Avui som 7, com
sempre cafè i marxa, un canvi d'ultima hora, en compte d'anar a Biar, ens
acostem a la serra de Mariola, farem un recorregut que sembla que té un bon
caminar. Ens reunim en el lloc habitual a Alberic i iniciem el viatge per
carretera, a passar el municipi de Bocairent a la segona rotonda girem a
l'esquerra i anem cap a Alcoi, Al principi per a acostar-nos al punt de partida
(La font de Mariola) sorgeixen els primers dubtes, un indicador ens diu 10 km,
o l'indicador aquesta malament o a nosaltres se'ns fa etern, la carretera ben
asfaltada però estreta, parem per a veure el gps i estem a prop, arribem sense
problemes i a caminar, la senda ampla amb abundants tolls, les pluges recents
li ha assegut bé a la terra.
Deixem
els cotxes i a caminar a l'esquerra el castell de Mariola en un promontori per
on tornarem, el gps s'ha tornat boig, no assenyala bé l'adreça, maniobres de 8,
i res al final cal reiniciar l'aparell, ara si que funciona, caldrà vigilar-lo
de prop, anem pujant en suau pendent, a la nostra dreta l'Eixarc i el Carrascar
de la Font Roja, anem per un pista forestal amb un arbrat impressionant, entre
pins i carrasques que ens proporcionen ombra, de tant en tant un clar a la nostra
dreta ens proporcionen unes vistes meravelloses.
Seguim
avant, xarrem de la senda que farem a l'estiu al Pirineu, el material que hem
d'agafar, "llanterna, roba de pluja, alguna cosa de roba d’abric" el
guia ja ens dirà que hem de portar, tinc entès que més de 6 kg. no és prudent.
Un company de treball va dir que les botelles d'aigua de pet que són molt bones
per portar l'aigua, es pleguen i recuperen la forma quan les omplis altra
volta, comprovarem el sistema, trobem el mas de Prat, on hi ha una carrasca que
te de diàmetre mes de 2.5 metres. Ben conservada, esplèndida ¿quants anys pot
tindre? ¡A saber! No portem el material per poder calcular l’edat del arbre, fa
uns any i sí no recordem mal, a un company li explicaren la tècnica, i es fa de
la següent manera: es talla una rama menuda, es compten els anells de creixement,
es mesura la circumferència del tronc, i una senzilla regla de tres, i
aproximadament podem saber l’edat del arbre. Fem fotos per al record i anem
avant, la pista ens porta a la font de del mateix nom, en aplegar a la font que
esta protegida i esta tancada. Tornem arrere i busquem el sol per esmorzar. Com
sempre mengem el entrepà de bona gana, després fruita, cafè i pastes i tornem a
caminar. Tornem sobre el nostres passos i girem a la dreta, ¡sorpresa! No hi ha
pista, sols una senda des-dibuixada ¡ en sembla que anirem cap a traves!, ¡avant!.
Anem cap amunt buscant les petjades de la gent que ha passat abans, el gps en mà
i la intuïció anem pujant cap amunt, l’esperançà de trobar una pista en anima,
anem amunt seguint com podem algun tros de senda, xafant matolls, buscant un
pas lliure de argilagues, pujant per les pedres.
El
guia no recorda qui li passa el track, i segur que ell també passà per el
calvari, amunt, sempre amunt buscant trossos lliures de matolls, i ressona el
crit de guerra de la Penya ¡gaudiu, gaudi!, després de una marxa dura, apleguem
a la cresta, girem a l’esquerra i veiem les vistes impressionants a l’esquerra
El Carrascar de la font Roja, també es por vorer el viaducte del barranc de La
Batalla, el cim del menjador, a la dreta
La Mariola, es pot vorer la casa forestal que esta a uns metres de la Cava
Gran, mes a l’esquerra esta situada la cava dels Voltors, a l’esquena el
Montcabrer, s’endevina la Vall d’Albaida, aquest paisatge no es deixarà fins que
baixem de la cresta, d’ara en avant alguna fita ens guiarà cap al nostre objectiu
que es el Castell de Mariola, anem per la cresta, la senda es dura, però val la
pena, els ulls de paren de mirar i admirar la vistes, de tant en tant una fita,
rodegem un mur de pedra i baixem un poc i amunt un altra volta, buscant l’altura,
a partir d’a hi la senda es fa mes dolça, hi ha mes pedra i menys matoll, hi ha
mes fites i anem mes de pressa, en aplegar al final de la cresta, veiem el
castell, una baixada per un cremat que
milla el nostre caminar, i enfilem cap a les runes, ara anem mes alegres,
¿ la
setmana vinent a on anem?, ¿ a la cova de Les Dones?, ¿ o Ahin? Tot dependrà de
les consultes, tinc que complir una promesa a un jove company, en funció de la
resposta farem ¡el jove company te la seua iaia malalta, i a lo millor esta difícil
que puga vindre! Canviem anirem Ahin, a recórrer el parc natural de la Serra d’Espada,
apleguem al peu de la pujada del castell, i sorgeix una pregunta que hem
arrastrat un bona estona, ¿educació i sanitat, publica o privada? Tots en
decantem per lo públic, hi ha que cuidar i defensar lo públic. Compten anècdotes
que ens ha passat, en carn pròpia, als amics, als coneguts. Estem a les runes
del castell, es més be una torre de guaita, un forat permet entrar, una
companya entra i aguaita per la porta, suposadament una escala permetia entrar,
des-de aquest punt dominava els llocs d’accés cap Alcoi, un foc podia avisar a
la resta de torres de guaita d’un perill que s’acostava. Fotos i avall per una
senda en zig-zag i de bon caminar, baixem de presa cap als cotxes, en uns
minuts estem baix, anem cap a la font per beure uns glops d’aigua, foto al
anouer gran, que segur que a l’estiu dona una bona ombra.
En
acomiadem i cap a casa, mes tard un missatge diu que es impossible anar Ahin,
un altre dia serà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario