Com sempre cafè i marxa, farem dos
reunions, la primera al Domenech, però abans una anècdota, un control de
alcoholèmia!, senyals lluminoses pare el cotxe i dos G.C. revisant el segell de
la ITV, “abra el paquete, introduzcalo en la boquilla y sople hasta que yo le
diga!”, “un momento que tome aire!”, agarre aire i bufe com un condemnat, “siga!”,
no havia vist la pinta que portava, equipat per al senderisme.
Una vegada reunits eixim cap a
Canals, en som 5 i en aplegar al poble dos mes, anem cap al punt d’eixida i a
fer marxa, estem a la partida de “Les Moles2 a prop d’un àrea recreativa
abandonada, passem per baix de la línia de ferrocarril i cap amunt per asfalt,
en aplegar a un corba “ací una xiqueta
que anava en bici, va caure per aquest marge i va anar a parar al barranc, va
quedar molt malferida, es va clavar el manillar i van tindre que extirpar-li la
melsa!”, seguim avant i entrem en una plantació de cítrics, tot abancalat,
reg per goteix, impressionant, pareix un exercit, files ordenades, cartells
indicant la varietat, manegues per polvoritzar on no apleguen el turbos, mirem
amb curiositat la finca, passem per davant de l’anomenada “Casa del Raco”,
antic mas on vivia l’encarregat de la finca, miren arrere i veiem “Sant Didac”
i la “Serra Grossa”, com es diuen aquells
pics?, no tenen nom, es el conjunt de la serra Grossa!, a la dreta veiem
uns picatxos, i un company diu “ abans es
podia pujar, però fa un anys un veí de Canals va comprar la finca que envolta
la muntanyeta i la va rodar d’una tanca, i ara no es por pujar!”, anem
avant entre tarongers i mandarines, sempre amunt, en passar la finca entrem en
caminal i a hi esta un caçador sense escopeta, “bon dia!”, “bon dia!”, contesta, “hola tu no eres el llanterner?”, “si, estic caçant amb el gos, el
animalet esta a hì al fons del barranc i pareix que el seu olfacte funciona!,
per ací no hi ha molt conills!”, “pues per baix jo els he vist amb gran
quantitat quant vaig en la bicicleta!”, “on aneu?”, a fer una volta!”, per ahi
dalt hi ha una senda molt interesant que puja al mollo!” i li explica el
recorregut, “adéu!”.
Seguim avant cap a la senda del “Portalet”, la senda
esgarrifosa degut a les ultimes pluges, “com
va l’estudianta?”, “molt bé, esta estudiant molt i d’adaptat!”, “de tant en
tant ens veiem per skipe!”, “prompte esta en casa!”, la tecnologia com
avançat en el últims any, ara pots vorer a un familiar com si el tingueres al
costat, sols falta un imatge en 3D per a completar el cercle. La senda
revirada, va fent calor, estem en ple esforç, han fallat les previsions de
temperatura, no fa tant de fred com dient, la vista arrere per admirar “La
Costera”, a la dreta tenim la “serra Grossa” i mes arrere “Sant Didac”, amunt
anem, els bastons actuen de meravella, eviten algun esvaró, apleguem al
indicador “Senda del Portalet”, “es nou!”
encara no esta homologat li falta el “PR-CV”,
Anem
per terreny conegut, fa uns mesos ja passarem per esta senda, “quina meravella, quina senda mes bonica!”, aquesta
expressió no deixaran de dir-la al llarg del matí “un encert fer aquest recorregut!, “ jo la he fet amb BTT, i la veritat
algun tros amb la bici al llom!, diu un company, “hi ha una bona pendent!”, li contesta un altre, seguim avant i en
aplegar a un cartell indicador “Senda del Portalet” a l’esquerra i “Senda
Llarga” a la dreta, nosaltres anem cap a la dreta, ara de baixada, i sí la
vista no enganya anem a fer un recorregut en forma de tobogan, el dia nuvolós,
les previsions son bones, a la vespra canviarà l’oratge, esprem que així siga,
costera amunt.
Uns albor-sos al mig de la senda ens permet gaudir
d’aquest fruit, esta plens de fruits i de flor, “mireu!, el fruit madur i la flor, es podeu fer una idea del temps que tarda
en madurar la fruita, quant esta bo de menjar el fruit te una gran quantitat
d’alcohol!”, a quina ciutat esta associada la imatge del albors i el os!”, “a
Madrid!”, contestem, “el nom botànic
es Arbutus Unedo!”, diu un altre company, “lo mes curiós es que la pebrella no te traducció al castellà, ja que
es una planta que sols es por trobar a la provincia de Valencia i al nord
d’Alcant, i en algunes zones aïllades d’Albacete i Murcia, llindant amb les
províncies de Valencia i Alacant, el nom botànic es Tymus Piperella, es parent
del timó!”
“Esmorzem?”, mes
avant!”, en aplegar a un replà!”, diu un company que comeix la zona,
en un minuts este al paratge “Basseta Roja” i el millor lloc es per on passa la
conducció de gas que va fins a Eivissa, “van
fer una destrossa, desprès de posar una tuberìa, tingueren que alçar un altra
vegada l’instal·la cio que havien fet per posar un altre tubo, havien calculat
malament la capacitat!”, busquem seient i a esmorzar, un caçador amb
escopeta i gos va rondant per la zona, veiem la finca que dona nom al paratge
“Basseta Roja”, una plantació de kakis al mig de la muntanya, no serà perillós que estiga caçant per
aci?”, no!, esta molt allunyat!”, no aplegaran els perdigons?, sols es perillós
un tir sí estàs a menys de 30 metres, els tirs fan mal en radi de trenta metres
i també va en funció del diàmetre del plom, para el tipus de cacera que hi ha
per ací pot ser del 8, 10 o 12!”, “a però no tenen bala!,”, “no!, la bala sols
es gasta per al porc senglar! I els del 4 per als ànecs!”, gaudim de
l’esmorzar com de costum.
Un company ens compta una anècdota que li va passar
fent un ràpel a una cova, quant l’avisaren sols faltaven un metres que
acabar-se la corda de descens i va ser una odissea, canviar de corda, canviar
les eines per baixar i tot per un despiste d’un company “sempre hi ha que estar pendent de les mesures de seguretat en esports
de risc!”, “una mala instal·lació dels aparells pot tindre conseqüències
dramàtiques!”.
Anem avant cap al barranc de “La Llobera”, deixem
arrere la “Casa de la Bassa rRoja” i girem a la dreta cap a la “Casa de Simón”,
anem xarrant de mil i una anècdota quant mirant el gps veiem que tenim que
girar a l’esquerra, entrem dins d’un reguerol que es la senda, estreta i de
vegades es millor anat per damunt del marge, “nosaltres quant tenim que fer la senda d’aproximació per entrar en
alguna cova fem ús d’un serra plegable per tallar les rames que ens
destorben!”, ací tenim que trencar-les a colps de bastó, ja que les tenim a
l’altura de la cara. Baixem per el barranc i que passa lo que tenia que passar “quina meravella, quina senda mes bonica!”, fotos
i mes fotos de la tardor, d’algun company y companyes saludant, a la dreta un
abric, però no parem a vorer-lo, xarrem de tot un poc, “he anat a vorer a la meua filla i la vam veure contenta i feliç al
treball, descansarem l’ànim i tornarem a casa contents1”, de sobte “ algo gran acaba de passar per davant!” diu
una companya, un altre company s’avança i diu, “no hi ha res, i si era un porc senglar sols del crit sen anat,
tranquil·la que no passa res!”, seguim avant i en dos raconades veiem els
fleixos de flor amb el colors típics de la tardor, cadascun de color diferent,
grocs, vermells, verdós tirant a groc, una paleta de colors.
A poc a poc anem deixant arrere el “barranc de la
Llobera” i entrem en el “barranc de la Fosc”, entre un badall podem vorer
Montesa i el seu castell anomenat també de “Montesa”, hereus dels cavallers templaris.
Ara anem per dins del barranc, votant de pedra en pedra, de vegades baixant
aponats, les mans agarrant les rames, a dreta i esquerra penya-segats que
podien servir per a zona d’escalada. De sobte passem de barranc pur i dir a
senda de terra, estem a prop del riu Canyoles, en aplegar a ell esta sec, les
pedres esvaroses, un company compta “es
difícil veuré el riu amb aigua, en alguns llocs sols porta l’aigua de les
depuradores i res mes!”.
Estem a prop d’un camp de tarongers, de mal record
per a un membre de la Penya, va collir una taronja navelina i desprès de menjar
el primer galló tot era donar-ne i sols de vorer la cara que tenia, ningú en
menja, era mes agra que el ferro i els dentistes la podien fer servir per a fer
una neteja de boca,
Ara anem per terreny pla, de terra, de bon caminar,
anem seguint el track, eixim a l’asfalt, “conec
un camí per aplegar al cotxes i no toquem gens ni miqueta d’asfalt, es la meua
ruta en bici per anar cap a Montesa per camins tranquils!”, girem a dreta a
esquerra, veiem un mil·liari a l’esquerra i en senyala que estem a la “Via
Augusta”, unia Roma amb Gades (Cadiz), tenia 1.500 kilòmetres aproximadament
des de el Pirineus fins al final, travessava la Comunitat Valenciana des de la
provincia de Tarraco (Tarragona) fins a entrar en l’actual Castella per la zona
de Villena, ací ix un ramal cap a Cartago Nova (Cartagena) i un altre cap l’estret
de Gibraltar a l’actual Cadiz.
Seguim avant entre tarongers, ara no es minifundi,
estem dins de camps abancalats, guanyats a les terres de seca, tot automatitzat,
els arbre pareix que no els esporguen, un company compta les seues aventures i
desventures amb bicicleta, “li he comprat
a la meua muller una bicicleta amb motor elèctric i ara se maneja de meravella,
l’altre dia anava a 45 kilòmetres per hora i jo anava en la llengua fora, en
les pujades abans no podia i ara en deixa arrere, i damunt es burla!”,
seguim els caminals anem escampats, mirant arrere, “no et preocupes la meua muller coneix molt bé la ruta!”, hem
deixat arrere un pi majestuós que dona nom a una casa de camp, es impressionant,
davant tenim la senyal del gasoducte una empremta del progres, en un no res
estem als cotxes, hem gaudit de la ruta, i no hem parat de sentir “quina meravella, quina senda mes bonica!.
No hay comentarios:
Publicar un comentario