miércoles, 14 de diciembre de 2016

11/12/2016 Riu Alfambra (Caños de Gudar) – Barranc d’Umbrias


Som 6, hem passat la nit al càmping Los Alamos a la Virgen de La Vega, pedania d’Alcala de la Selva, el personal amable i el lloc ideal per a passar uns dies tranquils per fer senderisme o esquiar a les pistes de Valdelinares, que estan molt prop.
A les 8.15 els termòmetres marquen -6.5º, fa fred de valent, però al no haver humitat no es nota tant, acudim a la gasolinera que esta en direcció al poble de Alcala de La Selva, para revisar les rodes del cotxe, al vehicle, i suposem que es degut a les temperatures baixes marca que una de les rodes ja perdut pressió, al final es tot problema de temperatures. “Buenos dies, hace frio!”, li diguem al encarregat de la gasolinera, “si!, hoy hace fresco, “ la estación meteorològica marca -6.5!º”, li diguem al home, “marca eso porque esta a la orilla del rio y en una hondonada, aquí hace menos, en Alcala pasa lo mismo, en la plaza del pueblo marca -2º y en el molino que bajo -4º”, ens contesta “gracias por todo, nos vamos a caminar un rato, adios!”. Les rodes a la pressió ideal i anem cap al punt d’eixida.

Eixim cap al poble de Gudar a buscar el final de la senda, ja que la de hui es lineal, primer deixem a les xiques al inici de la senda, en uns minuts estem al lloc on aparquem el cotxe de retorn, el deixem al costar d’un poste del PR-TE  i anem al inici. Un indicador marca la direcció “Los Caños de Gudar”, el lloc ideal per deixar els cotxes, esta tot molt tranquil, el fred es fa de notar estem a un bosc de pins i arbres de ribera. Anem avant, el rierol a l’esquerra, caminem uns centenar de metres i creuem un pontet de fusta, mes avant una cascada menuda però d’una bellesa impressionant, “hui et cansaràs de fer fotos al riu” diu un company, efectivament a partir d’aquest lloc una successió de cataractes ens acompanyaran tot el recorregut, ara creuem el riu per la dreta, ara per l’esquerra, la senda bona, de vegades passant per dalt de arbres caiguts, una trepada a la dreta per salvar un obstacle, quant creuem el rierol tenim que anar en peus de plom, les pedres humides estan plenes de gel i estan esvaroses. Poc a poc anem cap amunt, un company esta preparant un video-clip per animar a la filla de la seua companya, va de disfresses i ja ens comptarà un altre dia el resultat. “Pareix ser que anirà de Fredy Mercury!”.

Primeres senyals de fred, un bassal d’aigua esta congelat, la capa de gel es grossa i al final es trenca, suporta el pes d’una persona, una sabina ens crida l’atenció “ja tenim un arbre de nadal!,”, “i com el decorem?”, “amb els guants, amb les gorres i les bragues de coll!”, dit i fet un arbre molt bonic i molt improvisat. Va apareixent cada vegada mes el gel, conforme anem pujant els salts d’aigua estan mes plens de plaques de gel, gruixut de vegades, mes fines altres, de vegades les pedres voten sobre el gel, seguim avant, vorejant el rierol, algunes vegades tenim que eixir del caixer i pujar per la vora, una de tantes la senda no molt clara ens fa pujar cap amunt i que tenim que baixar, canvien de vora i tot resolt. A un company el nom del riu li porta records, “el meu pare en la guerra civil va estar per aquestos paratges, va estar en el assejt de Terol i desprès en la batalla de l’Ebre”. Seguim avant el terreny va suavitzant-se , anem per pla en les ombries el gel es abundant, entapissa les brosses els arbres, tot blanc com el gesmil, fa goig vorer tots els envoltants blanc com si fora neu.

 
Apleguem al pla i com sempre la paraula màgica “quant esmorzem?”, “en trobar el lloc adequat al sol!”, en eixir del bosc el sol ens calfa i trobem el lloc adequat a la vora del camí estem al costat de la “Masia de Izquierdo”, com sempre gaudim dels entrepans i de les mandarines que ha portat un company, i també dels torrons, estem prop de Nadal, sols ens falta un calentet. Ara anem cap amunt rodejant “La Majada de Lucas”, anem a buscar la pista que va de Gudar a Javalambre, esta recentment asfaltada, en aplegar a ella hi ha que passar per damunt dels protectors, “com se nota que tens la cama llarga!”, li diuen a un company “algun avantatge te ser alt!”, entrem a un camí que porta a la “Massia de Pinar”, el terreny esta fangós i tot lo mon va buscant el terreny ferm, de vegades difícil trobar-lo, anem cap avall, bon senyal, el cartel “cuidado con los perros”, ens posa alerta, “no hi ha perill, estan tancats!” diu el guia, en aplegar al mas, que deixem a la dreta, entrem en el barranc d’Umbrias, al principi per el caixer del riu que esta sec, de bon caminar i cap avall, de vegades per la dreta, de vegades per l’esquerra, guiant-nos per la intuïció, o per les marques de les petjades en la brossa.

Apareix l’aigua i la cosa es complica, el nom del barranc es encertat “Umbrias”, el sol no entra per cap de lloc, l’aigua corre amb gana cap avall, les pedres plenes de gel, l’aigua corre per davall de la capa de gel, formant figures capritxoses, el fred en els lloc on entapissa les plantes adopta figures meravelloses, un plaer per a la vista, la ruta poc transitada ens fa anar canviant de vora sense parar, en alguns trams tenim que tornar arrere, en un dels lloc la baixada es de vertigen i veiem al fons de la rambla una alternativa, i allà anem, apareixen cataractes impressionants, els curs del rierol gelat i l’aigua corrent per baix, les capes de gel gruixudes, difícils de trencar amb els bastons, inclòs es pot caminar per damunt. El paisatge sembla nevat per la gran quantitat de gel que entapissen les plantes i la brossa, quant en apleguem a les clarianes del bosc el sol en calfa, ja portem una part important de la ruta recorreguda, el guia ens diu “mes avant hi ha un àrea recreativa on podrem descansar un moment i menjar alguna!”, “encara queden mandarines a la motxilla!”, diu un altre company, mes cataractes ens eixen al pas, de tot tipus, simples caigudes d’aigua i altres mes altes, ens deixen bocabadats.
 
En un lloc assenyalat naix el riu Umbrias, per els voltants brolla l’aigua per la vora del riu, enfanga les sabatilles, en fi tot el calcer. Apleguem a l’àrea recreativa de “La Dehesa” i parem a menjar les mandarines, gaudim de les fruites i uns glops d’aigua i seguim avant, ara anem apresa, el camí esta bo, eixim del barranc i a l’esquerra un bosc de pins molt espès, dels que fan goig, alineats, tot verd, a la dreta un altre penya-segat, veiem el cotxe en un pujada i allà anem, a l’esquerra i a continuació del bosc un penya-segat i per damunt ell apareix el poble de Gudar, sols en falta una pujada i estem al cotxe, ara tornem cap a l’altre cotxe, esta no es una senda circular, es podria fer però tindríem que tocar molt d’asfalt i allargar els kilòmetres, hem gaudit de d’uns barrancs, rierols, cataractes, una meravella de la natura. "Quina bellesa!", diria un company.

  



No hay comentarios:

Publicar un comentario