domingo, 27 de diciembre de 2020

26/12/2020 Parquing - Ermita de Santa Ana - Font Amarga

El dia amaneix fred, en alguns moments els termòmetres del vehicles marquen 0ª, afortunadament no fa vent. Com sempre als llocs de costum i eixim cap al poble de Castelló, no hi ha que confondre-ho amb Castelló de la Plana. En aplegar al punt d’eixida, quer es un caminal ample; una alternativa es deixar el cotxes al pàrquing de la “Font Amarga” lloc per on tornarem; eixim cap amunt en direcció a l’ermita de “Santa Ana”, magnífic mirador des de on poder gaudir de les vistes de les comarques de “La Canal de Navarres”, “La Costera”, “La Ribera Alta i Baixa”, i en un dia clar fins a Valencia.

Anem amunt per camí asfaltat, anem entre camps de tarongers, caquis i sorpresa un camp plantat d’advocats, cultiu de moda i beurem el que dura. Rodejats de camps de cultiu, cases de camp, moltes d’elles habitades degut a la pandèmia. Entrem en zona de muntanya, tant a dreta a l’esquerra un bosc de pins molt dens.

            A la dreta hi ha un restaurant amb zona de jocs d’aventura i un xicotet zoo, a estes hores esta tancat i segons comenten uns companys a l’estiu esta molt concurrit; esta al llit d’un barranc envoltat de bosc mediterrani molt ombrós. A l’altura del pàrquing girem a l’esquerra, tenim davant una pujada en zig-zag, es curta i intensa. Anem avant, a uns 440 metres apleguem a un creuer on girarem a la dreta, i lloc on tornarem a la baixada.

Seguim avant per un tros amb pendent suau, girem a l’esquerra i ha hi tenim una pendent molt forta on tenim que traure el millor de nosaltres per pujar, en acabar apleguem després d’un xicoter tram al peu de l’ermita de “Santa Ana”.

 

 

“La Ermita de Santa Ana de Játiva está situada en la cima del cerro de Santa Ana, en un enclave territorial perteneciente al municipio de Játiva pero al que se accede atravesando el municipio vecino de Llosa de Ranes y tomando el camino de los Baños de Santa Ana. No se conservan documentos sobre la ermita en el Archivo Municipal, debido a su destrucción por el incendio decretado por Felipe V en 1707.

La ermita se construyó en estilo gótico valenciano. La decoración gótica se concentra en las claves de la bóveda, destacando: el escudo de la familia Borja, la Virgen con Jesús, San Miguel, el escudo de la Ciudad de Játiva y las armas de Aragón. Delante del altar, se puede ver un pequeño canal sobre el que se apoyaría la cancela que protegía el retablo de Santa Ana.

Poco después de su construcción se le añadió un coro elevado sobre un sólido arco carpanel de yeso y bóveda estrellada, cerrado por un antepecho flamígero del mismo material.

El edificio tiene planta rectangular, con contrafuertes (realizados con fábrica de mortero y puerta semicircular de dovelas lisas. La nave tiene tres crujías con bóvedas nervadas separadas por arcos torales y remata en testero plano al exterior y poligonal en el interior. En la cabecera presenta falsa bóveda ochavada con trompas abocinadas. Los nervios de los arcos descansan a media altura sobre modillones, que son lisos en la nave y esculturados en el ábside. El coro, al no pertenecer a la construcción original, no fue reconstruido en la última restauración.”

En la fachada podemos ver la portada que presenta un arco de medio punto. Antiguamente, la portada era precedida por un pórtico sobre columnas que ha desaparecido. En la parte posterior, el ábside es poligonal.

Después de los terremotos de 1748, se repararon los arcos, bóvedas, contrafuertes, tejados y dependencias anejas, hoy desaparecidas, pero aún se pueden ver los restos de los establos y de la puerta que daba acceso al recinto.

            Uns escalons ens porten a l’ermita, esta tancada i trobem restes d’envasos de hamburgueses que han deixat gent sense trellat. Gaudim de les vistes, encara que el dia no esta molt clar poder vorer els voltants, “El Penyo de Vallada, la serra D’enguera, El Caroche, Matamón , El Tallat Roig, El Cavall Bernar, La Ratlla, La serra de les Agulles, l’Alt de les Creus, la serra de Requena, El Monduver, El Benicadell, El Montcabrer, El Puig i les muralles de Xativa”, un plaer per als sentits, baix de l’ermita en un replà han posat una antiga pedra de moli on damunt han gravat en la pedra els noms del pobles assenyalat per una “rosa del vents” i els noms dels vents.

            Aprofitem per esmorzar i fer la foto de grups, pugen molts esportistes, tant caminants, com corredor de trail i senderistes; es un turo que esta molt a la mà dels pobles del voltants, un grup ens comenten que venen del poble de Otos a la “Vall d’Albaida”. Una vegada reposades les forces anem cap avall, baixem per uns altres escalons, anem desfent la senda de pujada, en compte de tornar a la pujada original girem a la dreta, passats uns metres tornem a la senda original, en aplegar al creuer, girem a la dreta per una ruta nova, entrem en caminals de terra, seguim els camins, primer creuer a l’esquerra, mes cant un altra vegada a l’esquerra, a la dreta tenim la zona de “Les Salines de Manuel”, i un company ens fa memòria de que ha hi esta l’antic campament i camp de tir de l’exercit.

            Un tros d’asfalt i a la dreta tenim la font ”: la Font Amarga es un nacimiento de agua no potable que tiene la particularidad de tener un gusto amargo y que dispone de fama curativa -aunque no está científicamente demostrado-, para sanar todo tipo de acné, llagas o infecciones en la piel. De ella emanaba bastante agua, mucha más que en la actualidad. Esta agua iba a parar a una balsa, no muy grande, que había más allá de la fuente, por una senda que baja y deja la fuente a la derecha. Por esta senda, después de bajar unos metros, se encuentra la actual balsa rehabilitada, situada en el mismo sitio que la antigua.

La antigua balsa no era muy profunda. En el borde no cubría y en una de las paredes tenía unos escalones donde se sentaba la gente para bañarse.”

            Fem una ullada a la zona, i seguim la ruta per el sender SL-120, seguim les indicacions cap a la zona on esta el limonium L'ensopeguera de Mansanet (Limonium mansanetianum) és una espècie de planta de la familia Plumbaginaceae. Es tracta d'un endemisme valencià restringit als municipis de XàtivaManuel i Castelló de la Ribera.

L'ensopeguera és un endemisme valencià restringit al sud de la província de València, als termes municipals de Manuel, Castelló de la Ribera i Xàtiva. Creix sobre argiles guixoses del Keuper i altres substrats guixosos, amb suficient humitat i en posicions assolellades, generalment en vessants poc inclinaddes.

 

            En aplegar al final de la SL-120 creuem la carretera i entrem en un caminal que ens porta a una antiga pedrera, ara plantada de cítrics, pugem per un ribot i entrem en la senda que ens porta al peu del “Castellet”, seguim la ruta mes per la intuïció i les petjades que per altra cosa. En aplegar al peu del “Castellet”, optem per no pujar, seguim entre les oliveres d’un camp abandonat, apleguem a un barranc que creuem sense problemes, pugem per un caminal i girem a la dreta, davant tenim el cotxes que teníem aparcats en el camí. La ruta es por qualificar com a fàcil, ha segut l’ultima de l’any 2020. Esperem que l’any vinent siga millor que l’actual i ens permeta fer mes rutes. Feliç Any 2021.


















No hay comentarios:

Publicar un comentario