domingo, 24 de junio de 2018

16/06/2018 El Penyagolosa



            Hui en som 6, anem camí de terres de Castellò, concretament al poble de Vistabella del Maestrat, anem a pujar al cim del mític Penyagolosa; com sempre cafè i marxa. En esperen 2,30 hores de carretera, sempre que el tràfic siga fluid. En aplegar al santuari de Sant Joan de Penyagolosa, fem una breu visita a l’ermitori i un cafè ràpid, ens equipem i anem cap amunt per el barranc de La Pegunta, un bosc impressionant de pins negres, aurons, de pruneres i rosers silvestres. Hi han molts pins coberts per hedra i alguns d’ells acabaran ofegats per la planta. “Per ací, hi ha gran quantitat d’arbres en els que en les tiges mes altes hi ha plantes de visc, planta parisitaria”, comenta el guia, “Visc?”, pregunta una companya, “muerdago en castellà, es la planta que es posa a l’entrada de les cases en Nadal”, contesta un altre, “això no es el acebo?”, diu una companya, “no, son diferents i es diu grèvol en valencià!”, contesta un altre.
 
Anem avant, per una senda sinuosa i de bon caminar, pugem poc a poc, “mes avant esmorzarem!”, comenta el guia, “no es prompte?, sol portem caminats uns pocs minuts!”, comenten, “ha hi davant hi ha una font que s’anomena de La Pegunta!, la pegunta es una substància adhesiva, una mena de cola que treia de la resina del pins!”,  comenta el guia. En aplegar a la font esmorzem, “tornarem per el mateix camí?”, comenta un company, “no, tornarem per un altre”, contes el guia; “ me he deixat el pal al principi de la senda!”, comenta el company.


 
En això apleguem uns senderistes, “es vuestro el palo que havia al principio de la ruta?”, diuen “sí, es mio!”, contesta el company, “lo hemos dejado a la orilla del camino hincado en la tierra!”, diuen. “Men vaig arreplegar-lo!”, diu el company, “ací t’esperem!”. Gaudim de l’esmorzar, i del lloc, el soroll de l’aigua ens encisa, “quin lloc mes bonic, es el ideal per esmorzar, ha valgut la pena!”, es el comentari generalitzat. “El bota esta gaudint de les plantes dels arbres, i per això s’ha oblidat el pal!”, comentem. El gos no sap que fer, esta vigilant la senda, de colp arranca una carrera i enseguida torna, no para, “el pobre no sap que fer, sí se’n va buscar a l’amo es pot perdre l’esmorzar o el que li puga cau re!”, en uns minuts el company torna, i es menja de bona gana l’entrepà.

El “Bota” esta impacient, no para amunt i avall, entra en un barranquet al costat  de la font i esclata ”una orquídia, l’he vist abans en un cartell”, aguaitem per vorer la i fotografiar-la, hui l’aficionat te un company també interessat amb la natura, i per això esta preparant-se. Ara un poc d’història:

El origen del topónimo Peñagolosa, se pierde en el tiempo, pero parece que procede de la evolución metatética del término pinna (montaña) y lucosa (boscoso), según rezan algunos documentos como el relativo a la donación de Culla a la Orden del Temple en 1213. Existen multitud de vestigios de los pueblos que moraron y pasaron por este lugar; así se localizan poblados íberos, restos de calzadas romanas y, sobre todo, se aprecian signos manifiestos del despoblamiento actual, lo que se traduce en una pérdida de valor cultural e histórico del conjunto territorial.

Es uno de los hitos geográficos de la Comunidad Valenciana, convertido en símbolo de las tierras agrestes del interior en agudo contraste con las llanuras litorales y los valles. Representa un hito de la geografía y el referente cultural arraigado muy profundamente en la tradición valenciana.
Con sus 1.814 metros, se trata de la segunda cima de la Comunidad Valenciana, sólo ligeramente superada por el Cerro Calderón, en el Javalambre valenciano del Rincón de Ademuz. Se caracteriza por una orografía abrupta, sobre todo en la vertiente asomada al mar Mediterráneo, dominando las fuertes pendientes, con angostos y profundos barrancos labrados sobre los afloramientos calizos predominantes.
El macizo de Peñagolosa presenta importantes aspectos geológicos, tales como la interesante secuencia estratigráfica, representativa de buena parte del período Cretácico, y los notables rasgos estructurales y geomorfológicos. Entre estos últimos destacan formas típicas de periglaciarismo, así como espectaculares formaciones kársticas como el Poljé de Vistabella con su engolidor del Quinyó, el Cañón del río Monleón, el río Carbo y distintas cuevas de interés.
 
La vegetación que se desarrolla en el macizo varía en función de la altitud. Por debajo de los 1.000 m. dominan las formaciones vegetales de encinas (Quercus ilex ssp rotundifolia) y pino carrasco (Pinus halepensis), bien estructuradas y con una rica vegetación arbustiva. Por encima de la cota anterior, los pinares de pino carrasco son sustituidos por el pino negral (Pinus nigra) y el pino rodeno (Pinus pinaster), este último sobre suelos descarbonatados. En estas altitudes es frecuente observar sabinares de sabina albar (Juniperus thurifera), indicativas de un clima más continental. Debe destacarse, asimismo, la presencia de roble valenciano (Quercus faginea), tejo (Taxus baccata) y tilo (Tilia platyphyllos), así como las interesantes formaciones de rebollo (Quercus faginea) y melojo (Quercus pyrenaica) sobre suelos silíceos. A diferencia de lo que sucede en otras regiones de España, tanto en la Comunidad Valenciana como en Aragón, se conoce por rebollo al quejigo, mientras que el rebollo, Quercus pyrenaica, es conocido por el nombre de melojo. Las poblaciones de melojo de la Peñagolosa son de las poquísimas que se encuentran en la Comunidad Valenciana, existen otros rodales en la sierra de Pina de Montalgrao y la sierra de Espadán; todas ellas en la provincia de Castellón.
 
El Ermitorio de Santuario de San Juan Bautista de Peñagolosa y Santa Bárbara, antiguo Convento de Cenobitas, está integrado por un conjunto arquitectónico de estilo neoclásicocon origen en el siglo XIV, aunque la Cofradía de San Juan data del siglo XVII. Todos los años se celebran eventos con centro en el Santuario, el más conocido de los cuales es la antigua romería de los Peregrinos de Useras.

No menos importante es el patrimonio construido vinculado al medio rural tradicional, centrado en los mases y edificaciones relacionadas, cuyo conjunto posee un gran valor histórico y cultural.
 
Anem pujant, el pròxim objectiu “El Corralito”, “el 80% del parc natural del Penyagolosa esta en mans privades, mes avant borem ramats de vaques en tanques electrificades com el pirineus, amb les seus portes per facilitar el pas dels senderistes!”, comenta el guia, de tant en tant fem un alt en el camí per esperar al “bota”, esta gaudint com un xiquet, “la pròxima vegada tindrem que dir-li que deixe la càmera en casa o en el cotxe!”, en el fons es sols una broma innocent, es el comentari generalitzat.
 
Apleguem al objectiu, girem a la dreta i caminem cap a una porta de fusta per a que no passem el cotxes dels visitants del parc, es sols per al propietaris del terrenys privat que estan dins del parc.
Grups de senderistes, pugem, baixen, tots volen fer el cim, de vegades senderistes solitaris, en família, amics, vinguts de tota la Comunitat. En aplegar a una pedra gegant que serveix d’entrada a la ruta que porta el cim, foto de grup i amunt, des de baix podem apreciar on esta el cim, “ha hi teniu el cim del Penyagolosa!”, anem amunt, “la pujada es en zig-zag i no recta com dona d’impressió, el Penyagolosa es el cim mes alt de la zona valenciano-parlant, El Calderón es el mes alt de la Comunitat Valenciana, sols per uns metres de diferencia!”, diu el guia.
 
Anem cap amunt, no massa calor i la veritat es que es d’agrair, de tant girem la vista arrere i gaudim de les vistes, un mar de boscos amb taques de color que resulten ser pobles del Maestrat, de la Plana; pugem i pugem, el “el bota” que va carregat com una burra, a saber porta: llarga-vistes en bandolera, motxilla a l’esquena, bossa per a la càmera de fotos, jaqueta “per si de cas”, com he dit carregat a mes no poder, passem per el refugi i un grup de pins doblats per el vent, baixos per les nevades hivernals ens cridem l’atenció; ja estem a prop del cim, fem fotos i ullades a les vistes.
 
Guaitem a una mena de mirador i un indicador que diu “ Al Portellas”, fem fotos i avant, el grup s’ha dividit en dos, en eixir del bosc de pins un mata plena de flors ens crida l’atenció, “que rara, esta ací al mig de la muntanya!, que podrà ser?, pùes no la conec!”, diu el bota, fem fotos i avant. ( Després de les consultes pertinents la planta es una “rosa de muntanya o Peonia officinalis ). En uns minuts apleguem al cim, fa fresca però no tant com a posar-se roba d’abric, gaudim de les vistes , cap al nord, a l’est i al sud, per la part de ponent comença a pujar unes boirines, “mireu que de presa van els núvols!”, comenta un company, ens agrupem a foto de grup, un xicot li comenta al fill “este poema lo escribio tu tio abuelo, ya hace muchos años!”; el poema diu:

“PENYA GOLOSA GEGANTE DE PEDRA:
LA TEUA TESTA PLENA DE NEU.
PENYGOLOSA, PENYAGOLOSA
A LA TEMPESTA, AL SOL I AL VENT
FITA SENYERA DEL POBLE MEU
(Cançons de la terra. M. Rozalen)

            Ens reagrupem i fem foto de grup, el fotògraf el nebot-net del poeta; “per ha hi vol pujar un company, per eixe badall que hi ha entre els dos cims!”, comenta el guia; per dissabte no hi ha massa gent, “hacia allí esta Puerto Mingalvo, Alcala de La Selva, Mosquerulea, Linares de Mora, donde pasamos el Puente de la Inmaculuda!”, li comenta el guia a un company d’aventures, “volveremos!”, comenta. Comencem la baixada, “ara anirem per el barranc de la Teixera, que va en paral·lel al de la Pegunta!”, comenta el guia. Baixem en zig-zag, anem de presa, i a bon ritme, i ens permet gaudir del paisatge; ens creuem en gent que puja, de totes les edats, en aplegar a la porta d’entrada a la pujada u home major ens pregunta, “falta mucho para llegar a la cima?”; “3/4 de hora por lo menos!”, contesta el guia; girem a l’esquerra, “ara anirem cap al mas de Cambreta, on girarem a la dreta i anirem cap de baixada!, mireu el cim a l’esquerra!”, comenta el guia, apleguem a un abeurador natural a la dreta del camí on girem a la dreta, “ha hi uns companys ballaren un vals o paregut quant estava l’aigua congelada fins a que gel va fer crac i sen van eixir amb cura!”, comenta el guia.
 
            El bota & Cia, van parant-se fent fotos a tot lo que es meneja, “mireu que gran es eixe xampinyó”, comenta un company, anem corrent a fer-li fotos, “ ara possare el gps al costat para que pugeu vorer el gruixut del xampinyó!”, comenta un company; “vaig a tractar d’identificar-lo amb una APP”, comenta el bota, uns moments d’espera i diu “es un Agaricus macrosporos, bo de menjar segons l’aplicació, però no en fie!”, anem avant per una praderia espectacular, plena de flors on hi han mes xampinyons, “ jo pensava que el Penyagolosa era un terreny erm i pelat, per estic molt contenta d’haver vingut, es una meravella de paisatge!”, comenta una companya.

            Trobem mes roses de muntanya, “una meravella, ara estan agrupades i no solitàries com en el cim!”, comenta una companya, “son espectaculars les roses!”, baixem i apleguem a la font de Cambreta, xorra un fil d’aigua, la font esta protegida per una construcció de pedra seca. Esperem a la resta del grup que esta gaudint de les flors, estem al ple de la primavera en la faldes del Penyagolosa, ens reagrupem i seguim avant, un altre descans per ajuntar-nos, “el silencio se oye, el susurro del viento entre los pinos, unamaravilla, se pueden oir hasta los latidos del corazon!”, comenta un company; anem cap avall, la senda de bon caminar, a la dreta tenim el barranc de la Pegunta, podem escoltar la veu dels menuts que van per l’altra vesant.
 
            “Fa uns anys vinguérem a fer la ruta de pujada al Penyagolosa i la meua dona va pujar al cim, no volia pujar però al quedar-se a soles en la zona del Corralito la convén serem de que pujarà, i va fer cim desprès de un bon esforç, tornarem per aquesta senda i com veníem experts en fer bolets, en el trajecte que estem fent varen fer una bona collita!, comenta el guia, a l’esquerra nostra unes nuvolades es fan sospitar que esta formant-se una tronada, “estem prop del santuari i si plou no crec que ens mullem molt!”, comenta un company. “Esta es la major ruta que hemos hecho entre las muchas que hemos recorrido, una maravilla de ruta!”, comenta un company, en un no res estem a l’ermitori, bevem i als cotxes, dinarem en Atzeneta del Maestrat per a que la gent que es pot marejar poda gaudir de un bon dinar desprès de l’esforç de pujar al cim.

No hay comentarios:

Publicar un comentario