L’eixida
hui la fem de un lloc curiós, de gran valor ecològic, amagat al peu del port
vell de l’Olleria en un racó ben conservat, hui en som 8, l’eixida serà
tranquil·la hem quedat mes tard per fer una senda sense complicacions i sols te
una pujadeta, ara anem a parlar un poc del “Tunel” que ens sembla curiós:
“El túnel de Canals se
encuentra en la partida de la Serra Grossa, es una cavidad artificial
construida a principios de siglo XX, cuyo propósito original era la de
establecer un enlace ferroviario entre Xativa y l’Olleria.
Esta
cavidad es uno de los refugios, de verano e invierno, de murciélagos más
importante de la Comunidad Valenciana porque aloja algunas especies en épocas
de reproducción consideradas como amenazadas de peligro de extinción en la
Unión Europea.”.
En l’any 2013 va ser declarada “Zona de Especial
Conservació”, per la gran quantitat de rates penades que viuen a seu interior,
per obtindré mes dades es por consultar la pagina http://www.citma.gva.es/va/web/espacios-protegidos/listado-resumen-zec, on
esta la fitxa de la cova i les especies que l’habiten
Son
aproximadament les 9.45, hora no habitual, son el guia que no es el habitual
serà una senda relaxada i sense dificultat, enfilem cap a la carretera vella
del port de l’Olleria per on caminem un no res i deixar el asfalt, entren en
caminals d’horta, que a poc a poc van girant a l’esquerra, “bon dia li diguem
al llaurador que esta esmorzant al sol”, entre en una finca de tarongers
impressionant d’arbres joves, plantats a barrera i regats per gota a gota, un
paronet per menjar unes mandarines molt bones per cert i un trossos de xocolate
amb menta, de puja suau anem xarrant dels nadals “anit vaig estar fins a 1
buscant regals per internet, jo vaig dema a buscar un ordinador, jo ja tinc els
regals per a Nadal, jo soc de reis i encara tinc que anar a buscar-los”, hi ha
per a tots el gustos, seguim avant i comença la costera, un cartell ens indica
“Senda del Portalet PR-V 163” i comença la senda, empinada i esvarosa per les
pluges, i seguim avant, el company-guia ens explica que ja fa uns anys pujaren
a un abric en la zona de la “Talaia” una imatge de una verge que pesa entre 150
a 200 kg. I se les veieren i desitjaren per pujar-la, a trossos en carretilla i
altres com pogueren i al final deixaren la imatge en el lloc. Una demostració
de força.
Anem
pujant i xarrant, caminant se parla de les histories familiars de cadascú, “les
vergonyes infantils que van desapareguent quant ens fem adults”, els nostres
fills i filles quant estan a la pubertat son sacs d’hormones amb patés i els
problemes que portem i que pareix que no però se superen i al final els encamines
per que siguen unes bones persones, encarrilar-los cap al seu futur, be
treballant en lo que els agrada o estudiant la seua vocació.
Apleguem a un creuer on a la dreta porta al
poble de Aielo de Malferit passant per la zona de “La Bassa Roja”, projecte al
sac, buscarem algun track per fer la senda, seguim avant veient els paisatges
amagats i camps de cultiu tapats per les crestes de la serres menudes i que
foment valls encants allunyats del soroll de les ciutats. Anem a l’esquerra i
veiem la “Talaia” i ens compten que es una cosa rara la formació geològica del
cim al no tindre línies de compressió als seus voltants, s´han acabat les
pujades ara es tot seguir les línies de desnivell de la serra. Xarrant a
pleguem al creuer i decidim pujar a vorer la imatge de la verge de marbre, i
vorer si a un company li fa un miracle i li creix el cabell. La pujada ens
asseguren que es de uns 10 minuts i mirant amunt casi caiguem de tos al vorer
la pujada, però allà anem, per un company fem lo que siga. Pugem amunt i uns
companys es queden al creuer prenent, la resta amunt, poc a poc pugem a la cova
que esta al peu de “Talaia” es veritat tardem 10 minuts en aplegar i allí esta
la verge de marbre, fem unes fotos i no es fa el miracle, gaudim de les vistes
de la Costera, veiem molt llunya el cims nevats de la zona de Javalambre,
eixint de les boirines com un merengue de la seua cistella. Anem avall i pensem
que el ressagats no han pujat per gaudir de un tros de xocolate amb menta,
juren i perjuren que no l’han provat, ens queda el dubte, seguim avant per el
camí vell de Canals-Aielo senda de pota, ara transitada i recuperada, abans se
havia perdut. Xarrem de les histories orals dels nostres pares, que mereixen
que no es perden, eixes xicotetes histories que formen part de l’historia i que
no estan escrits en els llibres.
El
company en conta que ell ha comptat histories a la gent menuda, a vegades
inventades i altres mes serioses per mantindré l’interès en la natura, la
menuda historia dels pobles. Les histories personals es queden en això
“personals”, veiem davant el traçat sinuós de la carretera vella del port de
l’Olleria, la gent jove ara veu una carretera rapida, recta, de pujada fàcil
quant abans era, plena de corbes, estreta i amb tràfic molt dens.
Baixem
poc a poca cap al “túnel” allí veiem l’entrada, tancada per una porta de ferro,
per no molestar a les rates penades, hivernant i tranquil·les.
“No sigo el camino de los antiguos: busco lo que
ellos buscaron” (M.Basho)
Estem
prop de Nadal i des-de esta humil de pagina desitjar-vos a tots i a totes que
passeu un “Bon Nadal”
No hay comentarios:
Publicar un comentario