Hui som 7, matiner cap a Llauri, volem acabar prompte, abans de que fasa massa calor. El cafenet que no falte, i camí de Llauri, deixarem el cotxes al costes del col.legi on començarem la senda.
En dirigim al anomenat Poble Nou o aldea del Senyor, la quietud es trencada per el soroll dels motors que fan faenes al camp. La senda de hui es en un 66% d’asfalt i la resta de terra o pedra, els desnivells apleguen a1 14%, hi ha que dir, son molt constants, com sempre he dit pujadeta i mitja, passem el Poble Nou i enfilem la senda que voreja la pedrera, el primer viatge sols vam fer un tros la resta es una incògnita, amunt sempre amunt, ben abalisada amb senyal blanques i grogues, anem amunt xarrant dels problemes de la vida, de la família, en fi de tot un poc, a la dreta la pedrera vella mes en lla la pedrera nova, es veuen alguns trams abancalat en el que s’han plantat pins jovens, però alguna cosa s’ha fet, una baixadeta i entren en un altra pedrera, el camí tancat per una cadena, no es obstacle, la passem i xafem asfalt. A l’esquerra deixem la senda que agarrarem per equivocació fa unes setmanes, curta i intensa.
Seguim avant, veiem el desviament la “Taula redona”, el deixem a la dreta, nosaltres avant, apleguem al creuer i girem a la dreta cap a San Sofi, comença la pujadeta promesa, es fa cara amunt, la tranquil·litat es trencada per el lladris del gossos, amunt anem, bon dia ens diuen les dones matineres, bon dia contestem, ¿a la font de l’Anell?, ¡si!, a passar bon día, la pendent forta, ¿falta molt? Ahi davant, passem les palmeres i a l’esquerra, ben senyalitzada la senda amb cartells. La primera del dia, una foguera bacorera, a ella ens tirem, agarrar el seus fruits, es compleix el acudit “A sant Joan, verdes o madures, segures”, estan molt bones, sobre la marxa, la gaudeixc, bona de veritat. Comença la part de terra, esvarosa per les agulles de pi, les primeres dificultats, amunt, agarrem-nos com poden per a poder pujar, apareixen el bastons, xino-xano sense parar, la senda un trencacames, ara amunt, ara avall, planejant, vorejant la falda del “Cingle Blanc”, una baixada forta, girem a la dreta i amunt a la dreta la font de l’Anell, seca ni gota d’aigua, apleguem a la bifurcació, i parem, dos ens adelanten a vorer la cova, tenen que pujar agarrant-se a unes cadenes “feu fotos de dins la cova”, mentres, aprofitem per a veure uns glops d’aigua, es fa hora d’esmorzar, ¿al poble?, ¿a la muntanya?, com sempre el dilema.
Anem caminant cara avall, els atrevits baixen, anem de pressa, algun esvaro es produeix. La baixada es molt pronunciada, trencant a dreta, a l’esquerra, vorejant pedres, algun escalo hi ha que baixar, apleguen els atrevits, “son casi les deu” ¿ esmorzem así o al poble?, ¡ asi ! passem una porta per la dreta waypoint “cadena”, un tros pla i a esmorzar, com sempre puntuals, sona la sirena, i al entrepà, rodejats de olives, pimentons en salmorra, cebes en vinagre, olives farcides, i com ni la vota de bon vi, la fem rodar sense parar, ¡ bon vi!, ¡ jo en tinc una altra, per si de cas!, acabem la bota i a l’altra botella, després els dolços, llàstima no portem cafè, ¡un altre dia el portarem!, susus, coques escudellades de carabassa, coca de llanda, massa menjar, i després a caminar, en la panxa plena, tot eu cremarem, encara ens queda uns kilòmetres i la calor es deixa notar la seua presencia, retrobem l’asfalt.
Seguim avall per les pujades a San Sofi, la conversa com sempre, “he menjat massa, a l’altre la mitat”, so sabem si podrem deixar del costat els susus, la coca de llanda, les escudellades, tot de bon menjar. Anem vorejant a l’esquerra la muntanya del “Abuelo”, trobem la vergonya de la de la gent civilitzada en forma de fem, deixalles, bosses de plàstic, tota una col·lecció d’articles tirats al fem. ¿Qui te la culpa?, ens preguntem, ¿l’administració per no posar suficients contenidors? o ¿la gent per ser uns deixats?, la cues tió es que estem fotent a la natura, al paisatge, als animals que es menjen les bosses. Anem avant a trobem a un sufrit llaurador, “bon dia, ¿com va? ací pegant-li un puntades a les brosses, vaig a regar, en contesta, l’aigua cara li diguem, fanecada i mitja, 60€, el l’any passat no vaig traure ni para l’aigua, eu comprenem, a perdre com sempre el llaurador, bo, anem a fer camí, que ja va fent calor, adéu”. Seguim avant, el asfalt calent, camps perduts o en transformació. Anem aplegant al poble de Llauri, ens parem tenim dos despistats, uns glops d’aigua, d’un taller eix un veu ¿ com va la calor ?, ja va fen-ne, ja estem acabant, au, adéu, els despitats apleguen i seguim, ja tenim el cotxes davant. Senda acabada, a la pròxima setmana, també a prop de casa. Tindrem que vorer les sendes d’aigua o d’altura, fugint de la calor, el temps ens eu dirà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario