La ruta de l’Alcudia a Millars,
canvia de recorregut, som 16 el membres
de la Penya l’Argilaga que anem a fer el recorregut, en total son 69 persones
vingudes de tots el racons de Ribera.
El grup mes nombrós fa l’eixida des
de el “Corral de Rafel” al terme de l’Alcudia, la resta des de el paratge
anomenat “La Parra de Abajo” al terme de Tous, a les 7,30 de mati i puntualment
estem al lloc acordat. La pluja fa acte de presencia i apareixen les jaquetes
impermeables, algunes de caràcter tècnic, altres mes sencilles, una capa
d’aigua que ens fa somriure, pareix una disfressa de hallowen, en uns minuts
fan la seua aparició els caminants de la senda llarga, salutacions als companys
de sendes “he vist que ja eres pare!,
enhorabona!, gracies!, a un altre company “i la dona no ha vingut?”, no!, seguim avant saludant altres
coneguts, companys de tantes sendes recorregudes, de estones divertides, de
alguna que altra penúria, bona companyia sense cap de dubte, trobem a faltar
algun company que per compromisos han faltat a la seua cita anual.
L’eixida agrupada i a bon ritme, per
asfalt, anem vorejant la muntanya de Matamon, lloc on s’ajunten els termes de
Catadau, Tous i Carlet, en un temps en el cim havia una ermita dedicada a Santa
Barbera, on tradicionalment es feia una romeria i per sendes pujaven els romers
a honrar a la santa.
Deixem arrere el asfalt i anem per
camins de terra, de bon caminar i sense problemes, el ritme es de uns 5
km/hora, no esta gens mal, passem entre camps de cultius variats, bresqui-lleres
en flor, la calor estan fent-li una enganyifa, caquis i oliveres, alguna casa aïllada,
anem entre muntanyes, con he dit abans a la dreta el Matamon i a l’esquerra, la
serra del Cavallo, amb el cim del Colaita, que al llarg de la senda deixarem a
la dreta, es de dia i núvol, les samarretes multicolors formen una serp, “ja, ja, ja, hi ha models de bastons nous,
motxilles de fa 2 anys, noves, de marca, de gran comerç, de tot un poc”,
comenten per a hi davant,, deixem el Matamon darrere i veiem a la dreta “La
Vall dels Alcalans”, el gps ens indica que tenim que anar a l’esquerra, ja
estem al llogaret del “Granotar”, deixem el camí i entrem en senda de muntanya,
estreta, que pareix un tobogan; la columna s’estira, els caminants van
dispersant-se, seguint la fila, de tant en tant una ullada arrere per si de cas
es queda algú, passem per la font dels “Xolls”, te algo d’aigua, hi ha un
abeuradors per al ramat, el barranc esta humit, en alguns llocs a corregut
l’aigua de les ultimes pluges, bona senyal!
Pugem poc a poc anem camí del
barranc de la Romana, lloc funest i trist per ser el lloc on soterraren ja fa
uns anys a unes xiquetes assassinades per gent amb falta d’escrúpols, en
aplegar a un pla, a la dreta de la senda hi ha un tancat menut amb flors en
record d’elles, ens parem a fer un glop d’aigua i menjar uns fruits secs,
salutacions a mes gent que no havíem vist amb anterioritat, seguim avant,
baixem cap al barranc per una senda esgarrifosa, prompte estem al fons d’ell,
girem a l’esquerra seguint la senda, tornem a vorer la serp multicolor.
Els capdavanters van avançant, la pròxima parada el
corral i font de “Majaespesa”, lloc on esmorzarem, ara per dins del barranc,
ara per fora, vorejant-lo anem, de tant en tant un paro per esperar als
senderistes retardats, sempre amb l’ull mirant arrere, estem mes avant de la
gran corba que forma el barranc, un xicotet grup s’ha despistat, es per ací!, un company ha pujat per la
banda dreta de la senda, teniu que anar
cap a l’esquerra!, xarra que te xarra han traçat una nova senda, uns
moments bons per fer unes fotos al barranc. En reagrupem i seguim cap a la font
de “Majaespesa”, en un minuts apleguem i a esmorzar, els caminants capdavanters
estan menjant amb gana els entrepans, busquem seient i a gaudir dels entrepans,
fruits secs, de fruites i com no de un bon cafè. A un company el criden “Salva, Salva”, qui serà? Un caçador eix
entre el matolls, de camuflatge amb un gos, es posen a xarrar. Es acomiaden, i
en compta, “es un xicot de Carlet, que
organitza una ruta amb bici per aquestos paratges, a l’estiu fa rutes per els Pirineus, i a l’hivern caçador, es una
maquina no sap estar quiet”.
L’organització ens dona presa, tenim que fer marxa
enseguida, tenim una bona caminada per davant fins aplegar al refugi de
“Terramillars”. El guia habitual, com sempre va equipat amb gps es queda
darrere per si de cas algú es queda perdut. Anem per la dreta del barranc,
seguint la senda que ens allibera d’anar per el fons del barranc, que de segur
es de mal caminar. Anem a bon ritme, poc a poc anem eixit de barranc per
l’esquerra, per senda de carro poc
transitada.
Deixem a
l’esquerra el puntal de “La Sala” i el “barranc del Charco Claro”, a un company
li falla el genoll lesionat de jugar a futbet, i com por mes l’afició no
s’acaba de recuperar del tot, ens quedem uns quants per acompanyar-lo fins al
pròxim control on estarà el cotxe de “sos”,
uns centenars de metres mes abans, “ja
vaig millor!, as pensat en pujar el cotxe, ves en compte que la pròxima para
del cotxe es a prop de la Ceja, i te se pot fer molt llarg el camí!, vaig a
intentar-o!, seguim avant; en aplegar a la planura veiem allunyat el cotxe, a la dreta tenim “El Campillo”, estem
en zona coneguda, en aplegar a la zona del “Majalico Blanco” entre dos muntons
de pedres que senyalen la pujada cap la “Cañada Real de Castilla”. Ara el guia
es queda parat en sec, els peus ablamats per les botes i la calor, es queda
xarrant amb el conductor del vehicle, el company lesionat, “vaig a seguir avant, sí en pare no arrancaré!”, jo vaig a vorer si puc
posar-me algo en el peus, i seguiré darrere de tu!. Mira que bonic!” una
serp multicolor avança per la muntanya, un espectacle, 60 i pico persones
caminant per una senda, que bé sembla un pedregal.
La pujada es un “salvese quien pueda”, hi ha que
seguir les fites de pedra i les petjades dels caminants, a mes de algo d’intuïció,
en aplegar a la “Cañada” es gira a la dreta i fa un vent de ponent molt fort,
hi ha que apuntalar-se amb els bastons, en alguns moments resulta molest, a la
vista privilegiada del lloc es por vorer els cims de la Ribera Alta i Baixa, la
zona del Perello al terme de Sueca, l’antiga senda de Millars, el caixer del
riu Xúquer, el salt de Millars, la Canal de Navarres i fins i tot el poble de
Millars, pareix que estiga a hi al costat, però la veritat es que esta molt
allunyat.
Als quinze kilòmetres el guia va guanyant terreny i
veu cada vegada mes a prop a un grup de senderistes, la soledat es una bona
companya, permet estar amb contacte en la natura, sols els sorolls fets per el
vent i algun au que es deixa vorer. S’acaba la senda, hi ha que deixar la
cresta i anar cap a l’esquerra, per una senda amb forta pendent, es baixa cap a
la senda que porta a la “Fontalba”, el grup esta cada vegada mes a prop, a la
vista esta la font, el grup gira a l’esquerra per fer la baixada cap a la bassa
de rec C-9, la font esta seca, no eix ni un fil d’aigua, les bassetes estan
seques, la sequera es deixa vorer cada vegada mes, les pluges de la tardor no
han recarregat els acuifers.
El guia va camp a traves per guanyar terreny, i no
aconsegueix fer contacte, els peus cada vegada mes coents, els te molt
ablamats, espera fer contacte amb el cotxe d’emergència, avant, sempre avant,
el camí es fa llarg, deixa a la dreta la C-9, foto del Colaita des de la zona
oest del cim, hi ha que fer-li una visita, passen cotxes “te llevo?, no gracias,! de donde vienès?, de l’Alcudia! Eso esta muy
lejos!, sí mucho!, antes he visto pasar un grupo!, sí son mis compañeros!,
adios!, adios, y gracias”!. Els caçadors van eixint dels caminals, “que tal la caza?, floja, no hay piezas!,
hasta luego”!, mes avant es troba a un company, “ pensaven que te havies perdut!. Jo estava cridant-vos i escoltat algú
que dia,¡a hi darrere hi ha algú!, era jo!,. Ens reunim al voltant del
cotxe “granera”, no puc mes, tinc el peus
cremant!, agarreu el gps i seguint la ratlla de color us portarà fins a la Ceja,
la fletxa indica la posició on esteu!, en veiem. Ací acaba la senda, han segut 22 km, el últims 5 de patir, la culpa,? les
botes i el calor!. Mes tard vindrà el dinar, al festa, la conversa i la
tornada a casa, però aquesta es un altra historia. Per al caminants del grup al final son 28.6 km. A l'entrada de la Ceja, es retiren 4 senderistes, per culpa de 3 genolls i un turmell.
No hay comentarios:
Publicar un comentario