Hui el gos i tres més, matinet, cafè i marxa, en dirigim al poble de Navarres pujant per el port de Sumacarcer, de mati i la fresca, trobem ràpidament el punt d’eixida com sempre de la ma del GPS, veterà de les eixides de la penya, el punt d’eixida molt bo, a l’ombra d’un pi, cap el cotxe ni que pintat. 
En orientem i a caminar, la senda plana i humida, hi ha restes de la tronada d’esta setmana, ens han dit que ha fet molt de mal a la zona de Sumacarcer, Carcer, Sellent, Cotes i alguns pobles mes de la Ribera del Xuquer, el gos com sempre amunt i avall, cridan-lo “vine açi” i com sempre ni cas ens fa, “ja te cansaràs i no et menejaràs del costat”, zona de oliveres, garroferes i molts conreus abandonats, hi ha molts pins de bona grandària, i altres mitjans, hi ha menuts de repoblació recent, tenen bon aspecte. Els primers metres casi camp a través de bon xafar i sense argilagues, trobem el caminal, el sòl esta fresc i encara humit, fa les delícies del gos, es refreda com pot, no fa calor, la conversa agradable, hi han camps d’oliveres tan nets que fan goix, el sòl baix de les oliveres esta agranat de pedres fent un cercle perfecte, la resta del camp pedrés i mes pedrés.
Seguim avant i apareixen a la nostra esquerra les primeres senyals de l’embassament de Tous, esta sec, sentim un soroll i no l’identifiquem, fotos, en aguaitem i veiem al fons la presa d’Escalona, i a hi esta el motiu del soroll, estan desembassant aigua, dos bons xorros i res més, a poc a poc anem baixant de mirador en mirador, tots ells naturals, es un espectacle, apleguem a vorer la cua del pantà i al costat de l’aigua, campets delimitats per murs de pedra, que l’aigua ha respectat estos anys, de tant en tant segons el nivell de l’aigua apareix el campanar de l’església de Tous, erecta, recordant-nos uns temps millors, que no tornaran, les noves generacions tindran que guardar la memòria dels iaios i de les iaies, per no oblidar la vida dels seus avantpassats, els irlandesos tenen un acudit que diu “tot poble que oblida la seua historia, esta condemnat a repetir-la una i altra vegada”, ja sabeu no oblideu, la vostra historia familiar, l’altra esta a hi.
A l’esquerra veiem la casa de la Cestera i el camí de Millars, tantes voltes recorregut, el trobarem a faltar, la casa dalt de penya-segats impressionants, la pedra de tots el colors inimaginables, els escaladors no deuen de haver vist estes parets llises que ens cridem, “pugeu-nos, estem ací”.
Caminem cap als miradors, de baixades suaus, veiem el castell de Tous, el nivell esta tan baix que se pot passar caminant, antiga presó, continua com a torre de guaita al mig del pantà, vigilant el Xúquer, el poble no el veiem, ens el, tapa una muntanyeta. El silenci impressionant, sols escoltem les aus, fins i tot el gos esta quiet contemplant el paisatge. ¿Entendrà lo que esta veient?. Tornem arrere buscant una ombra per esmorzar, va fent calor, quant trobem l’ombra, i sense mirar pel a terra a pegar-li mossos als entrepans, un membre no mira i on s’assenta, on va a parar, ¡damunt d’una argilaga!, “es l’única que hi a al terme i me toca com sempre a mi”. Com sempre tots amb ganeta i com dia un membre de la penya “eren el pastor i el gos i la bota no parava”, ¡la deixarem seca!, el rollets d’anis bons com sempre gruixuts, la coca de iogurt bona també, ens faltava el cafè. Tornem a caminar buscant l’altra part de la senda que ens porta a l’altra part del barranc anomenat de “Pérez Bellota”, este caminal ens apropa a la pressa de Tous. També molt pla a primera vista, ara tenim enfront a la pressa de Tous, paret immensa de pedra i argila, ¿pot caure?, diuen que no, però mai se sap, a la dreta el barranc de “la Bellota”, este pareix ser que se pot baixar, el deixarem per un altre dia, les vistes guapes com sempre, el nivell esta baix, però encara hi ha molt de nivell, la vista impressionant, sols trenca el silenci les aus cridaneres, ens hem quedat bocabadats per unes vistes irrepetibles, altres vegades estarà mes ple, la llum serà diferent, l’època de l’any un altra, i no serà mai igual.
Tornem arrere, fa calor el gos esta desaparegut, de mati lleó ara cag...., va de mata en mata refugiant-se del calor, carrera i para, així fins al final de la senda, parem a l’ombra de un pi a veure un glops d’aigua, i continuem xarrant de la vida, de la família, anècdotes, xarrant se fa el camí mes lleuger, els pins no ens tapen el sol, ja estem a prop del cotxe, fem una variant curta per no travessar els camps, se nota la calor, son les 12 i ¼, acabem la senda, ha valgut la pena, no es allò allò, però hem quedat satisfets.
No hay comentarios:
Publicar un comentario