Avui ens
anem de ruta a municipi de Fontanars del Alforins, a la comarca de la Vall
d'Albaida, avui va a ser un dia especial, per primera vegada anem fer una ruta
compartida amb els membres del grup de senderisme "La Sargantana i la Granota"
companys de ruta d'alguns membres de la penya "L'Argilaga". En
primer lloc un poc d’història de la localitat de Fontanars. Primer que res donar les gràcies als membres de grup de senderisme "La Sargantana i la Granota", per el seu bon fer i per compartir el seu menjar amb nosaltres. ¡Gràcies!
Durant
el període andalusí, el territori va rebre el topònim actual de Alhorines o Alforins,
a causa de la gran importància que va obtenir el cultiu de cereals (al-hurī,
graner o dipòsit de blat). Se sap que en el segle XIII existia en aquest lloc
una "Alqueria dels Àlbers", dins del Iqlim de Medina Bilyā na
(Villena), de la qual hi ha constància a través d'un document de Jaume I. En
2008, durant unes excavacions realitzades prop de l'Església, es va trobar una
xicoteta necròpoli i unes sitges, que podrien pertànyer a aquesta alqueria,
encara que són alguna cosa anteriors (al voltant del segle XI). L'Edat Mitjana
i Moderna. La Vall dels Alforins, originalment pertanyent al Iqlim de Medina Bilyā na, va ser conquistat
per les tropes de Jaime I d'Aragó i des de llavors va ser reclamat per
Ontinyent. La part occidental o Alhorines
de la Zafra van quedar en mans castellanes en virtut del Tractat de Almizra (1244), mentre que la resta de la vall
va ser incorporat al Regne de València el 1245 per les tropes de Jaime I, qui,
en un primer moment, li'ls /els hi va reservar com a patrimoni particular. No
obstant açò, vista la conflictivitat del territori (situat en la frontera entre
el Regne de València i Castella), el rei va decidir adjudicar al gener de 1256
la seua jurisdicció a Ontinyent, perquè fóra repartit entre els seus veïns. En
1304 es va signar el Tractat de Torrellas-Elx,
tractat pel qual Caudete i el seu terme
van passar a la Corona d'Aragó, però la zona occidental de la vall dels Alhorines, pertanyents encara a Villena, van
romandre en la Corona de Castella.
El
límit de la zona oriental i occidental va ser font de conflictes en 1333-1334
entre l'infant Don Joan Manuel, senyor de Villena i Ramón Berenguer, senyor
d'Ontinyent, encara que van finalitzar amb el status quo
anterior. Durant la Guerra dels Dos Pedros
(1356-1365) es van produir nous enfrontaments, que van continuar
intermitentment al llarg del segle XV. En 1425 van tenir lloc els anomenats
debats de Villena; el conflicte va ressorgir en 1429-1430 amb continus atacs
als propietaris castellans i una altra vegada en 1495, quan tropes de Villena
van destruir 25 cases en Fontenares; i
va continuar actiu en el segle XVI. Carlos I va intentar posar fi al conflicte
mantenint les anteriors fronteres.
En 1520 el Consell d'Ontinyent va
autoritzar la construcció d'una ermita dedicada a Sant Antonio i San Miguel,
però l'esclat de les Germanies
paralitzaria el projecte. El 1593 es va concedir l'autorització definitiva per
a la construcció de l'ermita, que aniria a càrrec dels mateixos pobladors, la
qual cosa indica que la seua població començaria a adquirir importància. Al
voltant d'aquesta ermita començaria a agrupar-se l'actual nucli de població de
Fontanars dels Alforins.
Els
Alforins van quedar pràcticament
despoblats com a conseqüència de la Guerra de Successió Espanyola (1701-1714).
La repoblació que la va seguir, procedent majoritàriament de les poblacions
situades al sud del terme, majoritàriament proborbónicos, va constituir la base del nou
poblament.
En
el transcurs del segle XIX, la població alforinera
va augmentar considerablement (va passar de 392 habitants el 1819 als 1.100 en
1867), a causa de la immigració dels pobles dels voltants. No obstant açò,
només el 10% d'aquesta població vivia en el nucli de Fontanars dels Alforins,
mentre que la resta habitava els diferents llogarets i cases repartides per tot
el terme. El Diccionari de Madoz
(1845-1850) no conté un article sobre Fontanars dels Alforins, però ho esmenta
com a caseriu depenent d'Ontinyent.
La
llarga distància que separava l'incipient llogaret de Fontanars dels Alforins
de la seua capital municipal, Ontinyent, obligava als camperols a perdre una
jornada completa per a desplaçar-se quan havien de fer qualsevol gestió. A
partir del 1849, quan es va permetre la celebració de matrimonis i enterraments
en el propi llogaret, van ser succeint-se les demandes de serveis i altres
concessions.
Finalment, en 1924 els habitants de Fontanars dels Alforins es van reunir per a sol·licitar a Ontinyent la segregació del seu terme, però aquest la va denegar. En 1926 es va tornar a presentar una altra sol·licitud de segregació, aquesta vegada al govern central. El 5 d'agost de 1927 arribava per fi la independència del nou municipi, amb el nom de Fontanars dels Alforins, que incloïa les quatre partides de la part dels Alhorines d'Ontinyent. Aquesta va ser possible gràcies a l'acció conjunta de camperols i propietaris i a la influència decisiva del Comte de Salvatierra. En 1992 es va canviar el nom oficial del municipi pel de Fontanars dels Alforins.(Font Wikipedia)
Finalment, en 1924 els habitants de Fontanars dels Alforins es van reunir per a sol·licitar a Ontinyent la segregació del seu terme, però aquest la va denegar. En 1926 es va tornar a presentar una altra sol·licitud de segregació, aquesta vegada al govern central. El 5 d'agost de 1927 arribava per fi la independència del nou municipi, amb el nom de Fontanars dels Alforins, que incloïa les quatre partides de la part dels Alhorines d'Ontinyent. Aquesta va ser possible gràcies a l'acció conjunta de camperols i propietaris i a la influència decisiva del Comte de Salvatierra. En 1992 es va canviar el nom oficial del municipi pel de Fontanars dels Alforins.(Font Wikipedia)
Com
sempre cafè i marxa, hem quedat a les 9 del matí al poble i no volem fer tard,
hui la puntualitat es norma. Apleguem en temps de sobra, apareixen els primer
caminants i comencen les salutacions, la gent es molt puntual i sense apurar el
temps; ens equipem i a anem a fer la senda, la guia, he dit be la guia comença la
senda, serà circular, i ens comenta que borem una sèrie d’arbres monumentals,
passarem per maços en ruïna total i altres modernitzats, el grup va a bon
ritme, son bons caminants, tots i totes fan senderisme ara i a des. Tenen
informació de la Penya a través del companys que tenim en comú, de fet la guia també
farà la senda del Pirineus 2016.
Anem cap
avall buscant camins de terra per el Alforins, el camp esta impressionant, la
vinya te els primers brots, ara casi tota se cultiva en “espaldera” hi ha molt
poca de cultiu tradicional, els camps de cereal, verds gracies a les ultimes
pluges, travessem la carretera comarcal i davant tenim el primer mas en ruïnes “Torre
Vellisca” entrem a vorer els enderrocs de la casa, el sostre ha caigut damunt
dels dipòsits del antic celler i es impressionant. A hi en esperen dos senderistes
mare i la filla, serà la benjamina del dia. A uns metres un pi impressionat,
segur que estarà catalogat com arbre monumental, fotos i avant, per camí ample
i tenim davant una sèrie de carrasques també monumentals una de elles amb forma
surrealista.
A poc a por
en endinsem en el bosc de pi mediterrani, estan fent una tala selectiva i el
bosc esta rebolicat, a l’esquerra, a la dreta intacte, un company ens compta
que hi ha un projecte en marxa per comparar i fer una selecció en boscos i aclarir
els mes densos i així donar mes oportunitats al mes forts.
El terreny
es arena roja i tan fina com la platja, curiós, tan allunya del mar i esta
present, un company ens compta que no serà la primera vegada que veiem aquest fenomen.
Deixem el camí ample, una baixada i
entrem en el barranc, han desbrossat el recorregut i esta prou net, no es gens perillós
i de bon caminar, anem a bon ritme, un poc estirats però sense cap problema,
uns quant zigs-zags i deixem un barranc per entrar a l’altre, anomenat de “La
Bastida”, unes quants desnivells i anem amunt, la topografia ha canviat de
sobte, eixim a la part pla del barranc, ara es senda ampla. En aplegar al
creuer veiem una casa enderrocada, i en girar-nos el grup capdavanter ha
desaparegut, uns crits i res, telèfon a la ma i ens diuen on estan, dos membres
del grup pugen camp a través cap a la lloma de la Bastida, seguim la corba de
nivell de la lloma que ens porta a una pujada i que en uns minuts estem dalt,
el lloc esta ple de gent, un autobús i tot, estem a la porta del poblat ibèric de
“Bastida de Les Alcusses”, que ara anem a visitar, acompanyats per un guia, que
en explica la composició del poblat. Ara farem uns menuda explicació.
“El poblat íber de la Bastida de les Alcusses
és un assentament del segle IV a. C. situat en l'extrem sud-oest de la Serra Grossa
. Està situat en el terme de, en el cim d'un turó allargat i aïllat, a 741 m
sobre el nivell del mar.
El jaciment, situat sobre una lloma,
ocupa una extensió de 650 m de longitud i uns 150 m d'amplària. Està a més de
720 m sobre el nivell del mar, i a uns 200 m per sobre de les terres
circumdants del Pla de les Alcusses, que és un xicotet altiplà elevat per la
qual s'accedeix i de la qual rep el nom. Està considerat com un dels principals
poblats ibèrics de la Comunitat Valenciana.
L'entorn actual del jaciment és un espai
forestal, amb bosc de pi i matoll mediterrani baix. I encara que el cultiu
actual de fruiters i cereals en el pla ha transformat moltes parcel·les, encara
es pot apreciar un paisatge marcat, fonamentalment, pel ritme tradicional de les
labors agrícoles.
Des
de 1909 es coneixia l'existència del jaciment, descobert per Luis Tortosa, però
les primeres excavacions arqueològiques en aquest jaciment no van començar fins
a 1928, a proposta del recentment creat Servei de Recerca Prehistòrica i Museu
de Prehistòria de la Diputació de València. A causa del bon estat de
conservació es va considerar un bon punt de partida per a iniciar les recerques
del Museu, i entre 1928 i 1931 es van realitzar quatre campanyes d'excavació
enormement fructíferes.
Es van descobrir 250 departaments i es
van trobar peces molt destacades com el conegut Guerrer de Moixent, xicotetes
planxes de plom escrites en ibèric, armes o adorns que van començar a donar
justa fama al jaciment. Fins a tal punt van ser destacables aquelles
excavacions i els seus resultats que la premsa va arribar a denominar el
jaciment com la “nova Pompeya”.
Durant aquells quatre anys es va excavar
solament una mínima part del poblat. Des de 1990 el Museu de Prehistòria de
València ha reprès els treballs en el jaciment amb un projecte d'excavacions,
posada en valor i activitats didàctiques.
Un
important document és la inscripció sobre plom, de 180 x 40 mm, amb 1 mm de
grossor, trobada en les excavacions de 1928 en el departament 48, enrotllada
sota una pedra de molí. La làmina està escrita per les dues cares en escriptura
ibèrica suroriental (també coneguda com a meridional) i és aparentment un
document comptable que conte fonamentalment registres amb noms de persones
associats a quantitats, alguns dels quals apareixen cancel·lats.
La
Bastida és un poblat de 3’5 hectàrees amb una muralla de més de tres metres
d'amplària en les zones més accessibles, i per tant més vulnerables. A més hi
ha dues torres adossades a la muralla per a millorar la defensa. Existeix un
altre recinte més estret situat en la part més accessible del poblat, en la
zona oriental, que està inacabat i que va haver de realitzar-se per a reforçar
el control dels accessos. Aquest segon recinte defineix un espai d'1,5
hectàrees.
Quatre portes donaven
accés al poblat. Hi ha tres portes en el sector occidental i una en l'extrem
oriental. Totes elles són construccions tancades per la seua banda superior i
amb bancs correguts en els laterals, possiblement com a llocs de guàrdia o
espais per al control de mercaderies.
Aquestes construccions
protegien els dos batents de fusta, que estaven formats per diverses taules
unides per platines de ferro. L'amplària dels accessos oscil·la entre els 150
cm de la Porta Aquest i els 250 cm de les portes Nord, Oest i Sud. Dos d'elles,
la Porta Nord i la Sud estaven tapiades en el moment de la destrucció del
poblat. Tant les portes com la muralla conserven actualment un sòcol de
maçoneria, però en el seu moment l'alçat estava fet de toves. A més, un adarb
permetia la circulació per la muralla, les torres i les portes.
L'organització de les
construccions està estructurada al llarg d'un carrer central que, d'oest a est,
creua tot el poblat. Altres carrers perpendiculars a aquesta organitzen espais
laterals i espais sense construccions a manera de places.
Les cases eren de
diverses grandàries (entre 70 i 150 m²) i estaven formades per diverses
habitacions i algunes tenien fins i tot patis. L'arquitectura empra els
mateixos elements que els utilitzats en la muralla i les portes. Els murs eren
de toves –que són rajoles fetes de fang i palla i assecats al sol- sobre un
sòcol o base de pedres; després totes les façanes i els espais interiors eren
emblanquinats i, a voltes, pintats. Les cases tenien una sola planta i els
sostres, que eren plans amb lleus pendents per a facilitar el desguàs, eren
també accessibles per a un altre tipus d'activitats.
La part central de
cada casa estava formada per la llar, centre de reunió i símbol de la vida en
família. En els rebosts de les cases s'emmagatzemaven i conservaven els
productes conreats i, a més, es realitzaven tot tipus d'activitats com la mòlta
i fins i tot altres tasques més específiques com el treball del metall i el teixit
al costat de diverses labors artesanes.
Els principals cultius
eren els cereals de secà -encebada, blat i mill- i les lleguminoses –faves i
pèsols- als quals se sumava el cultiu de fruiters com l'olivera, la vinya,
l'ametler i la figuera. Aquests cultius es realitzaven amb arades de fusta
reforçats amb peces de ferro que cridem reixes, que han sigut recuperat en un
bon nombre en les cases de la Bastida. Açò permetia extraure molt rendiment en
treballar zones de terres dures o difícils. Altres eines agrícoles presents en
les cases són falçs, llegones, que en conjunt ofereixen la millor i més
completa col·lecció de eines agrícoles d'època prerromana coneguts fins ara a
Espanya.
La cabanya ramadera
estava formada, sobretot, per cabres i ovelles i en menor mesura, bous i porcs
dels quals s'extreia llet, llana i cuir i força per al cultiu amb arades i el
transport en carros. A més, no hem d'oblidar, tampoc, la carn d'aquests animals
per a consumir a la qual s'afegia la dels animals silvestres caçats, que eren
el conill, la llebre, el cérvol, i el senglar. S'han trobat, també, hams el que
ens indica que la pesca en el proper riu Canyoles va ser un recurs també
aprofitat.
Al costat de tot açò
les activitats comercials i els intercanvis ocupen, també, un lloc destacat en
l'economia d'aquest poblat. En la Bastida s'han trobat jocs de peses i balances
de precisió, sens dubte utilitzats per a transaccions i comptes relacionats,
potser, amb l'intercanvi de xicotets lingots de plata obtinguts mitjançant
processos de copel·lació de plom argentífer.
En relació amb els
intercanvis també sabem que al poblat arribaven productes de diversos punts del
Mediterrani: des de l'Estret de Gibraltar arribaven àmfores que contenien
productes derivats de la pesca i saladures, i des d'Atenes es transportava
vaixella de taula -plats i copes per a beure- empleats pels ibers al costat de
les seues pròpies vaixelles. Moltes d'aquestes peces eren, a voltes, imitades
pels alfareros ibers com a mostra del seu interès per elles.
Els treballs i tasques
realitzades defineix als grups que van habitar la Bastida. pagesia, comerciants
i artesans convivien amb altres grups l'activitat dels quals més visible és la
guerra. Els guerrers més destacats van haver de ser cavallers com el de la
coneguda figura de bronze del Guerrer de Moixent. En aquesta peça un home nu és
representat amb els elements específics de la classe dominant: les armes i el
cavall. En una mà empunya l'espasa, que es denomina falcata, i en l'altra
l'escut redó, que es diu caetra, però destaca, sobretot, el casc amb gran
plomall, tot un símbol del poder. Al costat d'aquests guerrers va haver-hi
altres infants armats amb llances i escuts. Al costat dels guerrers les dones
de rang tindrien al seu càrrec l'administració de les cases i, potser, de les
terres. Paral·lelament, una de les activitats quotidianes de les dones de rang
és el teixit, que coneixem, sobretot, per les fusaioles i les nombroses peses
de telers trobades en les cases.
L'assentament va tenir una vida molt curta, doncs es va fundar i es va
destruir entorn del 330 a. C. Així doncs, el poblat sol va estar habitat el
curs d'unes tres o quatre generacions. Aquestes dates s'han obtingut gràcies al
complet repertori d'importacions gregues de vernís negre que ofereixen
cronologies molt precises. Les dues portes d'entrada tapiades, les restes
d'incendis, les nombroses armes, joies i adorns personals en els carrers... tot
indiquen que es va produir un abandó ràpid i forçat del lloc. La causes de la
seua destrucció encara són dubtoses i controvertides, però han de ser posades
en relació amb les activitats i conflictes entre els propis grups ibèrics, bé
de la zona o bé d'altres àrees més amplis, que inclourien l'altiplà castellà,
la zona de la Foia d'Alcoi i el Comtat de Cocentaina o la vall del Vinalopó. No
oblidem que estem en un àrea amb molts assentaments ibèrics, i que és una zona
amb passos naturals entre l'interior i la costa i que es va cercar el seu
control i el domini de les terres de cultiu.
Desprès de rebre una lliçó d’història,
fem un grapat de fotos del paisatge i de la restes de les cases, de la muralla
defensiva i visitem una reproducció d’una casa de la època, molt ben ambientada,
segons ens diuen i lo mes cridaner es el pany de la casa un reproducció en fusta
d’una clau molt pareguda a les de hui en dia, però amb les dens al reves, senzilla
de manejar, amb un mecanisme molt senzill, i segons ens compta el guia que
alguns pobles del Serrans i de Conca, encara esta en ùs.
Tornem arrere cap a la senda i quina
es la nostra sorpresa que parem a dinar i nosaltres tenim als cotxes, un mal
antes que ens deixa bocabadats, ¡no vos preocupeu, sempre portem menjar de
sobra, i en tindrem per a tots!, fem la baixada cap a la casa enderrocada i
parem a dinar a l’ombra del pins, efectivament, menjar per a donar i vendre. Descansem
un ratet xarrant de tot un poc i cap als cotxes, ara seguim una ruta diferent,
el fotògraf de la “Sargantana” no para de fer fotos les vol sempre en moviment,
el àlbum que deu de tindre te que ser impressionant. Anem preparant a poc a poc
la ruta del pirineus, recomanacions que no en falten. La propera setmana anem a
fer ¡per fi! La cova de “Les Dones” i a la següent “El barranc de l’infern i la
Reina de Les Sendes”, farem dos grups, un grup farà el descens del barranc i l’altre
la ruta normal, el lloc de partida no serà ningun dels pobles de la Vall, sinó des-de
la Juvea d’Enmig. Els dos grups baixarem des-de la Juvea d’enmig per la font
del Reïnós cap al barranc de l’Infern, on ens separarem, els valents amb el seu
equip cap avall i la resta la ruta normal.
Seguim avant per bon camí de terra
ample, els pins formen un bosc dens i ombrós, en “Sargantana” nom abreviat de
la penya, la tasca d’organitzar les
excursions una vegada al mes es voluntària i s’organitza en el mes de setembre segons
ens compten, alguns membre fan eixides en altres grups, i es sorprenen que la
penya l’Argilaga organitze eixides totes les setmanes. Quedem en fer-ne un
altra conjunta mes avant.
Ens crida l’atenció una mena de
taula de pedra a la dreta del camí, com no es fotografia, mes avant a la dreta
trobem un forn de calç restaurat, i el “geòleg” aficionat ens explica els
fonaments per a produir calç.
Apleguem a l’avinguda de les carrasques
que en indica que entès a prop dels cotxes. El ambient es bo i alegre, tenim
ganes d’aplegar als cotxes i beure alguna cosa freda al bar del poble, les
cames no paren, deixem el mas de “Torrevellisca” a la l’esquerra i tenim davant
Fontanars, en un no res apleguem al poble i anem cap a apagar la set amb alguna
cosa freda. Xarrem de l’experiència del dia, intercanviem direccions de e.-mail
i en acomiadem. L’experiència ha segut bona i quedem en repetir alguna eixida més. Han segut 18.5 kilpometres amb bona gent. Gracies als membres de la Sarganta per la seua companyia i per els seus
aliments. Fins a l’altra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario