Hui en som 13 per recórrer el PR-CV 53
al poble de Pedreguer a la Marina Alta. Com sempre café i marxa, la ruta la començarem
al peu de l'ermita de Sant Blai, un lloc enxisador per les vistes que té de cara al litoral i com
no el omnipresent Montgo,
amb la seu forma de closca de tortuga que sembla que algun
dia puga alçar-se.
El poble de Pedreguer el seu origen el Castellet de l'Ocaive, i que hui no visitarem (el deixem per un altre
dia) antiga fortificació musulmana, fou conquistada l'any 1249 per Pere Eiximen Carròs, almirall de Jaume I, després de l'expulsió
dels moriscos en l'any 1609 i com en molts
pobles de la Marina fou repoblat per gent venguda de Catalunya i de l'illa de Mallorca.
Els primers
metres per dins del poble, comença a fer vent i fresc, "bon dia, fa un dia molt
dolent per a caminar" ens diu un pedreguero "fa
un dia meravellós per caminar", li diguem "adéu",
al principi de bon caminar, va pujant a
poc a poc la senda, vorejant el barranc,
anem de pressa i a bon ritme, en uns temps breu apleguem a l'encreuament on esta "El
cor d'Enric" i girem a l'esquerra, segons
en comptarem ¡s’anomena el Cor d’Enric
perquè el que fou, President de C.E.P. (Centre Excusionista Pedreguer) durant molts anys i quant ja era major pujava a vorer un forat
a la pedra que sembla un cor, i al faltar
en la seua memòria li posarem a la senda que ix a l’esquerra
“La senda d’Enric” i l’inscripció al costat “El cor de l’Enric”, per recordar-lo sempre.
Anem a l'esquerra per una senda estreta que
va baixant cap al barranc i també es veu la pujada en zig-zag que ens portarà als
bancals molt antics i actualment amb els conreus abandonats, quan portem uns dos
quilòmetres trobem una curiositat una escala feta per pedres perpendiculars als
màrgens, possiblement es feien per aprofitar millor els terreny i no fer rampes per accedir als bancals. Seguim
avant i comencem a baixar, una companya en compta que a l'estiu passat va fer una
ruta pel GR-11 al Pirineu, va ser una experiència
molt bona, uns dies esgotadors, perquè feien acampada lliure i portaven la casa
darrere, motxilla gran, estora, foguer, sac, menjar per al dia, i comprant quan
trobaven un poble, etc. una aventura fascinant.
¿Perquè tantes cassetes abandonades i enderrocades?, pregunta
una companya, ¡abans quan estaven els camps
cultivats i es treballava de sol a sol, eren per a dormir, ja que el llaurador venia
per a 3 o 4dies, i també per guardar la collita.
¿Esmorzem? A les 10 i si trobem abans un bon
lloc pararem!, dit i fet en baixar la costera veiem un pou i una caseta, lloc ideal
pera menjar-nos els entrepans, i totes les vitualles que portem, cafè i timonet per rematar l'esmorzar. Després d'esmorzar seguim la baixada, davant tenim una velleta molt bonica i també ens sembla que és una zona residencial, les casetes estan restaurades
i en més d'una les han ampliat. Girem a la dreta a buscar la font d'Aixa, i per un
barranc anem cap amunt, la senda empinada, en zig-zag, darrere el Montgó i el mar,
magnifica estampa. ¡Gaudiu, gaudiu! ressona
el crit d'una companya, que ja és habitual escoltar-lo, la gent de vegades li fa
cas i gira per vorer el paisatge, anem amunt per una paret de camps de cultiu, amunt,
sempre amunt, aquestes terres abans morisques, ens porta a preguntar-nos si aquests
bancals es feren molt abans del que imaginem, a la Vall de Laguart i concretament
l'anomenada "Reina de les Sendes" sí que se te constància que la feren els moriscos per anar
als bancals. Anem passant per un passadís entre pedres sense dificultat, en aplegar
al pla bufa un vent molt fort, baix tenim el litoral de Xàbia, Teulada-Moraira,
Benissa i Calp amb el seu Penyal d'Ifach, mes
a la dreta podem vorer la serra de Bernia, molt allunyades les "Pitiüses",
anem ara cap al Castell d'Aixa, la senda de bon caminar, anem de pressa per lliurar-nos del vent, el castellestaa un turo a la dreta, no hi ha restes del castell,
sols un munto de pedres, en pujar foto de grup
i una ullada a la zona, les vistes espectaculars. Començant pel Montgó i sempre
girant en el sentit dels rellotges, tenim el litoral des de Xàbia fins a Calp, la
serra de Bernia, El Carrascar de Parcent, el Cavall Verd, la Vall de Laguart, i
entre muntanyes La Vall de Gallinera, la Marjal de Pego-Oliva, al fons el Mondúber,
fins aplegar al litoral de Denia.
Foto de grup i avall, anem mirant el rellotge i ens preguntem
¿acurtem la senda?, mes abans decidirem, la senda ara prou plana, sense pendent,
a la nostra esquerra tenim el poble de Llosa de Camacho pedania de Alcalali,
a molts no es sona el nom, el menut del grup
porta una pedra d'uns 2 quilos a les mans, ¡deixa la pedra i agafa una més menuda!,
ni cas, ¡no pesa gens!, contesta, ¡ja et cansaràs!,
un pou, en este cas
sense sostre, i un poal per traure aigua, anem de pressa
el vent continua bufant amb força, a la dreta es veu el Castellet de l'Ocaive, que com he dit avanç és l'origen de Pedreguer, la senda va a la dreta i canviem de
costat de la muntanya, trobem estrangers fent senderisme ¡bon dia!, ¡buenos dias!, contesten ells, en aplegar al creuer un paronet per reagrupar-nos i fotos, ¿que fem? ¡estem a uns 2 quilòmetres de poble, si anem cap al Castell i sense pujar
li afegim uns 700 o 800 metres!, ¡anem cap
al poble i un altre dia tornem!, dit i
fet continuem cap al poble, un altre dia farem una nova ruta.
El grup capdavanter va de pressa,
de tant en tant hem d'esperar a la
resta del grup, no estan molt allunyats, serveix per a descansar, ¿hem passat
abans per ací? ¡no!, ¿sembla molt
paregut!, ¡anàvem per la senda de la
dreta!, tot ple de bancals penjats de la muntanya, arreglats com
un trencaclosques, apleguem a l'encreuament del cementeri dels burros i explique: on
antigament portaven al bestiar molt abundant en la zona a deixar-los morir en
pau i ali viar-los el sofriment quan estaven molt malats, els deixaven un poc de menjar!
Uns minuts mes i apleguem al poble, satisfets d’haver fet una
senda mes. ¡Bonica i bona!, ens acomiadem fins al proper dissabte.
No hay comentarios:
Publicar un comentario