04/01/2017 La primera de l’any 2017, senda a la font de La Sangonera

                   Canviem de ruta per fer la primera de l’any 2017, a proposta del molt honorable hem anat a la font “de la Sangonera”, fent una parada per esmorzar al “Pla del Barber”, hui en som 8, com sempre cafè i marxa, quedem al lloc de costum, en aplegar als segons pilars de la Casella, la cadena que dona accés al bar esta tancada, ens agrupem i a caminar, per on pugem?, anem a buscar “la font del Garrofer” i després per “la font de la Teula”?, sembla que no, estarà la pujada fangosa després de les pluges!, anem a l’esquerra cap a la pista forestal, les primeres pujades bé com sempre, el silenci es impressionant sols trencat per el xarrar dels senderistes, sabatilles noves!, diu una companya, si!, el reis mags s’han avançat!, son de trail!, estic preparant-les per a l’estiu!, contesta el company, a mi m’han regalar unes rodes per la BTT, i estic molt content!, diu un altre company, ja podràs esborrar el regal de la llista que tens penjada a la nevera!, li diu un altre, també m’han regalat dues botelles de perfum, una de grandària normal i l’altra per a viatjar!, apleguem a l’altura del bar i esta tancat, amunt, sempre amunt, ja fa temps que no passem per la zona, la pujada cap als cérvols, com sempre impressionant!, la pista forestal esta reparada, les pluges fortes la deterioren ràpidament i necessita un manteniment constant.

                   Fem una ullada als cérvols i sols en veiem un amagat entre els margallons, anem avant, en aplegar a la “Casa forestal” veiem que la font “de Tormos” brolla per tots els costats, no la recorde així en els últims anys, les ultimes pluges estan fent brollar l’aigua de moltes fonts que han estat molts mesos seques. Pugem l’escales i eixim de nou a la pista, hi ha moltes rames trencades per el vents i algun pi tallat a la vora del camí.

                   Girem a l’esquerra, a la dreta “La serra de Les Agulles”, mola impressionant!, mireu cap arrere!, el dia esta clar, podem vorer part de la Ribera Alta, per a mi es la primera vegada que vinc per este lloc!, una meravella!, anem avant xarrant de tot un poc, el dissabte que fem?, pregunta una companya, farem la ruta de la “Penya Negra”, pujarem per el barranc de les “Voltes” fins al “Coll de la Rafela” on girarem a la dreta fins aplegar a la penya!, contesta un company; la senda de hui es un puja-baixa, esta poc transitada, no veiem moviment de cap classe, “Canyolino” i “Claudio”, van al seu aire, mirant el fons del barranc com si pogueren vorer alguna cosa en moviment.

                   A l’esquerra la “Ratlla o Mola”, el cim de la Ribera, ha segut durant anys la primer eixida de La Penya, aquesta any hem canviat el lloc de la primera eixida de l’any a petició dels molts honorables membres de la Penya l’Argilaga, “dalt de la Ratlla fa molt de vent!, fa fred!”, l’alternativa es anar a la Sangonera, un passeig, agradable de bon caminar per començar l’any caminant.

                   El sol calfa i anem llevant roba, alguns inclòs es queden en manega curta, anem a bon ritme, no passa n’hi un anima per la pista, pugem, baixem, el capdavanter ja sap el camí, on esmorzem?, al Pla!, anem en grups menuts en un despiste i si no es per el crits passem de llarg, en el creuer girem a la dreta i entrem en l’àrea recreativa de la font del Barber, busquem el sol, a l’ombria fa frescor, apareixen els entrepans, els fruits secs, les olives, fruita i els dolços de Nadal, que tot lo mon vol perdre-los de vista. Seguim avant cap a la “Sangonera”, anem a tan bon ritme que passem de llarg el primer encreuament, a la dreta una senyal “a Tavernes per la senda dels Esmoladors”, podiamos hacer una ruta de Tavernes hasta Alzira?, jo y el compañrto ya la hemos hecho!, es factible son 22 km. aproximadamente!, a la primavera?, si!, ja tenim una senda per al futur.

                   

Seguim avant i anem girant cap a l’esquerra seguint la pista, no haveu vist el encreuament de la Sangonera?, no ens havem donat compte, un despiste!, es igual allarguem un poc la senda!, abans d’aplegar a la casa de l’herbolari girem a l’esquerra, primeres senyals de vida, tres senderistes baixen de la font, bon dia!, diuen, bon dia!, contestem, una pujadeta i estem a l’àrea recreativa, passa un dels senderiste, he deixat oblidat el basto!, torna ràpidament amb l’eina en la ma, adéu!, les primeres impressions bones tota la badia de Cullera es por vorer d’una ullada, una meravella!, ja fa uns anys organitzarem aquesta senda per a uns companys de faena, i es quedaren bocabadats de la vista tan meravellosa, després de caminar per el barranc entre parets de colp s’obrin les muntanyes i apareix el mar, la marjal, una meravella. La font brolla plena d’aigua, bevem d’ella, foto de grup amb el mar al fons, quant era jove veníem d’acampada aquesta font, eren altres temps, gaudíem de la natura com xiquets!, compta un company, ens reagrupem i cap arrere, la primera vegada que vaig vindre va ser a l’estiu, vaig acompanyar a un cunyat i a un cossi, en vaig quedar impressionat del lloc, al cap de 15 dies un foc originat per un llamp va cremar el paratge, amb la sort de que el foc va córrer per baix del pins i es salvaren la majoria, sols es cremaren els mes menuts, afortunadament s’ha recuperat molt be, diu un altre company fa 4 o 5 any un altre foc va cremar un rogle menut i ara s’ha poblat de nou.

                   Tornem per el primer encreuament, anem be de temps, fem una cervesa?, segur ens dona temps!, al lloc de sempre!. Per davant xarren de biologia, per darrer de gossos, altres en el seus pensaments, veiem a un senderiste amb el seu gos, a entrat al tancat dels cérvols i no volia eixir!,li comenta a un company, ha tingut sor perquè una cos o una cornada l’haguera deixat malferit!, li contesten, adéu!, una parella puja cap amunt, bon dia!, saludem, en aplegar al creuer que puja a l’ouet, els dos capdavanters estan assentats, ens reagrupem, un li fa la V de victòria, l’avançat, baixem cap a la casa del forestal, els escalons grans, costa de baixar-los amb una passa, fes-ne sols els necessaris!, diu el bromiste del grup, les camallades son llargues i ens fan perdre el ritme, passem de llarg el cérvols, estaran amagats desprès de la persecució del gos, en un no res apleguem als cotxes i veiem a un vell conegut, on vas?, un poc tard per a caminar!, li diem, a l’Ouet a estirar les cames, no tinc res que fer, adeu!. Ens acomiadem, fins al dissabte!, adéu!.

                   La primera de l’any, ha resultat ser agradable, entretinguda, per alguns i algunes una nova experiència, per altres un camí vell fàcil de recórrer. El pròxim any la primera no sabem on serà, però de segur que la farem. Adéu 2016, benvingut 2017.