, este es nou, la senda tortuosa, hi ha que votar arbres cremat i tombats, el corral de Paet a la dreta, Alcalà de la Jovada mes a la dreta, la serra d’Alfaro darrere, hem recorregut els seus cims, amagat el barranc de Malafi. Hi ha un compte molt descriptiu de lo que en passa a moltes persones que coneguem molt bé les terres llunyanes i les de prop a casa res de res. “Era un valencià que se va anar a la Vall del Jerte en Extremadura, ¡m’han dit que es un preciositat, el cirerers en flor una meravella de la natura!, allà que el valencià se van anar, una pallissa d’autobus, al aplegar al anomenat vall, el temps de gossos, pluja, vent, fred i el hivern retardat, total que sols havia un cirerer amb flor en tota la vall, a la setmana següent la penya organitza una senda a la Foradà, allà que vam anar i quina va ser la sorpresa ¡els cirerers florits!, l’ombria de la lloma del Xap, blanca com el gesmil, un quadre digne de Sorolla, este valencià no va dir ni mu, però li adivinamen el pensaments, un viatge de 1600 km, per vorer cirerers en flor i el tinc al costat de casa”, sense comentaris.
Retornem a la senda, xino-xano apleguem al encreuament del Passet, girem a l’esquerra i avall, sobre la marxa acurtem la senda, girem a la dreta per una senda sinuosa i avall, ens deixem caure, sense fer cap d’esforç, els cirerers plens de fruits, ens parem una altra vegada, hi ha alguns que tenen mes fruits que fulles, una meravella, els cirerers de roig encès, les gaudim, seguim avant ens reagrupem a l’ombra del convent, els pobles estan a hi, un esforç més i apleguem, la xerradeta, els comentaris riallosos, mol bona senda per alguns, distreta per els altres, no es cansem de vindre tots el anys a gaudir de dels paisatges. Tornarem l’any vinent, a esta o a una altra. Eixint de la Vall de Gallinera o de la Vall d’Alcala, però sempre com a objectiu la Foradà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario