Com
sempre cafè i marxa, hui en som 8, 6 de la Ribera i 2 de La Costera, lo promès es
deute, anem cap a la font Nova al terme de Simat de la Valldigna, ens ajuntem a
la font del Cirer, la font brolla com sempre, s’ha recuperat de la sequera; estem
a un paratge incomparable, un balco privilegiat de la Valldigna, mentre esperem
als companys, hi que dir que hem aplegat uns minuts abans de l’hora acordada.
En aplegar la resta dels companys anem cap a la font Nova.
El paratge
de la font esta ple de postes senyalitzadors i que poden confondre algun senderista
despistat, les salutacions corresponents, ja que hui bé una companya que ja fe
temps que no venia, altres han excusat les seua presencia per el vent, no bufa
molt fort i no molesta, anem cap a l’esquerra i la primera sorpresa del dia,
unes orelleres per protegir-se del fred, “posat
les orelleres!, mira que bé li paren!, i anirà calentet!”; anem avant.
“Sabatilles noves!, si!”, “son para la
carrera de l’estiu?”, “si!, estic gastant-les
para que no en molesten en la carrera!”,
una pujadeta i girem a la dreta , passem
de pista a senda, passem per davant de la font del Gos, i pugem poc a poc.
Els
gossos a munt i avall, fent carrera, anem a bon ritme, el temps passa volant, “hui en suspès el viatge a Valdelinares per
el vent, segurament les pistes d’esquí estiguen tancades, a la part de dalt s’esperaven
vent mol fort, i ací no en fa tant!”,” jo sols he suspès una senda per vent
fort i va ser a la serra de Bernia, sols baixarem del cotxes i a casa, no volíem
jugar-nos la pell, com sempre diguem la muntanya estarà a hi!”, comenten
uns companys.
Les
vistes com sempre impressionen, davant com si poguérem tocar-lo el Montgo, la
mar tranquil·la com un espill, el ponent la deixa plana, podem vorer el litoral
desde Gandia fins a Denia, a la dreta el omnipresent Monduver, meta final de la
senda de hui, la muntanya es molt concorreguda per senderistes i corredors, conforme
anem pujant veiem unes banderoles menudes, “estan
senyalitzant una carrera?”, “per aquestes dades no es el kilòmetre vertical del
Monduver?”, “sí!”. Anem avant per senda de bon caminar a les nostres
espatles el mar, les marjals de Xeraco i Xeresa, d’esquerra cap a la dreta les
platges de Tavernes de la Valldigna, Xeraco, la platja de l’Ahuir i de Gandia, així
fins a Denia, “una bellesa!”, diu un
company.
Seguim
la senda per les banderoles, “la muntanya
ens tapa del ponent, esmorzem?”, “aquest en un bon lloc, no fa gens de vent!”, dit
i fet a esmorzar, entre mos i mos deixem passar als senderistes que estan entrenant-se
per fer el kilòmetre vertical, un grup de senderistes amb gossos també passa, “bon profit!”, diuen, “gracies!”, hui tenim fins i tot cafè
calent, una meravella de dia. “En el
parcs del Pirineu hi ha que portar als gossos lligats, i en la part de França
no el deixen entrar ni lligats!”, “perquè?”,
“les lleis estan fetes així!”. Anem
avant, cap amunt; “ja tenia ganes de fer
una eixida, entre exàmens i altres cosses estic desentrenada!”, diu una
companya; “com quedares en l’examen?” ,li
preguntem a la companya “tinc una bona
nota però encara no tinc res clar, desprès hi ha que comptar amb els merits,
quant sàpiga alguna cosa ja vos diré!”. Uns ciclistes baixen desde la pista
del Monduver, amb les btt’s, “amor podríem
baixar aquesta costera amb les bicis?”, pregunta una companya, “si!”, diu el company, “amb precaució, i en algun escalo com eixe
que tindríem que fer peu a terra, esta prou bé!”, “es nota que ara ja tens bici elèctrica, no te deixa darrere com abans!”,
li diuen al company, “fins que li la
portat el rei Baltassar l’electrica a ell, el fet patir un poc, el deixava darrere
amb freqüència i en les costeres ell les pujava amb la llegua fora i jo sense esforçar-me
molt!, diu la companya.
En aplegar
a la pista agafem la senda vella que puja entre matolls i carrasques, el
indicador diu 50’, deu d’estar mal el
indicador, al cim no hi ha 50 minuts, comentem, les antenes esta a la vista
i pugem a bon ritme, una companya va caure un bac amb la btt i es fer una
moradura a la cuixa, “res d’importancia”,
diu. En aplegar a al punt de retorn, “pugem
dalt?”,” no que fa massa vent!”, en aguaitem a una mena de balco i veiem
neu a les muntanyes allunyades, “El
Montcabrer en te poca!, i el de l’esquerra es Aitana?”, “si! me comentarem que
en alguns punts aplega la neu a una altura de 1,50!”, diu un company; “la setmana passada no vaig poder anar pues
la meu filla va vindre a casa i ens gitarem molt tard!”, diu un company, “tens el track?”, li pregunten al guia, “esta en wikiloc!”, respon, “ja pots vorer que no hi ha molta neu!”,
“igual vaig perquè la ruta en va agradar
molt1”, “hi ha un altra mes llarga i també molt bonica que puja al Montcabrer i
baixa per la “Cava Gran!”, “la curta son 14.5 kilòmetres i la llarga 17.5!”, “si
anem portarem un entrepà per a dinar i cap problema!”, diu la companya,
foto de grup amb la mar al fons i avall, per la senda vella, corredors amunt i
avall, estan entrenant, nosaltres anem a buscar el corral de l’Obreret, ara
tenim la mar davant, “gaudiuuuuu!”,
diu una companya.
Parlem
de feina, “de vegades posant un poc de
bona voluntat es poden solucionar molts problemes!”, diu un company, “això passa en l’administració i en les empreses
privades, que no te capia cap de dubte!”, respon un altre, la baixada amb
cura, pues anem triscant com les cabres, de tant en tant una ullada arrere per
vorer la bellesa de la muntanya, el mar esta tranquil, “molt bonic!”, diu un company. Parlem de coses mes personals, mes
intimes, però com sempre “les coses que
se parlen en la Penya es queden dins de la Penya!”. Com va la ruta!”, li
preguntem a la companya, “millor del que
esperava, i sobretot contenta d’eixir una altra volta a caminar!”.
“Bona idea de
fer una calçotada!”, diuen, “ara hi ha
que organitzar d’una altra manera, l’any passat torrarem uns 400 calçots i no
gaudirem de la companya de tots!”, “fem
una cosa, 2 calçots per persona i desprès un arròs, uns fideus negres o una
torrada de xulles, i embotit!”, perfecte!”, així podrem xarra tots a la gana”!,
diu un company, “jo tinc un caldero
per a quaranta persones!”, diu un altre, “la primera setmana de març?”, si!”.
“Les
rutes que féreu a Alcala de la Selva molt xules!”, diu una companya, “al mes de maig les vaig a repetir!”, “encara que repetim les sendes no seran
iguals, en la tardor blanques i la primavera verdes!” diu el guia d’aquell
dia, “podem organitzar-nos per anar?”, “val!”,
“podem llogar la casa del costat?”, “supose que estarà lliure!”, així quedem,
seguim avant i apleguem a la pista forestal i anem cap a l’esquerra, de bon
caminar, anem de presa, “com anem bé de
temps podem beure una cervesa?”, “val!”, “fa tres setmanes descobríem el lloc
ideal per gaudir d’una bona cervesa i alguna coseta de picar!”. Un grupet
es retarda, “algun lesionat?”, “no passa res!” Passem per davant de la
font del Medallar i anem apropam-nos al final de ruta, a la dreta el barranc de
la Serra i el Mirador dels Esmoladors, les marjals plenes d’aigua. “Has vist el dit?”, “si, es molt curiós!”, “quina
meravella de la natura, m’agraden molt els barrancs!”, diu una companya, la
gosseta esta cansada i la porten al braç, “va
agafant força!”, “si, en uns mesos ja no es cansarà tant, es un cadell d’uns
tres mesos!”. En un no res estem al cotxes i anem cap al poble de Barx a
gaudir de unes merescudes cerveses. Al company que volia xafar-nos la senda del
Montcabrer amb neu li dediquem “morro, braves i cerveses a cànters!”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario