07/06/2014 Chulilla - Los Calderones - Ponts colgants - Embassament de Loriguilla - Barranc de Vallfigueras

            Hui som 17, la penya creix, al menys la puntualitat a millorat. Eixim d’Alzira puntualment, i ens encaminem cap a l’Alcudia, on esperen la resta de la penya, el dia promet, l’aplegada amb uns minutets de retard, però sense importància. Besos, abrazades, retrobem als amics i amigues perdudes, les excuses no valen, i ala camí de Chulilla a recórrer la senda escollida per una amiga, el animal mitològic azteca com sempre va disparat, te ganes d’estirar les cames, la resta, el camionet, l’imperial i el verderol, com sempre xino-xano, “No coregeu, que no vullc que en posen cap de multa”, se sent com sempre, “Anirem sense córrer”, el tràfic fluit, sense problemes, mirant sempre arrere per no perdre ningú de vista, el animal mitològic l’hem perdut de vista, carretera coneguda, bon paisatge, quant eixim de la carretera principal. Algo cremat, i alguns pins solts. Ens despistem un moment a Casinos i trobem la carretera bona, en un no res apleguem al pàrquing a l’eixida del poble. Estranyats ens quedem quant el cotxe cap davanter no està, telèfon en má i a cridar, “on esteu” “ens hem perdut i estem a Bugarra”, “ja en trobat l’eixida cap a Chulilla”, “nosaltres ja estem al pàrquing`, “ara anem”, “el GPS, no deu de funcionar molt bé”. 20 minuts desprès apareixen, estem esperant quant aplega el convidat, salutacions, “benvingut, hola que tal”.

            El pàrquing sa plenat en un moment, la senda deu de ser famosa i bona, cap amunt per davant de la urbanització cap als Calderons, un poc d’asfalt i girem a l’esquerra, hui tots el girs seran a l’esquerra en sembla a mi, un baixadeta i trobem el mirador del riu Turia, allà al fons, esta el “Xarco Blau” i en diuen que la passarel·la de baix esta restaurada, un altre viatge la borem. Seguim per una senda a vora riu, mes ven dit al costats dels penyassegats, les vistes impressionants, un barranquet que creuem d’un vot.

            A continuació veiem unes escales i un pont que pareix resistent, i eu es, acer i fusta, passi el primer per fer les fotos del personal, i comencen les bromes, “ no el menegeu que tinc por, allò pareix una barca a la mar”, i les bromes segueixen” esteu quiets i no el menegeu, que tinc por, diu ella abraçada a les baranes d’acer” i ningú fa cas. Creuem tots sense cap de problema, i baixem al llit del riu Turia, hem recorregut un bon tros i a esmorzar, sona la bocina per recordar l’acte. I de cap al bocata, apareixen les olives xafades, la ceba en vinagre, les banderilles i com no el vi, el de la bota no ha vingut perquè tenia faena que fer, el tirarem de menys a ell i la bota, l’hem substituït ràpidament.

            Desprès de esmorzar, el cafè, les coques de llanda amb nous, les de llanda amb carabassa, les de carabassa escudellades, els bombons de xocolate amb nous, els torrons de gat. Plens acabem per voler provar-ó tot, seguim riu amunt, veiem les restes d’una ermita dedicada a San Josep, per el ganxer-os del Túria, vell ofici perillós, fins al mitjans del segle XX, abans de la modernitat i de la construcció d’embassaments, baixaven per els rius com este, i el Xúquer verdaderes naus de pins, conduïdes per homes que caminaven per damunt del troncs com sí anaren per la plaça del poble, el meu iaio treballava a un moli de llum per fer moure les maquines de serrar aquestos troncs. Seguim la senda que ara puja, ara baixa, no es un trencacames però poc falta, ens fa canviar de ritme contínuament, poc a poc el canyó del riu es fa ample i el riu també, veiem l’embassament de Loriguilla, nom del poble nou conegut ara per Loriguilla Llano, el van tindre que canviar degut a la inundació del poble, així com Domeño i Benageber i molt altres per tota la geografia espanyola. Imponent, de formigó, decorat com si foren pedres, els seu llavis tancats com el d’una dona que no vol ser besada.

            Camí amunt ens allunyem del riu, abans brau, ara domesticat per l’home, aprofitant-lo fins a l’ultima gota i esgotant-lo fins deixar-lo sec, convertint les terres que el voregen en un verger i apagant la set de milers de habitants de les ciutats. Deixem arrere el embassament i ara de pujada per camí de terra, no esta encara calent, fa calor, al menys no es d’asfalt, pugem, i seguim pujant, girant sempre a l’esquerra, a la dreta hi ha una senyal PR-CV 77 i al “Pico Rope”, planegem un poc, la muntanya recuperada però li falten treballs de neteja, hi ha massa pins i molt junts. Entre els milers de pins eixien de alguns cremats com dits acusador, tardarem a vorer muntanya recuperada. Girem a l’esquerra i espere als retardats, per a indicar-los la senda que s’endinsa en el barranc anomenat de Vallfigueras, on trobarem pintures esquemàtiques, algun guerrer desdibuixat, un altre que pareix un ull vigilant, milers d’anys ens contemplen, no son res de l’altre mont, però les veiem amb bons ulls, també veiem la barbàrie de la gent que a intentar traure les pintures a colp de martell, no tenen coneixement o estan fent negoci, no eu se, les malediccions que li apleguen no seran gens bones. El atrevits i les atrevides ens aguaitem a vorer-les, la baixada valenta i la pujada igual, pareix una barca de fira. Alguns es quedem a l’ombra del pins i aprofiten per a refrescar. Es un moment i avant, la senda bona, de bon caminar, a bon ritme, el poble esta prop, al girar el veiem, el verger de Chulilla al nostres peus, fins perdre-lo de vista. De sobte el soroll de l’aigua corrent per sèquies ens convida a refrescar-nos, cosa que s’agreix, ja va fent calor de valent, refresquem, algú es queda a remullar-se el peus, ens reagrupem i avant cap al poble, ens queda l’ultima pujada, es fa llarga i esgotadora, diuen de ferla al reves, però les pujades son iguals en els dos sentits.

             El poble penjant de la muntanya a l’esquerra el castell, baix el verger, la pendent forta per oblidar-se alguna cosa a vora riu, en segle XX degué ser dur per a les dones, baixa la roba a llavar, puja-la mullada cap a munt, faena esgotadora, carrers estrets en forta pendent ara a la dreta ara a l’esquerra, seguim el carrers empinats buscant el principal, trobem la plaça amb les terrasses plenes de gent bevent coses fresques, ens apuntem a beure una cervesa, per on passa banya i refresca, recuperem líquids, i busquem el cotxes per anar a dinar, el animal mitològic i l’imperial sen van a casa, tenen presa. El verderol i el camionet se queden a dinar, no tenim presa, seguim les indicacions i anem al bar, “tienen reserva, ¡no!, lo siento no puedo atenderles”, girem i cap al poble, on em refrescat dinem, no esta mal, bon menjar, regat amb cervesa i tot esta millor amb bona companyia, xarrem per el colzes, les anècdotes ens fan riure, “el GPS no li funciona”, “teníem ganes de sentir-la”, “hem tirat de falta la seua companyia”, relaxats acabem el dinar i a casa, “No aneu de presa, “tranquil·la que no el perdem de vista” el color inconfusible “verderol”, tonem a casa volant, el camí de tornada es fa lleuger, el “verderol” ens pasa, ara va per camí conegut, adéu saluden, alguna es pensa que esta a casa en el sofà, relaxada va ella, així dona gust. Hem complit els desitjos de una campanya. A eixit tot molt bé, hem retrobar a gent cosa que es d’agrair. Hem gaudit de la senda, de la companyia, del menjar, en fi, que totes les sendes eixiren igual.