Com sempre a les 7 cafè i marxa, ens
ajuntem en el bar Domenech, al poble d’Alberic i partim cap al poble de
Benifato, situat a la Vall de Guadalest dins de la comarca de la Marina Baixa.
El viatge tranquil per carreteres plenes de corbes, paisatges encisadors,
alguns racons entapissat per la tardor, els arbres caducifolis amb una gran
varietats de colors, des del el verd clar al vermell, un plaer per als ulls.
Hui toca fusió de penyes, anem a
compartir una senda per la serra d’Aitana i el seu cim amb la penya “La
sargantana i la Granota”, es la tercera vegada que fem ruta amb elles, gents de
varies comarques, i que tenen en comú?, la professió!, en aplegar al poble de
Benifato busquen un bar on prendre un calentet i no tenim sort, esta tot
tancat.
Pujem per la pista forestal buscant
la font de Partagat en la vessant nord de la serra, no som el primers i tampoc
els últims, esperem al guia que aplega amb puntualitat, salutacions i caminar,
un company ens fa un relat de la seua infantesa, aquella paret extra-plomada allí a la dreta, la vaig escalar quant
tenia quinze anys, te prou de dificultat, son 40 metres de paret extra-plomada
i tens que fer ús d’un estribo per poder pujar, tardarem unes quantes hores per
aplegar a la part de dalt!.
Prompte es fan grups de xarrada, ens
retrobem amb una companya del viatge al par natural de Cadi-Moixeró,
intercanvien impressions, al principi la senda es de bon caminar, prompte veiem
senyals d’una carrera de muntanya, abalisada amb tires de plàstic amb la marca
d’una firma comercial de roba per als esports de muntanya. Revirada, de tant en
tant una ullada arrere per gaudir del paisatge, hi ha que vigilar al company “botànic”, diu què en la seua càmera pot
baixar la intensitat del flash i així el fons del que esta fotografiant es fa
obscur, i ressalta la flor o la planta, “vas
vorer la foto del safranet que vaig fer a la ruta de Millars?, sí!, en
contesta, la flor es mes obscura que les
que havien vist abans en la ruta del Bocairent!, sí, per identificar-la hi ha
que fer-li una foto a la planta sencera, perquè poden haver diverses
varietats!, foto a un auro “opalus”, ja de un roig fort, propi de aquestes
altures, arbre que creix millor amb frescor, segons diu un company diu “ al menys fa 0 graus unes 120 dies a l’any
en els alts de la serra!, la serra esta fracturant-se la zona d’escalada
anomenada abans es un despreniment de la serra!. Una casa a la dreta amb
parets de pedra i caiguda a dos aigües, sembla una casa rural, ens xoca molt on
esta, la tranquil·litat que es respira, apleguem a la font del nouer, un cartel
ens crida l’atenció, propietat privada, prohibit menjar, a l’esquerra de la
font hi ha una bassa de la que ixen uns canonades de pvc que porten l’aigua a
la casa, respectem la propietat i avant.
Esmorzem?,
a l’altra font!, seguim caminant i en un no res apleguem a la font anomenada de “Forata”, esta ocupada per quatre
persones i un tenda de campanya, bon
dia!, Buenos dias,! contesten, subid!,
subid!, estamos esperando a unos corredores!, aguaitem i veiem una taula
plena de fruita tallada, barretes, cola, aigua, es un lloc d’avituallament per
als corredors de trail, una ruta de 120 km., i el punt es el kilòmetre 82, salieron anoche a las 10 des-de Finestrat!,
por donde andan?, estamos esperando y no tardaran mucho, quedaros!, mejor al
nevero asi no molestamos!, coged lo que querais!, agarrem una fruita, alguna
lleopolia, gracias!.
Fem rogle i a esmorzar, a mi el budells ja me feien soroll!, jo tinc
l’estomac buit!, jo apegat!, tot tipus de comentaris, anem a per els
entrepans, el fruits secws, los olives xafades i casolanes, el vi, la fruita,
gaudim del moment mirant el paisatge, a l’esquerra el Montcabrer, davant i
seguint l’ordre, la Serrella, Pla de La Casa, Malla del Llop, el Castellet,
l’Aixorta i el Morro Blau, que formen la serra de la Serrella, al fons el
Montgo, i mes a la dreta la serra de Ferrer i la serra de Bernia. Seguim avant
cap a l’esquerra buscant el “Pas de la Rabossa”, en el camí trobem un nevero i
un company diu, he vist un altre en una
situació molt pareguda, situat com este cara al nord i darrere d’un
penya-segat, així el sol no li pega molt fort i pot aguantar mes la neu, es el
de la Malla del Llop, un company en compta ja fa uns anys que para nevar en
aquesta zona te que entrar el temporal de gregal. Passem per baix de una
pedra foradada, altra curiositat de la serra
Seguim
avant i prompte apleguem al pas, una trepada senzilla i estem dalt, aprofitem
per fer fotos del grup pujant, dalt, algunes fent “pose” com esportistes,
altres fent guasa, fotos de baix cap dalt i de dalt cap a baix, salvem el pas i
apleguem a les simes de Partagat, hi ha que fer una explicació:
“La serra d’Aitana es troba en la Cordillera
Bética, una cadena de muntanyes formada per el xoque entre les plaques
Euroasiática i Africana, a questes plaques s’aproximen a una velocitat de entre
4 i 5 mil·límetres/any. L’edat geológica de la serra va començar fa un 70
milions d’anys i continua activa.
L’edat
de les muntanyes va des-de fa 248 milions d’anys finns a l’actualitat. Fa uns
70 milions d’anys la placa Africana va començar anar cap al nord i xoca amb la
placa d’Eurasia, de la que Iberia constituïa el extrem occidental, al xocar en
la conca marina es forma la serra d’Aitana en periode Miocè fa entre 10 i 20
milions d’anys, el plegament i les roques i la seua eixida del fons del mar, es
va formar la serra d’Aitana que te uns 1556 metres sobre el nivell del mar.
Després del plegament les roques de la serra van sofrir estiraments que provoca
l’aparició de falles que començaren a enfonsar-se formant-se escalons en la zona
de Partagat podem vorer grietes i trencalls que formen escalons.”
Podem bore les grietes, les simes,
els blocs de pedra enfonsats, altres alçats, senyal d’activitat geològica, anem
cap a la dreta, cap al cim d’Aitana, al que no aplegarem ja que esta dins de
una base militar, la pujada pedregosa! Un dels companys troba un fósil. I el identifica
un “dineret d’Aitana”, ”Son calizas
constituidas por una gran cantidad de curiosos fosiles de pequeño tamaño y
forma lenticular que se denominan Nummulites. Los Nummulites son restos de
organismos marinos unicelulares, en el siglo pasado se contaba que los
lugareños llamaban dinerets a los fosiles de nummulites. Esta denominación
popular tiene una explicación lógica ya que este nombre les viene de forma discoidal
semejante a una moneda”
Anem cap amunt buscant la tanca de
la base, la pendent un poc forta i res mes en aplegar admiren el paisatge, ara
podem vorer el des-de el Puig Campana fins Alacant, i la nostra dreta el Cabeço
d’Or, un al tre cim on pujar, foto de grup i avall, tornem a la zona de
fractura i de simes, una companya fa un comentari sobre el corredors d’ultra fondo,
hi ha una gran quantitat de gent jove que
sense cap preparació es llança a fer carreres de mitja marató, marató, de
llarga distancia hi acaben amb un infartats, es una pena!. Apleguem els
primers corredors i els animem, valents!,
ja falta menys!, nosaltres seguim avall, des-de l’altura podem vorer les
fractures de Partagat, blocs de pedra immensos que algun dia es trencaren i vindrà
el davallament de milers de tones de pedra cap a la vessant nord de l’Aitana,
no es agradaria estar baix, quant serà el fenomen? ,no se sap, però un terratrèmol
pot accelerar-lo.
Corredor!,
i es fem a un costat, animant sempre als velocistes, les carreres de
muntanya tenen una gran exigència física, es castiguen el genolls, els
turmells, els peus, a la llarga tindran problemes. Una companya comenta “sabies que hi ha una teoria sobre els
corredors, els que millor s’adapten a les llargues distancies son els africans,
i alguns europeus també, el llatins es va les distancies mitges, sempre hi han
excepcions, en Espanya han eixit maratonians que han triomfat!. Els corredors
aprofiten les baixades per avanzar, i en les pujades baixen el ritme, alguns
porten bastons de senderisme, altres res, el equip un motxilla amb beguda i
algo de menjar i a la millor algun tallavents. Una costera i anem cap al “Collao
de Tagarina”, la baixada de pedra solta, la conversa de tot un poc, vaig a organitzar una senda per Ontiynent!,
diu una companya, encara no la tinc
decidida, pot ser per Gamellons, La Senda dels Enginyers, per San Esteve!, jo conec prou la zona que en dius!, li contesta un
company, es clar vosaltres feu eixida
totes les setmanes!, el meu germà farà de guia i m’ajudarà a buscar-ne alguna.
De tant
en tant un corredor passa, anem apropam-nos al final de la baixada, les vistes impressionants,
he pujat 3 vegades al Puig Campana, la
primera tinguérem que baixar apresa, una forta tronada que anava d’aquest lloc
cap al mar, i ens valgueren les cames per aplegar a la font del Moli a
Finestrat, aplegarem just abans de ploure, les altres dos sense incidències,
quant la fem?, pregunta una companya, d’ara
en avant es bona època, així evitem la calor, en estiu no es aconsellable pujar
per el carreró!.
En
aquesta carrera no hi ha dones?, pregunta una companya, no hem vist cap de dona!, mes avall la
primera i se improvisa un meta volant amb foto finish, els aplaudiments per
ella. Apleguem al final de la baixada i a dinar, son les 2.30, però la costum
es la costum, ens queden uns 45 minuts
per aplegar als cotxes i dinar toca!. Baixen mes corredors, continuem
animant-los, entre mos i mos els veiem passar, des-pres dels entrepans, les
olives xafades, els fruits secs, i la fruita, toca menjar els dolços, el xocolate
i com no un timonet. Oferim als corredors menjar i alguns accepten el xocolate,
els rotlles d’anis. En acabar el dinar avall per pista cap a la font de Partagás,
abans d’aplegar anem a vorer un pou de neu molt abundants en la zona s’anomena “del
Teixos”, segons diuen hi ha uns 14, rodem el pou buscant una porta de baixada
al fons, però no es veu res, sol hi ha una entrada ras a terra, un company
apunta, he vist en alguns marges de
bancals un mena d’escala enclavada en la pedra , per aprofitar al terreny i
poder entrar als camps!, es possible que açi hagueren fet el mateix?, no es
veuen restes en les parets del pou!, així es queda la cosa. Rodejats de
aurons que canvien de color segons anem baixant, passen del roig encès al verd
natural, miren arrerere i veiem els runars, alguns intactes, altres marcats per
el pas de l’home.
Caminem cap al final de l’etapa, hem
gaudit un dia mes de la muntanya, amb bona companyia, ens acomiadem i es possible
que ens tornem a reunir en la pròxima eixida programada per al mes de desembre
Gracies companys de la Sargantana i la Granota per un dia meravellós.
No hay comentarios:
Publicar un comentario