lunes, 14 de noviembre de 2016

12/11/2016 Font de Partaga - Font de forata - Pas de la Rabosa - Aitana - Collao de Tagarina

            Com sempre a les 7 cafè i marxa, ens ajuntem en el bar Domenech, al poble d’Alberic i partim cap al poble de Benifato, situat a la Vall de Guadalest dins de la comarca de la Marina Baixa. El viatge tranquil per carreteres plenes de corbes, paisatges encisadors, alguns racons entapissat per la tardor, els arbres caducifolis amb una gran varietats de colors, des del el verd clar al vermell, un plaer per als ulls.
            Hui toca fusió de penyes, anem a compartir una senda per la serra d’Aitana i el seu cim amb la penya “La sargantana i la Granota”, es la tercera vegada que fem ruta amb elles, gents de varies comarques, i que tenen en comú?, la professió!, en aplegar al poble de Benifato busquen un bar on prendre un calentet i no tenim sort, esta tot tancat.
            Pujem per la pista forestal buscant la font de Partagat en la vessant nord de la serra, no som el primers i tampoc els últims, esperem al guia que aplega amb puntualitat, salutacions i caminar, un company ens fa un relat de la seua infantesa, aquella paret extra-plomada allí a la dreta, la vaig escalar quant tenia quinze anys, te prou de dificultat, son 40 metres de paret extra-plomada i tens que fer ús d’un estribo per poder pujar, tardarem unes quantes hores per aplegar a la part de dalt!.
            Prompte es fan grups de xarrada, ens retrobem amb una companya del viatge al par natural de Cadi-Moixeró, intercanvien impressions, al principi la senda es de bon caminar, prompte veiem senyals d’una carrera de muntanya, abalisada amb tires de plàstic amb la marca d’una firma comercial de roba per als esports de muntanya. Revirada, de tant en tant una ullada arrere per gaudir del paisatge, hi ha que vigilar al company “botànic”, diu què en la seua càmera pot baixar la intensitat del flash i així el fons del que esta fotografiant es fa obscur, i ressalta la flor o la planta, “vas vorer la foto del safranet que vaig fer a la ruta de Millars?, sí!, en contesta, la flor es mes obscura que les que havien vist abans en la ruta del Bocairent!, sí, per identificar-la hi ha que fer-li una foto a la planta sencera, perquè poden haver diverses varietats!, foto a un auro “opalus”, ja de un roig fort, propi de aquestes altures, arbre que creix millor amb frescor, segons diu un company diu “ al menys fa 0 graus unes 120 dies a l’any en els alts de la serra!, la serra esta fracturant-se la zona d’escalada anomenada abans es un despreniment de la serra!. Una casa a la dreta amb parets de pedra i caiguda a dos aigües, sembla una casa rural, ens xoca molt on esta, la tranquil·litat que es respira, apleguem a la font del nouer, un cartel ens crida l’atenció, propietat privada, prohibit menjar, a l’esquerra de la font hi ha una bassa de la que ixen uns canonades de pvc que porten l’aigua a la casa, respectem la propietat i avant.
            Esmorzem?, a l’altra font!, seguim caminant i en un no res apleguem a la font anomenada de “Forata”, esta ocupada per quatre persones i un tenda de campanya, bon dia!, Buenos dias,! contesten, subid!, subid!, estamos esperando a unos corredores!, aguaitem i veiem una taula plena de fruita tallada, barretes, cola, aigua, es un lloc d’avituallament per als corredors de trail, una ruta de 120 km., i el punt es el kilòmetre 82, salieron anoche a las 10 des-de Finestrat!, por donde andan?, estamos esperando y no tardaran mucho, quedaros!, mejor al nevero asi no molestamos!, coged lo que querais!, agarrem una fruita, alguna lleopolia, gracias!.
            Fem rogle i a esmorzar, a mi el budells ja me feien soroll!, jo tinc l’estomac buit!, jo apegat!, tot tipus de comentaris, anem a per els entrepans, el fruits secws, los olives xafades i casolanes, el vi, la fruita, gaudim del moment mirant el paisatge, a l’esquerra el Montcabrer, davant i seguint l’ordre, la Serrella, Pla de La Casa, Malla del Llop, el Castellet, l’Aixorta i el Morro Blau, que formen la serra de la Serrella, al fons el Montgo, i mes a la dreta la serra de Ferrer i la serra de Bernia. Seguim avant cap a l’esquerra buscant el “Pas de la Rabossa”, en el camí trobem un nevero i un company diu, he vist un altre en una situació molt pareguda, situat com este cara al nord i darrere d’un penya-segat, així el sol no li pega molt fort i pot aguantar mes la neu, es el de la Malla del Llop, un company en compta ja fa uns anys que para nevar en aquesta zona te que entrar el temporal de gregal. Passem per baix de una pedra foradada, altra curiositat de la serra
            Seguim avant i prompte apleguem al pas, una trepada senzilla i estem dalt, aprofitem per fer fotos del grup pujant, dalt, algunes fent “pose” com esportistes, altres fent guasa, fotos de baix cap dalt i de dalt cap a baix, salvem el pas i apleguem a les simes de Partagat, hi ha que fer una explicació:
            “La serra d’Aitana es troba en la Cordillera Bética, una cadena de muntanyes formada per el xoque entre les plaques Euroasiática i Africana, a questes plaques s’aproximen a una velocitat de entre 4 i 5 mil·límetres/any. L’edat geológica de la serra va començar fa un 70 milions d’anys i continua activa.
           
 L’edat de les muntanyes va des-de fa 248 milions d’anys finns a l’actualitat. Fa uns 70 milions d’anys la placa Africana va començar anar cap al nord i xoca amb la placa d’Eurasia, de la que Iberia constituïa el extrem occidental, al xocar en la conca marina es forma la serra d’Aitana en periode Miocè fa entre 10 i 20 milions d’anys, el plegament i les roques i la seua eixida del fons del mar, es va formar la serra d’Aitana que te uns 1556 metres sobre el nivell del mar. Després del plegament les roques de la serra van sofrir estiraments que provoca l’aparició de falles que començaren a enfonsar-se formant-se escalons en la zona de Partagat podem vorer grietes i trencalls que formen escalons.”
            Podem bore les grietes, les simes, els blocs de pedra enfonsats, altres alçats, senyal d’activitat geològica, anem cap a la dreta, cap al cim d’Aitana, al que no aplegarem ja que esta dins de una base militar, la pujada pedregosa! Un dels companys troba un fósil. I el identifica un “dineret d’Aitana”, ”Son calizas constituidas por una gran cantidad de curiosos fosiles de pequeño tamaño y forma lenticular que se denominan Nummulites. Los Nummulites son restos de organismos marinos unicelulares, en el siglo pasado se contaba que los lugareños llamaban dinerets a los fosiles de nummulites. Esta denominación popular tiene una explicación lógica ya que este nombre les viene de forma discoidal semejante a una moneda”
            Anem cap amunt buscant la tanca de la base, la pendent un poc forta i res mes en aplegar admiren el paisatge, ara podem vorer el des-de el Puig Campana fins Alacant, i la nostra dreta el Cabeço d’Or, un al tre cim on pujar, foto de grup i avall, tornem a la zona de fractura i de simes, una companya fa un comentari sobre el corredors d’ultra fondo, hi ha una gran quantitat de gent jove que sense cap preparació es llança a fer carreres de mitja marató, marató, de llarga distancia hi acaben amb un infartats, es una pena!. Apleguem els primers corredors i els animem, valents!, ja falta menys!, nosaltres seguim avall, des-de l’altura podem vorer les fractures de Partagat, blocs de pedra immensos que algun dia es trencaren i vindrà el davallament de milers de tones de pedra cap a la vessant nord de l’Aitana, no es agradaria estar baix, quant serà el fenomen? ,no se sap, però un terratrèmol pot accelerar-lo.
            Corredor!, i es fem a un costat, animant sempre als velocistes, les carreres de muntanya tenen una gran exigència física, es castiguen el genolls, els turmells, els peus, a la llarga tindran problemes. Una companya comenta “sabies que hi ha una teoria sobre els corredors, els que millor s’adapten a les llargues distancies son els africans, i alguns europeus també, el llatins es va les distancies mitges, sempre hi han excepcions, en Espanya han eixit maratonians que han triomfat!. Els corredors aprofiten les baixades per avanzar, i en les pujades baixen el ritme, alguns porten bastons de senderisme, altres res, el equip un motxilla amb beguda i algo de menjar i a la millor algun tallavents. Una costera i anem cap al “Collao de Tagarina”, la baixada de pedra solta, la conversa de tot un poc, vaig a organitzar una senda per Ontiynent!, diu una companya, encara no la tinc decidida, pot ser per Gamellons, La Senda dels Enginyers, per San Esteve!, jo conec prou la zona que en dius!, li contesta un company, es clar vosaltres feu eixida totes les setmanes!, el meu germà farà de guia i m’ajudarà a buscar-ne alguna.
           
  De tant en tant un corredor passa, anem apropam-nos al final de la baixada, les vistes impressionants, he pujat 3 vegades al Puig Campana, la primera tinguérem que baixar apresa, una forta tronada que anava d’aquest lloc cap al mar, i ens valgueren les cames per aplegar a la font del Moli a Finestrat, aplegarem just abans de ploure, les altres dos sense incidències, quant la fem?, pregunta una companya, d’ara en avant es bona època, així evitem la calor, en estiu no es aconsellable pujar per el carreró!.
            En aquesta carrera no hi ha dones?, pregunta una companya, no hem vist cap de dona!, mes avall la primera i se improvisa un meta volant amb foto finish, els aplaudiments per ella. Apleguem al final de la baixada i a dinar, son les 2.30, però la costum es la costum, ens queden uns 45 minuts per aplegar als cotxes i dinar toca!. Baixen mes corredors, continuem animant-los, entre mos i mos els veiem passar, des-pres dels entrepans, les olives xafades, els fruits secs, i la fruita, toca menjar els dolços, el xocolate i com no un timonet. Oferim als corredors menjar i alguns accepten el xocolate, els rotlles d’anis. En acabar el dinar avall per pista cap a la font de Partagás, abans d’aplegar anem a vorer un pou de neu molt abundants en la zona s’anomena “del Teixos”, segons diuen hi ha uns 14, rodem el pou buscant una porta de baixada al fons, però no es veu res, sol hi ha una entrada ras a terra, un company apunta, he vist en alguns marges de bancals un mena d’escala enclavada en la pedra , per aprofitar al terreny i poder entrar als camps!, es possible que açi hagueren fet el mateix?, no es veuen restes en les parets del pou!, així es queda la cosa. Rodejats de aurons que canvien de color segons anem baixant, passen del roig encès al verd natural, miren arrerere i veiem els runars, alguns intactes, altres marcats per el pas de l’home.

          
  Caminem cap al final de l’etapa, hem gaudit un dia mes de la muntanya, amb bona companyia, ens acomiadem i es possible que ens tornem a reunir en la pròxima eixida programada per al mes de desembre Gracies companys de la Sargantana i la Granota per un dia meravellós.























No hay comentarios:

Publicar un comentario