Hui som quatre, la resta de la penya sa despenyat, “jo tinc classes de bici”, “jo no puc”, “Tinc faena”, “Tinc boda ( tinc que posar-me GUAPA)”, en fi, ells i elles no han gaudit de una senyora senda. A les 7.57 al peu de la senda. El començament bé, per dins de barranc de bon traçat i bon caminar, poc a poc pujant, sense presa, senda ampla, de carro, i quant portàvem caminat un kilòmetre, girem a l’esquerra i ale camp a traves, guiam-nos per alguna fita i altres que hem posat per altres caminants que vinguen darrere, em trobat un mirador sobre el barranc de Terrassos, camí per on tornarem cap al cotxe. Xino-xano cap amunt, als dos kilòmetre mes que menys, desapareix la senda, els comentaris “ja esmorzem?, si son les 8.30”, continuem xarrant de la vida, de la setmana passada, no sempre eixien tan bé les sendes.
De tant en tant paro net a vorer el paisatge, impressionant, a l’esquena La Costera, davant la Plana d’Enguera, les vistes cap a Navalón, els molins de vent gegants trenquen la línia cel, estan parats, no bufa el vent sols una briseta fluixa de tant en tant que en lliura del calor, hem passat de bosc baix i de matolls a pinedes espesses i intactes. Veiem els cims del Puntal del Manco, El Penyo de Vallada, l’Estrela, Pedregales i al fons el Montcabrer, envoltant amb boirines.
El camí de carro, no molt xafat i de traçat recte, de bon caminar, de moment no ens depilat les cames, hi ha poques argilages, elles estarien contentes, podrien lluir les faldes amb tacons de vertigen, entre pinedes va el camí ara recte com un fil, encreuaments sempre per la dreta, a l’esquerra no es pot girar per acurtar el camí, hi ha sendes marcades, però no estan visibles, veiem un poste indicador a la dreta “Cami vell d’Enguerqa”, el farem a vorer que passa; girem a l’esquerra en una corba tancada, i avall, s’han acabat les pujades per a hui, es fa hora d’esmorzar, busquem un ombriu, a la dreta baix d’un pi, “a ellos que son pocos y cobardes”, no hi a que renyir amb el vei per un tros de pedra per fer un seient, esta net, “ay, una argilaga, hi a una en tot el terme en i toca a mi com sempre”diu un company, la resta no en trobem; un dia en vaig assentar damunt d’un coixinet de monja, i estava tan cansat que no en vaig adonar conte, tot punxes i dures, com si res, “alguns tenen el cul molt blanet”.
Esmorzem amb bona gana, entrepans, fruits sec, coca de llanda, rollets d’anís vi, pebreres en salmorra, olives, variants, un plaer com sempre, no fa calor con ahir, son el comentaris, de tant en tant bufa una briseta, no eu fem llarg, a caminar ara cap avall, corbes a dreta i esquerra, apareix la civilització, la Rechama camps de cultiu de seca i algunes cases grans, pareixen masos i no cases d’estiuar.
Seguim avall, per camí ample girem a l’esquerra i tenim que travessar una zona de coscolles, argilagues i matolls baixos, senda poc transitada, als que no estan acostumats les argilagues els pareixen elefants, jo les vist grans algunes mes altes que jo, al menys 1.70 d’alçada. Son 100 de metres que pareixen una eternitat, passem per una xopera i ale dins del barranc, no te dificultat, sols se necessita algun apoyo per baixar els desnivells mes forts, algun salt d’aigua que deu de ser impressionant amb pluja, a la tardor i en època de tronades hi a que anar amb molta precaució no te escapes per els laterals, després de vorer dos marques blanques i grogues, resultat d’algún intent de abalisar la senda, i de recórrer uns 800 metres deixem el llit del barranc i entrem en un camí de carro molt desdibuixat, no el deixarem fins al final del barranc, ombriu gens ni miqueta, penya-segats a dreta i esquerra, alguna gralla volant amb els seus crits cridaners, volen per dalt de nosaltres, una cabra al cim, no podem vorer si es salvatge i de algun ramat que sa perdut. Mirant arrere veiem un cassetó de radar?, més ve pareix un refugi per a caçador, es sorprenent l’obra i la imaginació de l’home per a questos paratges, en qüestió de amagar-se de la seua presa, tinga forma de pardal o quatre patés.
A la dreta una penya en forma de castell, ens crida l’atenció la tenim a la dreta, solitària, pedra llaurada per la pluja i els vents, unes fotografies y seguim avant, caminem apresa, calor fa la justa, de quant en quant bufa la briseta que ens refreda, seguim avant, corbes a dreta, a l’esquerra, poc a poc anem aplegant al final del barranc, hem passat al costat de camps i conreus abandonats, ara ja van tenint forma les oliveres esporgades, la terra treballada, la civilització apareix, caminem apresa i relaxats, algun glop d’aigua, de sobte eixim del barranc, veiem la Costera i el seus cims, uns centenars de metres i esta el cotxe. Repassem en un moment la senda, ¡ bona!, els que no han vingut no l’han gaudit, un altra volta serà. Hui no en sentit, queixes de les argilages, de les coscolles, del matoll punxós. Un plaer de senda, un altre dia quant passe la calor, farem un recorregut mes llarg per la zona, i així no tindre que comptar de nou la senda.
No hay comentarios:
Publicar un comentario