El dia amaneix
fred, en alguns moments els termòmetres del vehicles marquen 0ª, afortunadament
no fa vent. Com sempre als llocs de costum i eixim cap al poble de Castelló, no
hi ha que confondre-ho amb Castelló de la Plana. En aplegar al punt d’eixida,
quer es un caminal ample; una alternativa es deixar el cotxes al pàrquing de la
“Font Amarga” lloc per on tornarem; eixim cap amunt en direcció a l’ermita de
“Santa Ana”, magnífic mirador des de on poder gaudir de les vistes de les
comarques de “La Canal de Navarres”, “La Costera”, “La Ribera Alta i Baixa”, i
en un dia clar fins a Valencia.
Anem amunt per camí asfaltat, anem entre camps de tarongers, caquis i sorpresa un camp plantat d’advocats, cultiu de moda i beurem el que dura. Rodejats de camps de cultiu, cases de camp, moltes d’elles habitades degut a la pandèmia. Entrem en zona de muntanya, tant a dreta a l’esquerra un bosc de pins molt dens.
A la dreta hi ha un restaurant amb
zona de jocs d’aventura i un xicotet zoo, a estes hores esta tancat i segons
comenten uns companys a l’estiu esta molt concurrit; esta al llit d’un barranc
envoltat de bosc mediterrani molt ombrós. A l’altura del pàrquing girem a
l’esquerra, tenim davant una pujada en zig-zag, es curta i intensa. Anem avant,
a uns 440 metres apleguem a un creuer on girarem a la dreta, i lloc on tornarem
a la baixada.
Seguim avant per
un tros amb pendent suau, girem a l’esquerra i ha hi tenim una pendent molt
forta on tenim que traure el millor de nosaltres per pujar, en acabar apleguem
després d’un xicoter tram al peu de l’ermita de “Santa Ana”.
“La Ermita de Santa Ana de Játiva está
situada en la cima del cerro de Santa Ana, en un enclave territorial
perteneciente al municipio de Játiva pero al que se accede atravesando el municipio vecino de Llosa
de Ranes y tomando el camino de los Baños de Santa Ana.
No se conservan documentos sobre la ermita en el Archivo Municipal, debido a su
destrucción por el incendio decretado por Felipe
V en 1707.
La ermita se construyó en estilo gótico
valenciano. La decoración gótica se concentra en las claves de la bóveda, destacando: el escudo de la familia Borja, la Virgen con Jesús, San Miguel, el escudo
de la Ciudad de Játiva y las armas de Aragón. Delante del altar, se puede ver un
pequeño canal sobre el que se apoyaría la cancela que protegía el retablo de
Santa Ana.
Poco después de su construcción se le añadió un coro
elevado sobre un sólido arco carpanel de yeso y bóveda
estrellada, cerrado por un antepecho flamígero del mismo material.
El edificio tiene planta rectangular, con contrafuertes
(realizados con fábrica de mortero y puerta semicircular de dovelas lisas. La
nave tiene tres crujías con bóvedas nervadas separadas por arcos torales y remata en testero plano al exterior y
poligonal en el interior. En la cabecera presenta falsa bóveda ochavada con trompas
abocinadas. Los nervios de los arcos descansan a media altura sobre
modillones, que son lisos
en la nave y esculturados en el ábside. El coro, al no pertenecer a la
construcción original, no fue reconstruido en la última restauración.”
En la fachada podemos ver la portada que presenta un arco de medio
punto. Antiguamente, la portada era precedida por un pórtico
sobre columnas que ha desaparecido. En la parte posterior, el ábside es
poligonal.
Después de los terremotos de 1748, se repararon
los arcos, bóvedas, contrafuertes, tejados y dependencias anejas, hoy
desaparecidas, pero aún se pueden ver los restos de los establos y de la puerta
que daba acceso al recinto.
Uns escalons ens porten a
l’ermita, esta tancada i trobem restes d’envasos de hamburgueses que han deixat
gent sense trellat. Gaudim de les vistes, encara que el dia no esta molt clar
poder vorer els voltants, “El Penyo de Vallada, la serra D’enguera, El Caroche,
Matamón , El Tallat Roig, El Cavall Bernar, La Ratlla, La serra de les Agulles,
l’Alt de les Creus, la serra de Requena, El Monduver, El Benicadell, El
Montcabrer, El Puig i les muralles de Xativa”, un plaer per als sentits, baix
de l’ermita en un replà han posat una antiga pedra de moli on damunt han gravat
en la pedra els noms del pobles assenyalat per una “rosa del vents” i els noms
dels vents.
Aprofitem per esmorzar i fer la foto
de grups, pugen molts esportistes, tant caminants, com corredor de trail i
senderistes; es un turo que esta molt a la mà dels pobles del voltants, un grup
ens comenten que venen del poble de Otos a la “Vall d’Albaida”. Una vegada
reposades les forces anem cap avall, baixem per uns altres escalons, anem
desfent la senda de pujada, en compte de tornar a la pujada original girem a la
dreta, passats uns metres tornem a la senda original, en aplegar al creuer,
girem a la dreta per una ruta nova, entrem en caminals de terra, seguim els
camins, primer creuer a l’esquerra, mes cant un altra vegada a l’esquerra, a la
dreta tenim la zona de “Les Salines de Manuel”, i un company ens fa memòria de
que ha hi esta l’antic campament i camp de tir de l’exercit.
Un tros
d’asfalt i a la dreta tenim la font ”: la Font Amarga es un nacimiento de agua no potable que tiene la
particularidad de tener un gusto amargo y que dispone de fama curativa -aunque no está científicamente demostrado-, para sanar todo tipo de acné, llagas o
infecciones en la piel. De ella emanaba bastante agua, mucha más que en la
actualidad. Esta agua iba a parar a una balsa, no muy grande, que había más
allá de la fuente, por una senda que baja y deja la fuente a la derecha. Por
esta senda, después de bajar unos metros, se encuentra la actual balsa
rehabilitada, situada en el mismo sitio que la antigua.
La antigua balsa no era muy profunda. En el
borde no cubría y en una de las paredes tenía unos escalones donde se sentaba
la gente para bañarse.”
Fem una ullada a la zona, i seguim
la ruta per el sender SL-120, seguim les indicacions cap a la zona on esta el
limonium “L'ensopeguera
de Mansanet (Limonium mansanetianum)
és una espècie de planta de la familia Plumbaginaceae. Es tracta d'un
endemisme valencià restringit als municipis de Xàtiva, Manuel i Castelló de la Ribera.
L'ensopeguera és un endemisme valencià restringit al sud de la província de València, als termes municipals de Manuel, Castelló de la Ribera i Xàtiva. Creix sobre
argiles guixoses del Keuper i altres
substrats guixosos, amb suficient humitat i en posicions assolellades,
generalment en vessants poc inclinaddes.
En aplegar al final de la SL-120
creuem la carretera i entrem en un caminal que ens porta a una antiga pedrera,
ara plantada de cítrics, pugem per un ribot i entrem en la senda que ens porta
al peu del “Castellet”, seguim la ruta mes per la intuïció i les petjades que
per altra cosa. En aplegar al peu del “Castellet”, optem per no pujar, seguim
entre les oliveres d’un camp abandonat, apleguem a un barranc que creuem sense
problemes, pugem per un caminal i girem a la dreta, davant tenim el cotxes que
teníem aparcats en el camí. La ruta es por qualificar com a fàcil, ha segut
l’ultima de l’any 2020. Esperem que l’any vinent siga millor que l’actual i ens
permeta fer mes rutes. Feliç Any 2021.
No hay comentarios:
Publicar un comentario