03/03/2018 Les Tres Gracies (Dos Aguas - Carlet)

            Hui en som multitud, però primer que res deixar clar una cosa “Les 3 Gracies” no te res a vorer amb el quadre “Las tres gracias” de Pedro Pablo Rubens.

  

            “Les 3 Gracies” es una ruta senderista organitzada per el “Club d’atletisme Els Coixos” de Carlet, es una ruta molt dura i puja a tres cims, el primer es “L’Ave” de 952,45 metres, el segon “La Colaita” de 821 metres i el tercer “Matamon o Quencall” de 34o metres.

 

            A les 5 ½ del mati estem a la poble de Carlet on amb un autobús eixim cap al poble de Dos Aigües o Dos Aguas, i a l’altura del kilòmetre 67 de la carretera CV-580, ens deixa l’autobús i a les 7.10 minuts iniciem la marxa, per caminal de terra i degut a les pluges d ’aquestos dies prou fangós, tenim que anar vorejant el camí de vegades degut al xarcos que hi ha al camí, al principi el ritme fort, els guies capdavanters els 2 Pepes van tirant del grup prou nombrós, es una ruta no apta para “novatos”, de fet hi ha dos rutes, la “A” que pujarà als tres cims i la “B” que farà la ruta vorejant els cims i de vegades caminarem junts. Caminem per la “Vereda Reial de Castella”, ruta de transhumància per la que anirem uns 17.8 kilòmetres.

 

            Els dos grups anem agrupats i com sempre algun retardat va acompanyat per un membre de l’organització, cosa que es d’agrair, no es per falta de forma física, una pedra a la sabata, un necessitat fisiològica, unes fotos al paisatge, etc. La pujada es continua sense cap de treva, com he dit abans el ritme viu, “pareix que la ruta estiuenca va funcionant!, diu un company, “en sembla que sí, he mirat preus en hotels de la zona i alguns no volíem llogar-nos una habitació per una nit, i desprès de comparar preus el grup que ens organitza la ruta es mes barat, perquè entre el desdejuni i el sopar!”, diu un altre, “ja he vist els tracks i no tenen cap de dificultat, la ruta mes llarga es d’uns 17 kilòmetres, i no hi ha forts desnivells!”, comenta el guia habitual que hui es deixa portar. “Estàs gravant la ruta?!, diu un company, “per supost que sí!”, contesta. Conforme anem guanyant altura anem veient el paisatge que ens envolta a l’esquerra de la ruta tenim la “Foia de Bunyol” i part de la “Ribera Alta”, l’embassament de “Forata” esta lluent com un espill i destaca entre el verdor dels camps de cultiu, a la dreta de vegades podem vorer cap a la zona de Cortes de Pallas.

 

12/10/2017 Ferrata "Les Marujes"

            Canviem de lloc de reunió, i mes tard del normal, hui en som 8 i anem a fer la via ferrata de “Les Marujes”. L’eixida cap al poble de Tavernes i a l’altura de la gasolinera que hi ha a l’entrada girem a l’esquerra i anem cap amunt, deixem el cotxes a l’altura d’una finca roja i a caminar, “esmorzarem al peu del pont tibetà i desprès anirem amunt”, diu el guia de hui, “te una dificultat k3”, diu un company que la fet varies vegades. “Ara eixirem per l’esquerra de la finca i tornarem per la senda dels Esmoladors, així farem una circular!”, diu el guia, anem per senda xarrant de tot un poc, entre bromes, “cambiaste 5 bellezas por una rubia!”, li diem a un company entre rialles, “ahora nos explicamos el cambio de ultima hora!”, diu un altre; senda amunt molt trillà però poc senyalitzada, amunt sempre amunt; “mes avant trobarem la pujada que ens portarà per el zig-zag al barranc i creuarem el pont tibetà, ha hi tindrem que fer un destrepe, porte corda per si algú vol fer un rapel, son uns 3 metres de desnivell!”, diu el guia, “cuando estubisteis en los pirineus que rutes hicisteis?”, pregunta un company, “hicimos la senda de los Cazadores  fuimos a a Cola de Caballo, y otro dia hicimos la Faja de Las Flores!”, contesta el company.

 

            Esmorzem al peu de barranc anomenat , iniciem la ferrata, primer un destrepe de 3 metres, a continuació un pont tibetà, una pujada per escalons, “la procedència dels escalons es de telefònica i es feien servir per baixar al pous de registre de les instal·lacions de telefonia!”, compta un companya, “la primera vegada que vaig fer la ferrata vaig vindre en un dels que l’instal·la i en va explicar d’instal·lació, van tardar entre 3 i 4 anys!”, compta el guia, “ a mi en van dir que el nom de la ferrata ve perquè mentre l’instal·laven els escaladors les novies estaven a l’ombra, i algú mira eixes marujes i d’a hi li ve el nom!”. Serà veritat?, ha hi queda la qüestió.

  

            Ens equipem i a baixar per el destrepe no fa falta fer ningun ràpel, hi han prou agarradors en la pedra per baixar, el pont es creua en un no res i amunt per els escalons fent us de la línia de vida. Entre en la senda i amunt a buscar la ferrata, anem a la dreta per senda ben marcada, un grup de 6 escaladors van darrere de nosaltres ens deixen espai no amuntonar-nos, en aplegar a l’inici primer problema el primer escalo esta alt i hi ha que fer una trepada servint-se d’un ferro que hi ha a la banda baix, anem espai, el ,primer tram esta dificultós, apleguem a un pas lateral sense cap de punt on posar el peus. Desprès de tres intents i intentar-o tot, cinta exprés, pouar, el cronista dona per finalitzada la ferrata.

 

Des-fa la pujada amb l’ajuda d’un company i un altre grup que anava a pujar, i ací acaba l’historia de la ferrata de “Les Marujes”, tornarà un altre dia?, qui sap!, la resta dels companys la completen i ens retrobem en la senda dels esmoladors i tornem cap als cotxes. Una retirada a temps es una victoria!