domingo, 27 de enero de 2019

25/01/2019 Enguera - F. Lucena - Poblat Iber - Castell - Alt del Piquet - Alt de La Plana


Hui en incomptables, com sempre a l’hora de costum cafè i marxa, anem a recórrer una ruta per la serra d’Enguera, poble situat ala comarca de “La Canal de Navarrès”.

Deixem el cotxe a l’entrada del poble en comencem la ruta, “cap a l’esquerra i estem damunt de la senda!”, comenta el guia, “fa fred!” comentem, “el termòmetre del cotxe indicava 3º!”, comenta el company, anem entre camps de cítrics, “mal lloc per a varietat tardanes, par ací fa un fred que bada les pedres!”, comenta el company, anem cap amunt per asfalt, seguim el indicadors de la ruta, el gps ens ajuda, en aplegar a un indicador en indica que hi ha que girar a l’esquerra “Fuente de Lucena”, però el aparell indica al recte, tenim al davant una senyal de “Prohibido el Paso”, anem al recte, però al aplegar a l’altura de la casa veiem que el indicador tenia la rao, teníem que haver girat a l’esquerra. Passem per el costat de l’habitatge i entrem en senda, a 600 metres de la casa un indicador ens assenyala “Fuente de Lucena”, esta a uns metres de la senda, brolla un filet d’aigua, per dalt es por vorer una antiga canonada o sequiol que portava abans l’aigua a la font.

 
Seguim a avant, a la dreta veiem un indicador “Poblado Iberico”, “per ací no pugem pues el tram deu de ser empinat, seguirem el track i rodarem la muntanya!”, comenta el guia, mes avant girem a la dreta i enfilem una pista forestal, ampla i de bon caminar, trobem senderistes, “bon dia!”, saludem “buenos dias!”, ens contesten, en aplegar a un creuer veiem una taula a la dreta i una senda ben marcada, “per ha hi, per la pujada!”, diu el guia, enfilem la senda i en uns minuts veiem a l’esquerra un mena de refugi, “pot ser un caseta per guardar el material per a fer les excavacions”!, diu el guia, “vaig a vorer”!, diu el company, “esta vuit i no hi ha res interesant!”, comenta el company, uns metres mes avant i ja tenim el poblat a la vista, “en la campanya de l’any passat trobaren un carro iber en la Bastida de Les Alcusses en terme de Moixent, i l’altre die vaig llegir a la prensa que ja el havien tret i volien restaurar-lo per conservar-lo i fer una reproducció, sols s’han trobat dos carros en Espanya t’han ben conservats!”, comenta el guia, “on estan el carrers, i les entrades a les cases?”, ens preguntem, tota una sèrie de preguntes sense resposta. Mirem als voltants per a gaudir del paisatge, “mira gent que baixa per el tallafocs, en bec un amb la samarreta verda!”, diu el guia, “en son dos!”, comenta el company, “ara el bec, també porta una samarreta de color!”, comenta el guia.

Desfem el camí, i anem al recte el pròxim objectiu una reconstrucció d’una casa ibera, anem xarrant de tot un poc, dels problemes de la citricultura, dels problemes dels treballadors estrangers, de la gent que predica un no a la sanitat universal, “el model americà es el millor pensen alguns!”, comenta el company, “la sanitat espanyola no es perfecta però de segur que es millor que el model americà, eixe model es per als rics, la resta no te dret a una sanitat publica i de qualitat!”, diu el guia. Apleguem al creuer i a la dreta tenim una reconstrucció d’una casa ibera, esta feta de pedra i terra, “ ha hi, hi ha una finestra, fes-me llum i vorer lo que hi ha dins!”, diu el company, “sols es veu una paret!”, comenta el company, seguim avant.



 A prop del al creuer, tenim a la vista el castell, “esmorzem dalt?”, diu el guia, “val!”, contesta el company, en aplegar al punt veiem una taula a la dreta, “ni que pintà esta la taula, esmorzem!”, diu el company, gaudim de l’esmorzar, del dolç i com no de la fruita, mandarina!, “ahir un conegut en va dir que si coneixia algú que voldria uns 1000 caixons de clemenvilles, barata collir-les, pues volia descarregar els arbres i no li vaig poder contestar!”, comenta el company, passen caminants en sentir contrari, nosaltres enfilem la pujada cap al castell de “La Encomienda”, com es coneix el castell d’Enguera.


“Elemento vinculado a la defensa de su entorno, desde al menos el s. IX d. de C. hasta la centuria de 1700 pues la reciente excavación arqueológica realizada en su recinto superior muestra materiales arqueológicos fechables en el s. XVIII. En la actualidad el estado de ruina del edificio se debe a su abandono, seguramente iniciado tras los efectos devastadores del terremoto de 1748. A pesar de su estado de conservación el Castillo de la Encomienda de Enguera, de la Orden de Santiago fue declarado Bien de Interés Cultural, esta declaración implica el máximo grado de reconocimiento y protección del que puede gozar un bien patrimonial dentro del estado español.

Como ya hemos adelantado el castillo de la Encomienda de Enguera Es una edificación de carácter militar que tiene su razón de ser en el control de su entorno geográfico y como lugar de acuartelamiento de tropas. Su guarnición defendería los intereses de la corona por medio de sus poseedores, los caballeros de la orden de Santiago de la Espada de Uclés, el enclave del castillo y los territorios y vecinos de él dependientes, reforzando la defensa de la estratégica ciudad de Játiva. El castillo de la Encomienda de Enguera ha destacado a lo largo de su dilatada historia por su alto valor estratégico. Tras la reconquista y su donación a la mencionada Orden de Santiago, el castillo, se integra en una red de construcciones similares cuya función principal es realizar un control efectivo del territorio y favorecer su defensa en caso de conflicto. En este contexto el castillo de la Encomienda de Enguera se integra dentro de  amurallats del Quesa, Navarrés, Montesa, Garamoixent, Mogente, La Mola, e incluso el que ejerce un dominio efectivo sobre los mencionados, el castillo de Játiva.


Las excavaciones del castillo desarrolladas en el año 2003 nos han proporcionado un destacado repertorio de cerámicas medievales de cronología cristiana. Otros materiales cerámicos interesantes lo forman el grupo de las cerámicas de cronología islámica, incluyéndose entre ellas el grupo de cerámicas estampilladas califales, loza verde turquesa, cerámica de cocina diversa: ollas, jarras de borde triangular, etc. Entre el ajuar metálico exhumado en las excavaciones del castillo destacaremos la presencia de un dinerillo de la cruz acuñado por Jaime I en la ceca de Barcelona.

Además, podemos añadir como dato relevante, que la excavación de un silo, unidad estratigráfica 1005, ha proporcionado una colección de restos de fauna muy numerosa, el estudio de este conjunto puede aportar informaciones valiosas sobre elementos tan diversos como dieta, economía o el propio medio ambiente.”

 

Pugem al castell i fem una ullada a les restes de la fortificació, tornem cap arrere, deixem a l’esquerra la casa ibera i seguim una senda, sinuosa i de bon caminar, anem per un bosc de pins, la ruta ben delimitada per troncs menuts, anem pujant poc a poc, girem a la dreta i davant tenim un tallafocs, “en pareix que es el que hem vist abans, per on baixaven el de la samarreta verda i l’altre company!”, comenta el guia, “veritat es el tallafocs que hem vist abans des del poblat iber!”, comenta el company, “en aplegar al creuer girarem cap a l’esquerra fins aplegar al cim del Piquet, tenim una pujada d’uns 500 metres!”, comenta el guia, el company segueix avant, “vaig d’espai tinc el soleo fastidiat!”, comenta el company, “jo mentre vaig a fer fotos!”, anem cap amunt poc a poc, en aplegar dalt girem a l’esquerra i enfilem cap al “Piquet”, la pista ampla de bon caminar, en un no res estem al punt geodèsic, “quina vista mes bonica, al davant les dos Riberes, a l’esquerra la Canal de Navarres, a la dreta La Costera, preciós, una bona ruta!”, comenta el company admirant el paisatge, gaudim de les vistes i fotos del voltants. “Ara anirem recte cap al cim de la Plana, des de on baixarem cap al poble!”, tornem arrere per la mateixa pista, en uns minuts estem a un creuer que porta a una pista de baixada, “com va el múscul?, si et fa mal podem acurtar la senda i baixem per ací”, pregunta el guia, “vaig bé, la senda es plana i camine bé!”, contesta el company.


Seguim avant, a la dreta el bosc de pins i a l’esquerra “La Costera”, creuem la pista que puja des de Vallada i porta a Enguera, davant un desviament a l’esquerra porta a unes antenes, nosaltres anem cap ala dreta i entre pins apleguem al cim de “La Plana”; en aplegar al punt geodèsic ens bé el dubte, per on baixem?, des de el mirador de la creu podem vorer la baixada, han aprofitat una línia elèctrica per obrir una ruta, “ha hi esta la baixada!”, comenta el guia, baixem per la senda empinada però de bon xafar, “ aquesta pujada la podríem fer en uns 20 minuts, apleguem a la carretera que ve des de Vallada, “ hi ara per a on?”, comenta el company, “ per ha hi, per eixe rebaix de la carretera!”, la baixem tranquils per una sena que va en pararel a la carretera i en un moment baixa en zig-zag, en un no res estem a les cases del poble, seguim el track que ens porta a l’església, ”la façana molt pobra”, comenta el company, “mes bé austera!”, diu el guia.
 
“Comenzó a construirse poco después de la visita a Enguera que realizó en 1585 Juan de Ribera, Virrey, Arzobispo de Valencia y Patriarca, quién planteó la necesidad de hacer una iglesia más acorde con la importancia de la villa ya que la había por entonces era muy pequeña.El cuerpo central de la Iglesia se terminó en 1645 y, poco después, en 1661 comenzó a edificarse la torre-campanario, de estilo herreriano, que se concluyó en 1737.Tanto el cuerpo central como el campanario sufrieron desperfectos con el terremoto de 1748, pero ambos fueron reparados respectivamente en 1750 y 1752.”
 
Apleguem al centre del poble, “Hi ha mercat, anem a rodar-lo!”, diu el company, veiem parades de roba, “la roba es d’abric!”, comenta el guia, “senyal que a l’hivern fa fred!”, comenta el company, eixim del poble i a la dreta tenim un altra església, (des pres de consultat la pagina web de l’ajuntament, resulta que l’edifici es un convent), apleguem al llavador del poble, l’han restaurat i han volgut fer-lo modern tapant les restes de l’antic, sols han quedat a la vista unes pedres tallades desgastades per els anys. Fins ací la ruta, la podíem qualificar de tranquil·la, de bon caminar, bona per a l’estiu, i sense problemes.


















No hay comentarios:

Publicar un comentario