28/01/2017 Circular de la Mariola amb neu

            Hui en som 7, com sempre cafè i marxa, anem cap a la Mariola a patejar la neu, en ajuntem al lloc de costum en Alberic a altres membres de la Penya i eixim cap al poble de Bocairent, en la tercera redona comptant a la del monument a la manta, girem a la dreta per la CV-794 que va fins Alcoi i no mes passar la urbanització Pinatell a girem a l’esquerra cap a la font de Mariola.

            Ens equipem i a caminar, hui ens acompanya “Cagnolino” i no mes tocar la terra es posa a tremolar, ràpidament es equipat amb un abric a quadres i ràpidament entra en calor. La idea es aplegar al cim del Montcabrer, eixim per el camí de la dreta cap al “Mas de Prats”, lloc ja visitat altres vegades on podrem vorer una carrasca impressionant, quant portem uns centenars de metres apareix la neu verge, sols xafada per algun por senglar que ha deixat les seus empremtes en la neu. Els camps dels voltants blancs com el gesmil, una meravella, la gent va animant-se fa un dia meravellós, el sol brilla i el vent esta encalmat, entrem en la neu fina el principi i poc a poc gruixuda, caminem depresa, a bon ritme la neu te un pam de profunditat, el que millor camina es el gos, no camina sino que vola per damunt de la neu, anem en fila indià seguint les petjades del company. De prenem molt rapit seguint la part mes gelada de la neu, buscant la part mes dura, els mes grans deixem petjades molt fondes, es un moment d’esplai, “per a mi es la primera vegada que faig senderisme per la neu!, i això que he viscut una part de la meu vida en zona d’alta muntanya, no havia pogut fer mai senderisme”, diu una companya, “per a la majoria tampoc hem fet esport en la neu!.diu un company.

        

    Ara anem a la dreta, ara a l’esquerra, buscant la part mes ferma de la neu, en algun lloc i baix dels pins hi ha clarianes on no hi ha neu, el exercici ens fa llevar-nos roba, el paisatge es impressionant, a la dreta el mas “de Serafi” tot blanc, podem vorer l’Eixarc, el Carrascar de la font Roja, pintats de blanc. “On esmorzem?”, paraula meravellosa, “al mas de Prats, hi ha taules i també podrem vorer una carrasca impressionant!”, “vullc abrasar-me al arbre i agarrar energia!, diu un company, “ens abrasa-rem!”, diu un altre. Seguim per neu verge, “falta molt?, “uns centenars de metres!”.

          

  Per alguns es la primera vegada que passen per aquesta senda, per altres ja es la tercera vegada que passem, sempre en bon temps, la neu ens despista prou, hi ha que mirar el gps amb freqüència, “que tal et maneges amb el aparell?”, li pregunten al guia, “prou be, ja porten manejant-lo uns quants anys i es fiable!”, la pujada es suau i anem mirant el paisatge, “gaudiu, gaudi!”, en aplegar al mas, busquem les taules i a esmorzar, “ací millor que fa sol!”, dit hi fet en la primera taula busquem seient,  gaudim dels entrepans, de la fruita, dels fruits secs, del xocolate, dels dolços i de l’estrela del dia, ametles amb sucre cremat, “no sabem si te trobàvem a faltar a tu o a les ametles!”, diu un companya, apleguen uns altres senderistes, “bon dia, profit!”, “a hi darrere teniu una taula, però no li dona molt el sol!”, li diem als caminants. En acabar anem a la carrasca per fer una foto de grup, i que algun company agarre energia del arbre.

            Ara anem cap al mas “ de la Foia Redona”, anem per zona on ja ha passat mes gent, a la nostra dreta el Montcabrer nevat, una estampa inoblidable, fa goig veure el cim blanc com el gesmil, anem avant, a cada vegada mes neu, gruixuda, en alguns llocs te una profunditat de al menys 40 centímetres, seguim les petjades de altres caminants que abans han passat, veiem a uns ciclistes tirant del morro de les btt’s,, “amb aquestes sabatilles es impossible caminar, tenim el peus gelats!” ens diuen “si portareu fundes de goretex, anireu millor!”, els diu un company, “adéu!”, foto de grup a l’esplanissada.

En aplegar al creuer del mas, en ve a la memòria quant passarem l’estiu passat ens fotografià el masover, per poder queixar-se dels senderistes que invadiem la propietat, ens van recomanar que no férem  cas.

            Les tanques per als cavalls a la dreta estan buides, els animals deuen d’estar a l’estable. Girem a la dreta i trobem a un grup de senderistes assentats “Buenos dies!” ens diuen “Buenos dies!” responem, “vais a la cima?”, “sì!”, responem, “si no llevais crampones no podreis subir hay mucho hielo en forma de placas, un senderista que iva equipado com crampones se ha vuelto atras porque era peligroso!”, “gracias por el aviso!. “Si per aquesta part no es pot pujar, encara que es mes empinada i no es perillosa, per l’altra hi ha un penya-segat a la dreta i es mes perillosa!, “que fem?”, “no anar!”, diuen els companys, “tenim com alternativa pujar a la Cava Gran i no hi ha perill!”, dit i fet cap a la cava, anem per senda ampla i plena de neu, no es pot distingir el camí de les vores, seguim les petjades de altres caminants, els ciclistes van davant. Seguim el seus passo, el gps ens indica que hi ha un camí anomenat “de Mariola” que va a l’esquerra, el seguim, la neu cada vegada mes fonda segons anem guanyant altura, tenim que anar amb cura per no posar el peus en algun forat, seguim amb un toll de neu que en alguns llocs te una profunditat de entre 50 i 60 centímetres.

“I nosaltres pensàvem que no hauria molta neu!”, “açò es una meravella!”, a la nostra espatlla el Montcabrer, tenim cobertura als mòbils, es el moment d’enviar alguna foto del paisatge, la primera a un company que ens dia que plouria, que tindríem mal dia, que portarem talla-vents, en fi tota mena de protecció per a la pluja, després de rebre la foto del Montcabrer nevat i amb el sol brillant aplega la resposta: “No tots els fantasmes porten cadenes i llençol”.

A la nostra dreta viem uns senderistes que baixen de la cava i altres que pugen, “anem cap a la dreta, pareix que hi ha millor senda!” li diuen al capdavanter, dit i fet a la dreta, en un no res estem a la pista tapada per la neu, anem per camí trillat i xafat, anem un poc millor, hem deixat darrere la neu mes gruixuda, i ara podem anar mes de presa, en aplegar al creuer que indica la baixa a Muro del Comtat per el “Raco de Llobet” podem vorer baix el Comtat, a l’esquerra el Benicadell sense neu i a la dreta la Serrella amb el seus cims blancs, “es Aitana?” pregunta un company, “no esta mes a la dreta per a hi es pot vorer un tros!”, veiem a una parella totalment equipats per anar a la neu, “aneu al Montcabrer?”, “si!”, responen, “ens han dit abans que hi ha moltes plaques de gel i esta complicat pujar!”, “gracies però anem a intentar-o!”.

Anem cap a la cava, en aplegar podem vorer un paisatge moltes voltes fotografiat, però mai presenciat, una meravella!, un somni complit!, la cava restaurada desprès d’un treball llarg i complicat es impressionant!. Fotos i mes fotos, la cava de fons, solitària, amb el grup, ha valgut la pena fer el esforç de pujar, la font de la cava brolla, l’estiu passat estava seca, dos companys baixen al fons de la cava per una escala, son fotografiats des de dalt, ens reagrupem i foto de grup, la fotògrafa voluntària que ens fa la foto “per al record, no sabem si la tornarem a vorer nevada!” li diem, “tranquils que la borem mes vegades!”, ens diu, “adéu i gracies”, anem avall, un gos de raça “labrador” crida l’atenció d’una companya molt amant dels animals, conversa amb el amo de la raça, l’acaricia, no pot evitar-o. “Quina hora es?”, “la una en punt!”.

“Ja fa uns anys vam fer nit la meua germana i jo al refugi del Montcabrer i després tornarem tornarem cap Alcoi, va ser una experiència molt bonica!” compta un company, “tenim prevista fer-ne una pujant per el barranc del cinc anar al Montcabrer i baixar fins Alcoi!”, diu el guia.

Anem avall per pista forestal totalment tapada per la neu, el caminar dificultós i pesat, accelerem els pas, ens deixem caure avall, hem perdut la noció del temps, no havíem comptat que hauria tanta neu, ens pensàvem que sols seria un pam o que estaria emblanquina, però es gruixuda. Hem vist corredors de trail, amb pantaló curt i sabatilles, gent en raquetes de neu, amb crampons, gent que volia gaudir d’un dia esplendorós.

Es el moment de relaxar-se i fer fotos del paisatge, dels membres de la Penya, per tindre un record inoblidable, avancem a bon ritme, poc a poc la neu va fent-se menys gruixuda, i en facilita el caminar, al fons podem vorer la carretera que porta al mas de la “Foia Redona”, es el nostre objectiu, “aplegarem al mas?”, pregunten, “no eixirem a la dreta!”, contesta el guia, en un no res estem a creuer, continuem veient gent pujar, tots van acompanyats de gossos, mes grans o mes menuts, però ells també estan gaudint de la novetat.

Girem a la dreta i anem cap a la font, encara ens falten uns dos o tres kilòmetres, tenim que anar amb cura, la neu esta pastosa i esvarosa, busquem el terreny amb mes terra, per les voreres corre l’aigua del des-gel, “que bo per a la terra, es millor que la pluja, perquè filtra poc a poc i no corre!”, diu un company, “l’altre dia vaig llegir que uns quaranta centímetres de neu equivalen a uns 90 litres x metre quadrat, el camí es una pista de patinatge, un company besa la terra, “te has fel mal?”, “no”, contesta, anem a bon ritme i xafant amb cura, no volem tindre cap de lesió tonta ara que hem passat lo difícil, de tant en tant els peus “ballen”, en aplegar a la font dels arbres, hi ha cotxes aparcats, la neu ara es aigua, sols es conserva en la zona de bosc, a la dreta veiem un igloo de gel, ens fem foto i seguim, volem aplegar als cotxes i anar a casa, “teniu el peus banyats?”, pregunta un membre del grup, “jo humits”, “jo arremullats”, “jo secs”, “tindre que canviar el calcer!”, son les respostes, ha desaparegut la neu del camí  i estem apropam-nos als cotxes, “un deu d’excusió, ha valgut la pena”, el gos ha gaudit ha fons, del abric que porta ja no se sap el color. El que porta recanvi es posa calcetins secs, altres s’aguanten per no ser previsors, altres el sequen com forme podem. Hem tingut un dia meravellós, cansats, però hem gaudit una vegada mes de la natura, i de la neu. Ens acomiadem i fins a la propera setmana. Ah!, “benvingut a nou membre!”